Fa pocs dies vaig llegir un d’aquests articles d’encàrrec sobre les virtuts de la immigració ni que sigui massiva i intensiva. Era un escrit de tocador publicat en un dels diaris més subvencionats de l’autonomia. L’especialista en qüestió estava entusiasmat i només li faltava dir que l’arribada de 800.000 persones a Catalunya en els darrers quatre anys millorarà els serveis públics perquè representarà un estímul a la competència en els sectors de l’ensenyament i de la sanitat. O que l’augment del cost de l’habitatge és un bé de Déu perquè incrementa el valor patrimonial de la propietat. Tot té una explicació favorable per a la nostra avantguarda més espavilada. No hi ha res com la retòrica i les ocurrències catalanes per justificar qualsevol perversió.
Defensar actualment la immigració massiva i intensiva com un fet positiu és un acte de fe, d’innocència o de perversió suïcida.
Des dels anys seixanta, quan l’autonomisme va generar aquesta doctrina autodestructiva de la Terra de pas, lloc d’acollida, qualsevol invectiva serveix per justificar el suïcidi de la nació per continuar fent bullir l’olla gremial. Ho presenten com una necessitat col·lectiva, però tots sabem que es tracta d’una necessitat irrefrenable d’afanar a cor què vols i de millorar les butxaques de sectors ben concrets i no del país. Si un cas, del país Espanya perquè la meitat de les regalies impositives afegides amb el gloriós increment del PIB fugiran cap a Espanya en nom de la solidaritat. Tots anirem a dormir tranquils.
Cada cop que un economista del règim justifica la barbaritat actual em sorprèn que la seva valoració joiosa sempre es faci des d’una perspectiva empresarial. Com si els costos sanitaris, els ajuts socials, la de-cohesió, la inseguretat, les malifetes urbanístiques o la destrucció nacional no es traduís en despeses monetàries que les hàgim de pagar entre tots. Com si l’impacte psicològic i emocional que patim els catalans amb el canvi —no consultat— de la geografia humana fos gratuït. Tot el dia parlant d’emocions… O potser li faria gràcia als rentacares de torn observar com a casa seva, sense triar-ho, haguessin d’afegir a la força un plat a taula cada setmana?
Tampoc acabo d’entendre, i no em fa pas gens de gràcia, aquest recurs insistent de la cobertura de les pensions gràcies a l’aportació forastera quan des de fa uns quants anys les paga, en bona part, els pressupostos generals de l’Estat i el deute públic que sembla que sigui infinit. Si tot això de gent amunt i avall va tan bé per pagar pensions, per què obliguen a treballar més anys per poder cobrar? O a cotitzar més? En què quedem? Què està fallant o no acabem d’entendre correctament els mortals?
Jo pensava que l’economia era sobretot una ciència aplicada i que es movia en el terreny de l’espai i el temps. A poc a poc tota aquesta mena de disciplines, no diguem les relacionades directament amb la política, són activitats especulatives que es mouen bàsicament entre un munt de papers i paraules. L’especulació rumiativa no em sembla malament. El que molesta és el fet que es recreïn i juguin amb la vida dels altres. Això no és correcte.
Això és una estafa. L’activitat econòmica d’un país no és un compte d’explotació d’una corporació multinacional i s’experimenta en un espai físic ben delimitat i concret. Per això, els carrers en són un bon indicador. Els carrers, els transports públics o els parcs infantils, són un lloc ideal per copsar la qualitat de vida d’una societat. És on, a cop d’ull, es veu el benestar d’un país i els carrers de les nostres ciutats s’assemblen cada cop més als de Rawalpindi, Lima o Beirut que no als de Copenhaguen, la capital de la Dinamarca de debò. La del Nord d’Europa.
Que no passegeu, potser? O esteu tots el dia enganxats a la pantalla creant material per a futures ocurrències.
