Crida a construir un front d’esquerres per la ruptura a les eleccions estatals del 28 d’abril

La convocatòria precipitada de Pedro Sánchez a les eleccions generals del proper 28 d’abril, després de ser aprovada l’esmena a la totalitat als seus pressupostos, constata algunes qüestions rellevants i que hem de tenir presents a l’hora d’encarar l’actual moment polític a nivell de l’Estat. En primer lloc s’evidencia que la moció de censura a Rajoy no va ser un gir orquestrat de la burgesia de l’Estat per donar una sortida negociada al conflicte de Catalunya amb un rentat de cara del Règim del 78. De fet, com veiem tant amb la cursa a la dreta de PP i C’s com amb la irrupció de VOX, la major part de la burgesia aposta ara per endurir encara més la resposta a la dissidència a Catalunya i esclafar el moviment independentista per la via d’un 155 perpetu i dels empresonaments que calguin. Dintre del mateix PSOE hi ha hagut pressions per tal de trencar qualsevol tipus de conversa amb el Govern de la Generalitat, tot i saber que les darreres setmanes JxCat i ERC demanaven només “gestos” per no tancar-se a seguir negociant pressupostos i tenir alguna opció perquè s’aprovessin també els de Catalunya perquè saben que, sense aquests, el seu Govern també està penjant d’un fil. Per això Sánchez surt del pas de la manifestació de la dreta i la ultradreta a Colón recordant que ells també van ser part del 155 i aixecant-se de la taula de diàleg amb el Govern de Catalunya.

Han caigut dos Governs de l’Estat en menys d’un any. El de Rajoy després de la sentència del cas Gürtel i el de Sánchez per falta de suport als pressupostos, però ambdós amb el conflicte català de fons. S’evidencia, per tant, que la crisi del Règim Monàrquic se segueix aprofundint i que Catalunya és l’esquerda que el pot acabar trencant. El PSOE sap que en aquestes eleccions, en ple judici als i les preses polítiques, es pot polaritzar el vot i que això li juga en contra. Però les convoca ara perquè també sap que no té espai entre el tripartit de Plaza Colón d’un costat i el moviment a Catalunya que torna a mobilitzar-se amb força, de l’altre. I sap també que aquesta polarització probablement creixerà encara més els propers mesos. Curiosament, la polarització cap a la dreta de tots els partits del Règim contrasta amb les recents enquestes que diuen que més de la meitat de la població de l’Estat prefereix una sortida dialogada i pactada amb Catalunya a la mà dura i el 155.

En aquest context, Podemos podria haver jugat un paper molt important si hagués tingut una política diferenciada del PSOE i decidida, tant pel que fa a l’autodeterminació i per la República, com pel que fa a les polítiques socials i cap als i les treballadores. El projecte que va començar plantejant la fi del Règim del 78 i el no pagament del deute, entre d’altres, fa ara de pota esquerra del mateix Règim i s’esquerda amb ell. Pablo Iglesias va intentar fins el darrer moment que JxC i ERC no votessin a favor de l’esmena a la totalitat dels pressupostos de Sánchez i, no només no ho va aconseguir si no que el van desobeir fins i tot diputats i diputades del seus grups parlamentaris que van votar a favor de tombar-los. Podemos, que també li va fer un 155 al seu secretari general a Catalunya, Albano Dante, es cau a trossos. Poc queda dels seus cercles de base després de veure que allò que es decidia des de baix era ignorat sistemàticament per la seva direcció. També s’allunyen i busquen altres reagrupaments i fórmules sectors que en formaven part a diferents territoris i es trenca fins i tot per dalt amb la marxa d’Errejón amb Carmena que a més no sembla respondre a diferències polítiques substancials sinó que són expressió de la seva crisi.

