“¡A POR ELLOS!” amb sordina

​Anem a pams i per ordre. L’art. 155.1 de la Constitució diu (en castellà, no fos cas): “Si una Comunidad Autónoma (CA) no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente el interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la CA y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación de la mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.” Ja ho veuen: “mesures necessàries per al compliment forçós”. ¿Han llegit enlloc que el president del Govern pugui cessar el govern autonòmic i els seus alts càrrecs? L’apartat 2 segueix i ho explicita: “Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de la Comunidad Autónoma.”

​“Donar instruccions a totes les autoritats”, vol dir cessar el govern? Enlloc no ho diu. No voldria pas ser membre del TC que haurà de dirimir si s’ha aplicat bé o no el 155. Ja ho sé que els membres del TC s’ho poden passar per l’arc de triomf, com van fer amb l’Estatut, però tindran al damunt els ulls d’Europa. I Rajoy, ai las!, davant d’Europa i els tribunals internacionals, em sembla que està en fals. I el TC s’hi ha anat posant cada dia més.

​Però, som a Espanya i en una Catalunya sotmesa a un cop d’estat, hic el nunc es falseja el que es vol. El jutge Pablo Llarena va haver de tirar enrere l’ordre de crida i cerca de Puigdemont i dels consellers de Brussel·les perquè, vist que es vol acusar els nostres polítics dels delictes de sedició i rebel·lió i allà saben que sense violència no hi ha tals delictes, no volia fer el ridícul. I on busca la violència per mantenir en presó provisional Junqueras i els altres presos polítics? Segons la interlocutòria del dia 4 i 5 de gener, no en fets, sinó en intencions. Com que hi podia haver aldarulls i violència, el Sr. Junqueras els hauria d’haver previstos. Com que a l’entrada de casa seva hi ha un rafal per aixoplugar-s’hi i dues persones que així ho han fet acaben a ganivetades, vostè havia d’haver previst les conseqüències del seu rafal, ai, uix!

Publicitat

​Tornem a anar a pams. Segons la Real Academia Española (RAE), s’entén per Sedición (en castellà, no fos cas): Alzamiento colectivo y violento contra la autoridad, el orden público o la disciplina militar, sin llegar a la gravedad de la rebelión. Tothom sap que els nostres polítics, i amb ells bona part del poble català, es van alçar amb violència contra l’autoritat i l’ordre públic (sic). I, segons la RAE, Rebelión: Delito contra el orden público, penado por la ley ordinaria y por la militar, consistente en el levantamiento público y en cierta hostilidad contra los poderes del Estado, con el fin de derrocar-los. Tothom sap que el nostre govern feia pinta de dir que volia la independència d’Espanya quan en realitat volia enderrocar els poders de l’Estat. Apa! Quin ridícul més espantós! Tothom sap que els dos Jordis, l’atziac 20/21 de setembre, davant de la conselleria d’Economia, sol·licitats per un cappare de la Guàrdia Civil a pujar a uns jeeps per demanar a la gent que marxés (uns vehicles on hi havia armes llargues i ningú no va tocar-les), s’alçaren públicament i amb violència contra l’autoritat i els poders de l’Estat. Riem o plorem?

​Em diran que la RAE no és el Codi Penal. Tenen raó. Anem, doncs, al Codi Penal, però anem-hi amb la perspectiva de qui ja té una sentència feta. Una sentència no pas per valorar i fer justícia, sinó per revenjar-se, humiliar i vexar els polítics catalans.

“Son reos del delito de rebelión los que se alzaren violenta y públicamente para cualquiera de los fines siguientes: 1.º Derogar, suspender o modificar total o parcialmente la Constitución. 2.º Destituir o despojar en todo o en parte de sus prerrogativas y facultades al Rey o a la Reina, al Regente o miembros de la Regencia, u obligarles a ejecutar un acto contrario a su voluntad. 3.º Impedir la libre celebración de elecciones para cargos públicos. 4.º Disolver las Cortes Generales, el Congreso de los Diputados, el Senado o cualquier Asamblea Legislativa de una Comunidad Autónoma, impedir que se reúnan, deliberen o resuelvan, arrancarles alguna resolución o sustraerles alguna de sus atribuciones o competencias. 5.º Declarar la independencia de una parte del territorio nacional. 6.º Sustituir por otro el Gobierno de la Nación o el Consejo de Gobierno de una Comunidad Autónoma, o usar o ejercer por sí o despojar al Gobierno o Consejo de Gobierno de una Comunidad Autónoma, o a cualquiera de sus mi1mbros de sus facultades, o impedirles o coartarles su libre ejercicio, u obligar a cualquiera de ellos a ejecutar actos contrarios a su voluntad. 7.º Sustraer cualquier clase de fuerza armada a la obediencia del Gobierno.”

Ni es pretenia tocar la Constitució ni els reis, ni impedir eleccions, ni dissoldre les Corts, ni… Es podrien fonamentar en el punt 5è per aplicar-los el delicte de rebel·lió? Doncs, no, perquè la Declaració d’Independència de Catalunya no es va publicar enlloc, ni al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. I no hi pot haver proclamació sense publicació. En canvi, ull viu: el govern del senyor Rajoy pot ser reu de rebel·lió segons el punt 6. Ningú no se n’ha adonat?

Anem, tanamteix, als articles de Sedició. Segons l’art. 544: “Son reos de sedición los que, sin estar comprendidos en el delito de rebelión, se alcen pública y tumultuariamente para impedir, por la fuerza o fuera de las vías legales, la aplicación de las Leyes o a cualquier autoridad, corporación oficial o funcionario público, el legítimo ejercicio de sus funciones o el cumplimiento de sus acuerdos, o de las resoluciones administrativas o judiciales.”

