No menystinguem mai el factor humà a l’hora d’analitzar fenòmens i esdeveniments polítics. Sense tenir-lo en compte, difícilment entendrem decisions i iniciatives que, al final, les prenen persones concretes amb circumstàncies personals també concretes. Ara bé, això no és Hollywood i el factor humà i les diferents capacitats de lideratge no poden ser l’única ni la principal explicació de fets i esdeveniments polítics. La política, en política, també compte, i perdoneu-me l’obvietat.
Dic això perquè estic segur que les possibles dificultats per entendre’s i governar plegats que tenen en aquests moments ERC i el món post-convergent no s’expliquen només pels greuges acumulats al llarg dels anys, pel millor o pitjor feeling personal o pel fet que, segons sembla, no hi hagi una línia de comunicació fluida (a través de tercers, evidentment) entre els líders respectius. Tots aquests —i altres— condicionants influeixen segur a l’hora de facilitar o dificultar la feina en el si del Govern i al moviment independentista en conjunt. Ara bé, si tots plegats clarifiquessin i perfilessin molt millor el seu espai polític, segurament entendre’s seria més senzill. I és que, a hores d’ara, encara no sabem cap a quin mapa estem anant, si cap a un d’escocès, amb un partit independentista hegemònic de centre-esquerra —l’SNP— i un altre de molt més a l’esquerra però, també, molt més minoritari —l’SSP— o cap a un model basc, amb dues formacions sobiranistes, una d’esquerra d’espectre ampli —Bildu— i una altra de centre-dreta interclassista —el PNB—. Si, com sembla, tant ERC com el món exconvergent voldrien ser l’SNP, una de dues: o es posen d’acord per construir-lo plegats o la guerra està assegurada. Si en canvi s’opta per un cert repartiment de papers en l’eix esquerra-dreta, cadascú podrà perfilar millor el seu discurs, el seu programa i les seves aliances i, així, tant els acords com els desacords es produiran en un terreny de joc molt més ben ordenat i gestionable.
Des del meu punt de vista, la societat catalana és, històricament, molt més complexa en l’aspecte ideològic que l’escocesa (on el Partit Conservador és pràcticament inexistent) i, per tant, un model més semblant al basc em semblaria molt més ajustat a la realitat i, alhora, molt més útil per ampliar els suports a l’independentisme. Una ERC amb un perfil polític d’esquerres molt més marcat, amb propostes radicals però realitzables en el curt/mitjà termini, en la línia de Corbyn o Sanders, per exemple, connectaria amb amplis sectors de la societat, seria capaç de treballar millor amb la CUP i els Comuns (o d’atreure’n una part, si en aquests espais s’imposen el No a tot o el coscubielisme, respectivament). Per altra banda, l’espai post-convergent, amb un discurs més liberal, en temes econòmics però també en qüestió de drets democràtics, podria aixoplugar a bona part de les classes mitjanes més allunyades, econòmicament i culturalment, de les classes estrictament populars.
Així, absorbint les contradiccions socials en lloc d’evitar-les, és com l’independentisme podria ser més fort i, en conseqüència, més guanyador.
El problema del sobiranisme dels partits no és aquest càlcul polític, sinó un altre que està afectant a totes les democràcies a nivell global. La degradació democràtica esdevé indeturable quan els partits cerquen prioritàriament la seva pròpia prevalència per davant del servei públic. Si fos el servei públic el que es cerca des de la política, un partit polític no tindria cap recança a votar propostes d’altres partits a ulls clucs, àdhuc posant en perill la pròpia existència.
Així, poc a poc els partits esdevenen maquinàries per ocupar espais de poder i repartir càrrecs i menjadores. La ineficiència pública és aprofitada pels populismes per grimpar, recolzats econòmicament i publicitàriament per les elits econòmiques, que n’obrindran tall de tot plegat (atès que els mateixos grups controlen mitjans de comunicació i empreses en règim d’oligopoli).
Hores d’ara és evident la regressió democràtica arreu del món per la fallida dels partits, pròpia o provocada amb fake news. I també hores d’ara es meridianament clar que gran part de la fallida del sobiranisme és degut a la lluita partidista, atès que l’objectiu secundari d’ocupar el poder (ço, menjadores, sous, comoditats…), en realitat era objectiu primari per a les cúpules dels principals partits, que van tindre que ser esmenades per la militància. Jo em ric del perfils perfils d’esquerres o liberals, si els partits polítics han esdevingut eines inútils quasi només al servei d’ells mateixos, carn de fake news i de les xarxes socials.