Mai oblidarem i no ens en cansarem de repetir el que significà la Consulta per la independència celebrada a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009 i que s’escampà per tot Catalunya, per pobles i ciutats durant la resta de l’any i l’any següent.
La pregunta “Està d’acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea” obtingué el vot de centenars de milers de catalans. Sense oblidar el treball i la lluita de tantes agrupacions, entitats i partits que durant anys estaven treballant per treure Catalunya del pou on el franquisme l’havia enfonsat, sempre quedarà en la memòria aquella data esclatant del setembre del 2009 a Arenys de Munt.
Calia deixar enrere els enfrontaments, les discussions estèrils i les confrontacions que, massa sovint, posaven bastons a les rodes a la lluita per un objectiu que era comú, que ens pertocava a tots: la plena llibertat de Catalunya.
Com molt bé ens diu en Gerard Sesé al seu magnífic estudi De la resistència a la independència: “És molt de casa nostra el fet de confondre, sovint, el company de trinxera amb l’enemic”.
A partir d’aquella data, que sempre recordarem, del setembre del 2009, la lluita per assolir la plena llibertat de Catalunya feu un gir de 180 graus. Quedava ben clar que només ens en sortiríem si anàvem agafats de les mans per poder treballar tots junts fins a aconseguir esborrar de la història els tres-cents anys de no poder decidir per nosaltres mateixos, de restar sotmesos per l’imperialisme castellà.
La gran manifestació del 10 de juliol del 2010 ens mostrava l’encert del camí encetat i ens esperonava a continuar sense aturar-nos ni defallir. Europa, que tant ens havia oblidat, començava a mirar-nos i a prendre’s seriosament en consideració el cas català. Hywel Williams, el diputat gal·lès que el 14 de juliol del 2010 havia presentat al Parlament de Westminster una moció a favor dels drets dels catalans, el 12 de setembre del 2012 presentava una altra moció que, amb tots els ets i uts, es manifestava a favor de la independència de Catalunya. I al cap de poques setmanes, el 28 de novembre d’aquell 2012, la diputada escocesa de l’SNP, Sandra White, va presentar al Parlament de Holyrood, a Edimburg, una moció en defensa del poble català a la seva autodeterminació. La moció, precisament, anava encapçalada amb un Visca Catalunya!
A Catalunya el moviment s’anava enfortint. L’onze de setembre del 2012 un nou exemple de força i d’unitat es mostrava al món amb una manifestació que superava el milió de participants amb l’enunciat “Catalunya, nou Estat d’Europa”. Aquest enfortiment quedava manifestat amb la creació de l’Assemblea Nacional Catalana el 10 de març del 2012. Tots units, cap endavant.
Des de la campanya El Cas dels Catalans s’havia editat un documental, en anglès i en català, que es feu arribar a més de 1.500 publicacions dels cinc continents. La lluita dels catalans per a poder ser un poble més entre els pobles lliures de la terra ja no podia ser desconeguda. Havia fet la volta al món. La col·laboració de molts i molts catalans residents a diferents països europeus ajudà a donar a conèixer, a través de les diferents seccions de l’Assemblea Nacional Catalana que s’havien organitzat en molts països i foren d’una gran vàlua per a eixamplar la campanya El Cas dels Catalans. L’ajuda obtinguda des d’Anglaterra, Escòcia, Irlanda, País de Gal·les, Àustria, Dinamarca i Suïssa fou inestimable i mai prou agraïda. Qui podia imaginar el 10 de març del 2012, al Palau Sant Jordi, amb la celebració de l’assemblea constituent de l’ANC, fins on es podria arribar!
El treball conjunt de tota mena d’entitats i de partits donava el seu fruit. Tots recordarem la celebració de la Via Bàltica, el 23 d’agost del 1989 on es formà una immensa corrua, de 560 quilòmetres, amb ciutadans dels països bàltics, tot donant-se les mans, per a exigir la seva independència de la Unió Soviètica. De Vílnius a Tallinn passant per Riga. L’enduriment de l’actitud de Moscou no serví perquè tots tres països, Lituània, Letònia i Estònia, assolissin la plena llibertat. El ressò internacional d’aquesta actuació serví d’exemple per a convocar la Via Catalana l’onze de setembre del 2013. Més de 400 quilòmetres, des del Pertús fins a Vinaròs aplegaren centenars de milers de catalans, agermanats, tot donant-se les mans, reivindicant la independència.
Arreu continuava ressonant més fort que mai el “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”. Tants anys de lluita començaven a donar el seu fruit. Ningú ens aturaria.