No he votat mai cap partit del règim del 78. Des de començament dels anys 80 he votat sempre ecologia política: AV, EV-CEC. He format part de moltes candidatures verdes i vaig ser regidor de Ciutat Sostenible (1995-1999) per EV-CEC, en el marc de la coalició política entre Iniciativa i Els Verds (IC-EV, no confondre-la amb un partit guarnit de verd com és ICV).
He format part de la llista de Junts per Catalunya, la llista del president, perquè avui a Catalunya estem en una situació excepcional després del cop d’estat dut a terme per la banda del 155, que ha destituït, per la força, el president de la Generalitat i ha dissolt el Parlament de Catalunya,
Perquè aquest cop d’estat s’ha fet vulnerant la mateixa Constitución Española, com ho he explicat en l’article ‘El Reino de España: una nova inquisició del segle XXI’ (publicat a L’Unilateral el 6/12/2017 i al web de Científics per la Independència).
Perquè sóc dels que vaig defensar una llista única amb representació social. I la llista del President és la llista que més es va assemblar a una llista oberta, sense sigles partidistes, formada per persones procedents de molts i diversos àmbits de la societat.
Per tot això, vaig donar suport a la llista del President i en vaig formar part, doncs amb la República que anem construint tenim l’oportunitat de deixar enrere el malson de la destrucció ecològica i de la dependència energètica del nostre país.
Perquè, com ecologista, vull que Catalunya faci les paus amb la natura, després de dècades d’agressions als sistemes naturals, ja que crec, com molt bé va dir Wolfgang Sachs: “El món mai més estarà dividit entre les ideologies d’‘esquerra’ i ‘dreta’, sinó entre aquelles persones que accepten límits ecològics i aquelles que no els accepten.”
Perquè, com enginyer especialitzat en energia, vull que Catalunya redueixi la seva dependència energètica i acceleri la transició cap a un subministrament 100% renovable, d’acord amb el Pacte Nacional per a la Transició Energètica, perquè tal com va deixar escrit Hermann Scheer: “Mitjançant l’ús de l’energia solar, no guanyem cap capacitat d’anar més enllà dels límits humans. Més aviat, ‘només’ guanyem la capacitat de viure dins d’aquests límits.”
Perquè vull contribuir que Catalunya es posicioni entre els països que lideren la lluita contra el canvi climàtic, recuperant la Llei Catalana de Canvi Climàtic (impugnada davant el Constitucional pel govern de l’Estat), treballant perquè s’apliqui i es millori. Per això defenso la revolució energètica.
Però la revolució energètica només és possible amb la tecnologia. La gran errada del segle XX va ser identificar energia amb combustibles fòssils/nuclears. L’energia és molt més que combustibles fòssils/nuclears. La revolució tecnològica no es dóna només per la tècnica en si mateixa, sinó per les persones que aprofiten les noves possibilitats que ofereix la tècnica. D’una innovació tècnica sorgeix un moviment social. Es pot impulsar des de dalt. Però el desplegament massiu es fa des de baix, és el que s’anomena apropiació social de la tecnologia. La revolució energètica es basa en l’establiment de múltiples nous fets sense demanar permís als titulars de les estructures energètiques existents. És la DEMOCRÀCIA energÈTICA.
Una mostra d’aquesta revolució en són les comunitats de generació d’energia (Viure de l’aire del cel) i les cooperatives de comercialització d’energia (Som Energia, Goiener, etc.) que van proliferant arreu. I no solament aquestes experiències col·lectives, sinó que tant com moltes persones i famílies com empreses van adoptant les tecnologies per a la captació, transformació i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics per cobrir les seves necessitats d’energia, afavorir així les economies locals i deixar de contribuir a l’economia especulativa dominant.
