Cada cop que comento amb algú els problemes que causa l’elevada densitat a la ciutat em trobo amb qui em mira amb certa perplexitat. Quan els hi faig la pregunta més elemental de si prefereixen viure en un pis de seixanta metres o en un de cent, alguns ja mostren com a mínim un dubte, però la majoria fan cara de distrets o em responen: no és el mateix! No hi té res a veure!
Hi ha una idea errònia que creu que tot el que està relacionat amb els assumptes públics formen part del món de les idees i no estan condicionats per la física més elemental.
La ciutat és un concepte, és un projecte, però és clar que està dominada també per les lleis de la física més enllà dels administradors. Són ells qui haurien de ser conseqüents amb aquests límits i no amb les seves dèries i cobdícies.
És així. Un pis de seixanta metres amb un parell d’habitacions per una família de quatre persones a la llarga comporta problemes. Físicament, hi caben i mentre la canalla és petita s’arreglen. Al final coincideixen poca estona, si vas a mirar. El problema és quan ve l’àvia a cuidar-los si algú es posa malalt. Això és circumstancial i només passa de tant en tant, però altra cosa és quan es fan grans i han d’estudiar i necessiten desconnectar. O quan volen escoltar música o practicar amb la bateria. Uns entren i altres surten molts cops al dia per no coincidir. Ben aviat ja no saben on posar les bicicletes, les pilotes i un munt d’andròmines que any rere any entren a casa.
«Si, tinguéssim una habitació més!», sospira la mestressa que veu que aquell piset d’uns anys enrere ja no dona ni per compartir taula i dificulta el benestar individual de tots i a la llarga la convivència.
L’espai vital és important. És elemental. Cada cap de setmana surten de la metròpoli desenes de milers de persones per cercar-lo fora de la gran ciutat. Els que se’n van volen canviar d’aires i de panorama. És vital en un habitatge i també en una ciutat. Cal dir-ho perquè a Barcelona la cultura retòrica que ens imposen és la de l’amuntegament i per dissimular ens expliquen que és així perquè som mediterranis. És fals. És un encantament més que ens engalten per mantenir l’economia piscifactoria tradicional.
Una ciutat té les mateixes limitacions físiques que qualsevol espai per compartir amb altres persones. Com una casa, com un pis, com una escola i les seves ràtios civilitzades. Fins i tot els estadis de futbol, que són a cel obert, tenen límit. Si són per cent mil persones, hi ha un reglament que obliga al fet que no hi puguin entrar cent deu mil. No poden fer els ulls grossos i relativitzar-ho com es fa quan es parla d’altres àmbits com l’urbà, per exemple.
No es permet perquè comportarien un risc malgrat que el club que ho deixés fer tindria uns guanys extres considerables. Estan limitats per les regles i per les sancions milionàries que caurien en cas de no complir-les.
Crec que tothom ho entén. Durant els anys del franquisme, els seixanta, sobretot, als cinemes de barriada deixaven que la gent estigués dreta als passadissos. Hi havia sales a l’Hospitalet que tenien una capacitat per a dos o tres mil persones que incrementaven en un 10 o 15% per cent la capacitat i les col·locaven als passadissos laterals i a la part del darrere. Feien més calaix. Físicament, hi cabien, és clar, però era molt lamentable i extremadament perillós.
Això no té res a veure amb Barcelona, diran alguns. El nivell de vida d’una ciutat el marca la renda per càpita, però des del punt de vista social un indicador potent és la densitat. La densitat també explica moltes coses. Hi ha qui justifica l’elevada densitat de Barcelona i a part de la mediterraneïtat ens diu que millor una ciutat densa perquè és més social i econòmica. És clar que com tot hi ha màxims i mínims. No és el mateix la ciutat de Manila que la de Los Angeles, però entremig hi ha pràcticament totes les ciutats europees, excepte Atenes. Densitat baixa i sobretot zones verdes.
Densitat raonable no són els 30.000 o 40.000 barcelonins per km² que hi ha de mitjana a bona part del pla de Barcelona. A la majoria dels barris, de mar a muntanya. Això comporta un malviure general per culpa de la contaminació, el soroll, l’amuntegament generalitzat als transports públics, als carrers, amb les voreres plenes de terrasses a causa de la indústria del turisme. Perills derivats del trànsit i molta brutícia perquè no hi ha servei que ho pugui abastar ni que ho fessin bé.
Finalment, és una ciutat més desendreçada i molt més cara perquè tot ha d’anar soterrat perquè el sòl públic es destina bàsicament a la construcció i no als serveis. I si no, per què després de quaranta-cinc anys encara no han trobat espai per fer les tres grans estacions de bus que necessitaria la ciutat? Quaranta-cinc anys, recordem-ho.
Ja poden fer superilles i altres ocurrències que el problema a resoldre és físic i aritmètic i no poètic.
El que sorprèn del model Manila és l’omertà que fa tants i tants anys que dura. Som plens de càtedres, observatoris, fundacions, clubs d’opinió, tot el que vulguis, i a la fi tot acaba en un desgavell d’urbanitzacions, pseudo-favel.les, barraques, i ara la densificació que s’han tret de la butxaca. És com la bombolla immobiliària, quan tothom va callar davant la bestialitat que vem viure. I enmig d’un desideràtum de lleis per regular-ho tot. El pur disbarat.