S’adonen de per què els ministres de Rajoy van començar a emprar l’adverbi “tumultuariamente”? Tothom sap què van fer els nostres líders, però consti, encara que es digui que van impedir un escorcoll a la seu de la conselleria d’Economia, no van impedir l’aplicació de cap llei. I caldria esperar de la cavallerositat i elegància del cappare de la Guàrdia Civil que els convidà a pujar al jeep per fer-se sentir que així ho declarés. Vist que hi ha molts dubtes que sigui així, pensem que, segons el 545. 1. “Los que hubieren inducido, sostenido o dirigido la sedición o aparecieren en ella como sus principales autores, serán castigados con la pena de prisión de ocho a diez años, y con la de diez a quince años, si fueran personas constituidas en autoridad. En ambos casos se impondrá, además, la inhabilitación absoluta por el mismo tiempo. 2. Fuera de estos casos, se impondrá la pena de cuatro a ocho años de prisión, y la de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de cuatro a ocho años.”

És a dir, l'”¡A por ellos!” està dat i beneït. I això, malgrat el 547: “En el caso de que la sedición no haya llegado a entorpecer de un modo grave el ejercicio de la autoridad pública y no haya tampoco ocasionado la perpetración de otro delito al que la Ley señale penas graves, los Jueces o Tribunales rebajarán en uno o dos grados las penas señaladas en este capítulo.”

Els advocats, com a molt, potser admetran que se’ls apliqui el 548: “La provocación, la conspiración y la proposición para la sedición serán castigadas con las penas inferiores en uno o dos grados a las respectivamente previstas…”

De totes maneres, juristes entesos troben una barrabassada aplicar-los cap dels delictes anteriors i més aviat estarien disposats a admetre el delicte d’atemptat (art. 550) —”Oponer resistencia grave a la autoridad, a sus agentes o funcionarios públicos, o los acometieren, cuando se hallen en el ejercicio de las funciones de sus cargos o con ocasión de ellas”—, encara que els exemples de l’article es refereixin a funcionaris docents o sanitaris (i la pena de presó és d’un a quatre anys) o, seguint el 553, el delicte de provocació, conspiració o proposició —para cualquiera de los delitos previstos en los artículos anteriores— i , aleshores la pena és inferior a un o dos graus en relació al corresponent delicte.

Però, abans de la sessió d’investidura convocada per al passat dia 30, les coses es van complicar. A la Moncloa temien que aparegués Puigdemont al Parlament com van aparèixer les urnes als col·legis electorals l’1-O. I els entrà pànic. Volgueren impugnar la investidura a priori i acudiren al cementiri d’elefants polítics del Consell d’Estat i els va dir que no, el dijous dia 25. El consell de ministres de l’endemà ho portà, malgrat tot, al TC (SSS volia que els seus membres es reunissin aquell mateix divendres). L’endemà, dia 27 de gener, basats en l’art. 161.2, el TC va fer un nyap segons la majoria de juristes. El 161 diu així: 1. El Tribunal Constitucional té jurisdicció en tot el territori espanyol i és competent per a conèixer [i aquí estableix meticulosament recursos d’inconstitucionalitat, d’empara, de conflictes i d’altres matèries]; 2. El Govern podrà impugnar davant el Tribunal Constitucional les disposicions i resolucions adoptades pels òrgans de les comunitats.

​Que jo sàpiga, encara no hi havia hagut cap disposició ni resolució del Parlament de Catalunya llevat de la proposta d’investidura del dia 30. El precepte estableix que la “impugnació” de les disposicions de les autonomies produeix la suspensió de les resolucions contra les quals s’ha recorregut. Però el TC interpretà que la simple impugnació pot dur a suspendre allò contra el qual s’ha recorregut, sense necessitat que abans calgui pronunciar-se sobre si el recurs en si s’admet o no a tràmit, per a la qual cosa donava deu dies a les parts per a possibles al·legacions. Un fet insòlit, fins i tot per a La Vanguardia, perquè l’art. 7 de la Llei que regula el funcionament del TC recull que la impugnació d’una disposició autonòmica “produeix” la seva suspensió automàtica. És a dir, el TC es carregà el seu propi reglament perquè no va pronunciar-se si admetia o no a tràmit la impugnació… (Sisplau, que ningú s’emmiralli en aquesta justícia!). Fins i tot Enric Juliana parla de relliscada de la brigada Aranzadi, els grans advocats de l’Estat, adlàters del govern i amics de Soraya Sáenz de Santmaría. I ja saben on som, Roger Torrent, el president del Parlament català tornà la pilota al TC el matí del dia 30 ajornant —no pas desconvocant—la sessió fins que hi pugui haver un debat amb garanties “No em mouré ni un mil·límetre malgrat totes les amenaces. Aniré fins al final per defensar tots els drets”, ha subratllat, abans de garantir que “el Parlament investirà el candidat que rebi més suport de la cambra, no el que decideixi el consell de ministres a 600 quilòmetres de distància”. I més clar: “Ni la vicepresidenta Soraya ni el TC decidiran qui ha de ser el president de la Generalitat de Catalunya, sinó els diputats i diputades escollits democràticament”.

Com sigui, siguem-ne conscients. A curt termini, no hi haurà justícia, sinó venjança. És a dir, punició, dany, greuge, per satisfer un ressentiment (DIEC). Segons la RAE: Satisfacción que se toma del agravio o daño recibido. És a dir, mal tracte, prejudici, molèstia, persecució, vexació. El ressentiment de no saber, malgrat tota la intel·ligència de l’Estat, no només on eren les urnes l’1-O, sinó, i sobretot, d’on han sortit més de dos milions de catalans encadenats per força a Espanya. A llarg termini, havent de forçar les costures legals de l’Estat, tenen la batalla perduda… I estan tan nerviosos perquè ho saben.