Publicitat

El gir a la dreta del conjunt dels partits de masses deixa un enorme buit a l’esquerra a les properes eleccions estatals del 28 d’abril. I com passa massa sovint, els buits que deixa l’esquerra els pot acabar ocupant la dreta o la ultradreta. La història ha deixat clar que, quan els i les treballadores en situació de misèria no veuen propostes clares i contundents que els permetin millorar les seves condicions de vida per l’esquerra, molts i moltes acaben per saltar a les opcions de dreta o extrema-dreta i compren el discurs que el problema són les persones migrades o, en l’actual situació a l’Estat, les “separatistes”. I la història també ens diu que quan aquests fronts per “salvar la democràcia” els ha liderat la socialdemocràcia no han aturat a l’extrema dreta ni el feixisme. A l’inrevés, els han aplanat el camí al mostrar-se incapaços de millorar les condicions de vida de la gent treballadora en nom de l’”esquerra”. Però a més, les properes eleccions de l’Estat també tenen, ara per ara, un important buit pel que fa al moviment independentista a Catalunya. Molta gent ha fet el balanç de les traïcions per terminis d’ERC i JxC després de les eleccions del 21D i més davant d’un “govern efectiu” que ha fet poc més que enviar els Mossos a reprimir i detenir al moviment que diu representar. ERC ha jugat en moments puntuals un bon paper a Madrid amb Rufián i Tardà, però absolutament incoherent amb la seva política com a part del Govern a Catalunya, incapaç no només de fer efectiva la República sinó també de revertir les retallades i de dur a terme unes mínimes polítiques socials. Aquest desencís pot portar a un creixement de l’abstenció, que beneficiaria els partits del Règim i que, concentrat a Catalunya, podria beneficiar més concretament al tripartit del 155 que no amaga sinó que va fent créixer per dies els seus plans d’ascens repressiu a Catalunya (i qualsevol que qüestioni l’Estat Monàrquic) però que tampoc amaga la seva voluntat de fer retrocedir els drets de les dones, les persones migrades i, en definitiva, de fer créixer encara més la misèria i la opressió sobre el conjunt de la classe treballadora d’arreu de l’Estat.

Per això, és urgent que la CUP-CC, de la qual Lluita Internacionalista en formem part, faci una crida a la resta d’organitzacions a l’esquerra de Podemos d’arreu de l’Estat, començant per les organitzacions que han donat suport a l’autodeterminació del poble de Catalunya i que es posicionen clarament per acabar amb el Règim Monàrquic hereu del franquisme com són el SAT a Andalusia, Bildu a Euskal HerriaI, Anova a Galiza i Izquierda Castellana, entre altres, a una candidatura conjunta a les properes eleccions del 28 d’abril. A aquest front és possible que s’integressin sectors que han trencat amb Podemos per l’esquerra com Som Alternativa, altres organitzacions anticapitalistes com les que ja ens han donat suport amb les jornades de With Catalonia i la Plataforma 3 d’octubre, o els col·lectius que han estat organitzant els referèndums de Monarquia-República arreu de l’Estat. Som moltes les organitzacions que podem compartir un programa de doble ruptura: d’una banda ruptura amb el Règim del 78, amb l’autodeterminació real i efectiva dels pobles de l’Estat i referèndum per abolir la Monarquia i, de l’altra, ruptura amb el capitalisme i la Unió Europea del capital amb el no pagament del deute per tal de dur a terme un pla de xoc per atendre les necessitats de la gent treballadora. Segurament són més els punts en què arribarem a acords … si ho intentem.

En anteriors eleccions la CUP-CC va decidir no presentar-se a les eleccions estatals per considerar que el Congrés dels Diputats de Madrid no és una institució nostra. És cert i evident. Però això també es va dir en el seu moment sobre el Parlament de Catalunya, que també és una institució burgesa i feta a mida dels interessos dels capitalistes i el Règim Monàrquic. Per això, quan vam decidir presentar-nos el primer cop com a CUP-AE a les eleccions al Parlament vam dir clarament que volíem ser el cavall de Troia de les lluites obreres i populars i fer servir aquella institució aliena d’altaveu d’aquestes. Ara, la situació actual requereix d’un cavall de Troia contra la repressió, per la ruptura amb l’Estat monàrquic i per posar les necessitats de la classe treballadora per sobre de grans empreses i bancs al mateix cor de la bèstia. Una mena de continuïtat del que va ser en el seu moment Iniciativa Internacionalista.

És evident que la clau de volta, tant per aturar la repressió i la ultradreta, com per tombar el Règim i fer efectiva la República Catalana serà l’organització i la mobilització dels i les treballadores. Però en tots els casos necessitem que aquesta mobilització sigui arreu de l’Estat i que vagi acompanyada d’un programa polític de ruptura. Per això, cridem a construir aquesta candidatura que ha de tenir l’objectiu principal d’organitzar-nos i fer d’altaveu amplificador d’aquestes mobilitzacions i lluites. En aquest, sentit, el proper 16 de març, la manifestació prevista a Madrid contra la repressió i per l’autodeterminació pot ser un lloc de trobada per avançar en aquest projecte que des de Lluita Internacionalista considerem necessari i urgent.