En la vida comercial, etiquetar mercaderies falsament per enganyar els consumidors sobre el contingut real d’allò que compren, és un delicte punit per la llei. En la vida política aquest fals etiquetatge és gairebé el nostre pa de cada dia. A casa nostra aquesta falsa etiqueta porta massa sovint un nom ben determinat: “independentista”.
Es diu independentista gent que només veu la independència com un somni potser desitjable, però molt llunyà, pel qual no és sensat d’arriscar-se personalment ara i avui. Es diu independentista gent que només vol la independència si llavors el país serà així o aixà, si llavors tot funciona i s’organitza d’acord amb el que ells volen, ho vulgui o no la resta dels ciutadans. I els que pensen així (i no cal dir noms, perquè tothom mitjanament informat els sap) prefereixen fer el joc als contraris espanyols abans que permetre que el contrari català tingui també part en l’assoliment de l’alliberament nacional.
Tot això torna a venir a tomb llegint un article al VilaWeb del 3 d’agost. És un interviu a quatre personalitats catalanes que van tenir un paper molt actiu en la construcció de la coalició electoral Junts pel Sí, ara fa deu anys. Junts pel Sí va ser, recordem-ho, un factor engrescador per la massa social independentista (de debò) que es va llançar pacíficament al carrer i va fer possible l’octubre del 2017. Llegint, però, aquest interviu, hom veu que la coalició s’hauria hagut d’anomenar “Junts, però no prou”. Els entrevistats parlen també de si un Junts pel Sí és repetible i què caldria perquè ho fos. Em permeto de reproduir-ne aquí alguns fragments.
“(…)Personalment, el desencaix emocional d’estar encapçalant un projecte que molts aplaudien en públic, però qüestionaven en privat (…) la incomprensió de part del sobiranisme que veia la fórmula com una renúncia o com una anomalia (…) la unitat no es pot imposar, però sí construir quan hi ha generositat i confiança” (Raül Romeva). “Hi havia molta falsedat en l’acceptació de la fórmula i molta hipocresia (,,,). No n’hi ha prou amb compartir un objectiu comú, cal compartir també el camí i els codis per recórrer-lo. (…) Un aprenentatge és saber quina és la via per la qual no hi haurà independència a Catalunya i que les unions forçades no van enlloc” (Germà Bel).
Lluís Llach creu que la independència exigeix l’aparició d’un nou moviment com Junts pel Sí i això “(…) només es farà si l’aventura Junts pel Sí es repeteix amb la mentalitat que es va fer”. J. Forné ara per ara ho veu difícil. “Pesen més les ferides que els objectius compartits i amb les ferides no pots construir res”. Romeva creu que només serà possible “si es torna a posar el país davant de les sigles” i que “allò va ser fruit d’un moment irrepetible, però se’n pot recuperar l’esperit”. I G. Bel ho tanca dient escèptic: “Els actors són els mateixos. Com pots esperar coses diferents?”.
I hom no es cansa de repetir-ho encara que no en facin cas els que haurien de fer-ne: totes aquestes dissensions deixeu-les per a quan siguem independents. Llavors podeu barallar-vos, com passa a tots els països entre opcions polítiques diferents. Usant les paraules de Jordi Pujol que van ser sovint tan criticades: ARA NO TOCA!
Amb aquest panorama i als meus 95 anys no és sensat que esperi veure encara la independència de la nostra terra. Però almenys m’agradaria veure encara el sorgiment de noves forces, des de la base, de nous noms que hagin après la lliçó dels fets dels darrers deu anys. M’agradaria encara veure com el que jo anomeno el “baix continu” del nostre poble és capaç de superar totes les petiteses, tots els etiquetatges falsos, que posen pedres en el difícil camí.
