“Por qué me hablas en castellano? ¡Háblame en catalán hostia!” Aquesta frase va sortir de la boca de la Sandra, una amiga meva madrilenya que viu a Barcelona des de fa quatre anys. Divendres passat, al barri de Gràcia, quan manteníem una conversa política un pèl pujada de to entre un grup d’amics, vaig canviar de llengua quan em dirigia a ella sense adornar-me’n. En ebullició pel tema que estàvem discutint, la seva reacció natural va ser demanar-me que li parlés en català. Conec la Sandra i no em va sobtar la seva resposta, però em va fer rumiar.
Tot d’una, vaig pensar que si els catalans deixem enrere el tic franquista de canviar de llengua, tindrem molt més fàcil l’objectiu d’esdevenir un estat. Hem d’alliberar-nos de la mentalitat de l’esclau en la qual ens reflectim com un poble vençut i atropellat que canvia inconscientment al castellà, que és la llengua imposada. Cal parlar i mantenir la llengua catalana allà on siguem per tal de sentir-nos amos a casa nostra. Aquí manem els catalans i parlem en català. Un cop tinguem aquest esperit, i els no catalans siguin els que canviïn de llengua, entendran que Catalunya ens pertany. Per tant, tindrem el poder a casa nostra i l’assoliment de l’Estat català serà inapel·lable.
Trencar el “tic” de canviar de llengua no és només una qüestió de dignitat, és una qüestió de normalització efectiva. Mantenir el català sense complexos (com va fer la meva amiga Sandra amb el seu idioma), demostra als nouvinguts i als castellanoparlants que el català és la llengua de la nació. Lluny de ser una barrera, la nostra fermesa esdevé el motor d’integració més poderós. Quan els catalanoparlants l’utilitzem sense miraments, facilitem i incentivem que els altres facin el pas d’aprendre’l i d’incorporar-lo a la seva quotidianitat. És així com els farem sentir totalment integrats a la societat catalana.
Cada dia hi ha més iniciatives que promouen la llengua i cultura catalana entre els joves. Setmanalment, podem trobar alguna conferència arreu del territori de caràcter divulgatiu sobre la història de la nació. A les xarxes socials, podem destriar milers de perfils amb contingut diari sobre qui som i d’on venim els catalans. Passejo per la meva Barcelona i també sento la nostra parla al carrer i a les terrasses dels bars. La capital continua bategant com el cor de Catalunya.
La pàtria és més viva que mai i el seu jovent ho demostra cada dia. No ens deixem enganyar pels mestretites derrotistes que auguren la desaparició lenta i constant de la nostra nació. Continuem al peu del canó defensat el que som i el que ens pertany. Recordem aquella majestuosa frase de Winston Churchill al Parlament britànic el 1940 quan Europa era sota el jou nazi: “We shall never surrender”
