(Aquesta opinió té com a precedent l’expressada aquí, a l’Unilateral, el 23/11/2017)
1r: Drets humans.
A hores d’ara és evident que cal revisar el “full de ruta”, començant per aclarir el que és possible avui i el que serà necessari demà. L’article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu: “1) Tot individu té dret a una nacionalitat. 2) Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat”. L’Estatut vigent explicita que Catalunya és una nacionalitat. Sense valor jurídic; segons la sentència del Tribunal Constitucional (2010) per la que va començar el procés i per on crec que hauria d’iniciar-se una nova etapa. Aprovant ja ara pel parlament i el govern de Catalunya un nou Document Nacional d’Identitat que contempli una doble nacionalitat. A lliurar a tots els qui tenen avui dret a vot a Catalunya (residint-hi o no) amb nacionalitat catalana i espanyola i obrint un debat sobre quins emigrants o refugiats, o descendents d’ells, poden tenir aquest DNI amb doble nacionalitat: la catalana i la del país d’origen.
Precedent: per llei de 2014 (Rajoy) els descendents dels jueus sefardites expulsats d’Espanya (s. XV) poden sol·licitar la nacionalitat espanyola.
Futur: quan aquest DNI i el corresponent passaport tinguin reconeixement legal per part de la Unió Europea es podria establir, a més, el DNI d’una única nacionalitat, la catalana, per a tots aquells que vulguin fer ús de l’article 15.2 dels Drets humans. Garantint a Catalunya els mateixos drets i oportunitats a qui tingui reconeguda una nacionalitat, la catalana, com a qui en tingui una més.
2n: Fraternitat
Els tres valors i propietats clàssics de la República són: llibertat, igualtat i fraternitat. Rudolf Steiner ja va proposar fa un segle diferenciar-los en la vida social: «llibertat en l’àmbit cultural, igualtat en l’àmbit jurídic i fraternitat en l’àmbit econòmic». Per precisar i no fer demagògia, la llibertat i la igualtat es poden legislar i concretar de forma gramatical i digital (per evitar interpretacions a “lo Llarena”); en canvi, la fraternitat, si no vol ser mera solidaritat paternalista, amiguisme, caritat o pura declaració d’intencions, s’ha de concretar, tot i considerar emocions, amb formulacions concretes, digitalitzables, i també millor amb compromisos dels representants de les parts. En tot cas, una fraternitat no sols decidida pel govern sinó també prou assumida per la ciutadania de Catalunya. Cal mostrar com instrumentar-ho. Més ben dit, és necessari demostrar-ho, amb concrecions fetes públiques i creïbles per a aquells que valoren més, de forma racional o emocional, la fraternitat que la independència. Sí, penso en no pocs votants dels Comuns, del PSC i potser també de Ciutadans. S’ha d’assegurar que en el referèndum de la primera Constitució de la República catalana, és a dir, quan de veritat podrem començar a ser República, els vots afirmatius superin de llarg el 47,5% dels vots a candidatures independentistes el 21D.
Cal definir com establirem la fraternitat, amb qui l’exercirem i d’on traurem els recursos i fer-ho amb credibilitat, també per als ciutadans de Catalunya que sols veuen TV3 per veure el Barça. Tenim en què inspirar-nos: el sistema sanitari català i la credibilitat de la Taula del Tercer Sector; ambdues realitats fidels hereves del model històric dels “3 braços”. Un instrument que segueixi el model pot ser una “Fundació per a la promoció de la fraternitat catalana i republicana”, regida per representants del govern, els ajuntaments i del tercer sector. Una Fundació dedicada a l’estudi i la reflexió coral i oberta per a la concreció de com establir compromisos col·lectius en fraternitat; de govern —al DOG— i de societat.
S’han de distingir tres espais ciutadans diferents de fraternitat. Tres espais per als qui es concretin pressupostos i tipologies de receptors individuals o grupals de la solidaritat: 1r) Ciutadania de Catalunya. Els titulars de l’aquí proposat DNI, que puguin constatar que Parlament i Govern tenen el compromís legal i concret de ser responsables d’aportar-los-hi una solidaritat a pressupostar i a aplicar. Sense paternalismes, amb participació. La que calguin per patir problemes socials, ja que així estigui establert en la constitució de la República catalana, s’hagi de concretar i l’hagin de quantificar els programes electorals per ser creïbles. En tot cas, que no enyorin a representants del Borbó, ni puguin escoltar l’excusa de l’“Espanya (o Madrid) ens roba”. 2n) Les comunitats autònomes d’Espanya on hi hagi més precarietat social i d’on siguin originaris un nombre prou elevat de ciutadans de Catalunya que també vulguin i puguin mantenir la nacionalitat espanyola. 3r) Aquells col·lectius d’arreu del món més necessitats, que sols puguin retornar-nos paraules o llàgrimes d’agraïment, des de lluny o a casa com a refugiats.
Una de les calúmnies que hem sentit ha estat que volíem independitzar-nos perquè som una “regió” més rica; som egoistes. Un dels objectius de la Fundació que proposo seria definir compromisos que es puguin concretar en la Constitució de la República, un tipus de compromís que ens va prohibir el Tribunal Constitucional el 2010 per vetar que ser una nació pogués tenir implicacions jurídiques… i així va començar “el procés”. Compromisos en el text i en clàusules de transitorietat. Exemples que ens poden servir: 1r) A partir del moment en què la Generalitat de la República catalana recapti el 100% dels impostos (no municipals) el diferencial entre els que ara l’Estat espanyol recapta però no retorna a la ciutadania de Catalunya, es vagi aplicant als tres espais proposats de fraternitat; amb prioritat, inicialment, al segon citat: l’Espanya amb menys renda per càpita i pitjors retribucions a empleats públics. Com referència actual: al País Basc qui recapta impostos no és el seu govern, són les diputacions i hi ha negociació a tres bandes: les tres diputacions i els governs de País Basc i d’Espanya. 2n) No cal trencar ni amb Espanya, ni amb la monarquia. La Commonwealth està integrada per 53 estats independents que representen quasi un terç de la població mundial. Trenta-dos d’aquests estats són repúbliques. Setze, tenen la reina com a cap d’Estat; un model que volia Salmond si haguessin guanyat el referèndum per la independència d’Escòcia. Es pot abandonar: ho han fet tres estats (Irlanda el 1949).
La Fundació que proposo també hauria de promocionar la “llibertat en l’àmbit cultural” fomentant la cultura que volem ser lliures per establir la nostra relació i compromisos amb Espanya. Una nova relació pactada, sense que calgui cap trencadissa ni que quedem fora de la Unió Europea. Una cultura de llibertat que també hauríem de promocionar amb les altres comunitats autònomes sense voler donar lliçons a ningú, però amb sinceritat fraternal i segons la dita castellana: “Dios dijo amaros como hermanos, no como primos”.
