“Con olvido absoluto y completo de los gobernantes de Madrid, que por no haber organizado ellos esa operación y sí la Generalitat, creyeron que era conveniente boicotearla…”
Així explicava el capità Alberto Bayo l’expedició fallida d’alliberament de Mallorca a finals d’agost del 1936. El govern de la República Espanyola, amb Indalecio Prieto com a ministre de Marina i de l’Aire, va torpedinar l’operació endegada pel govern de la Generalitat. El tràgic resultat fou l’ocupació de l’illa per les tropes italianes comandades pel sinistre criminal feixista Arconovaldo Bonaccorsi (el fals Comte Rossi) que realitzà una repressió sagnant. L’illa serví de portaavions per als aparells italians que bombardejaren Catalunya i València i que foren decisius en el desenllaç d’aquella mal anomenada Guerra Civil. A qui hauríem “d’agrair” els milers de morts i ferits pels atacs aeris?
No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nos retoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. De ninguna manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y para su grandeza. Se equivocan los que otra cosa supongan. No hay mas que una nación: ¡España! Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco…
Aquestes paraules d’enfervorit esperit patriòtic espanyol i anticatalà foren pronunciades ni més ni menys que per Juan Negrín, president del govern espanyol, l’any 1937, quan les tropes feixistes anaven consolidant les seves posicions. Hi podríem afegir les que pocs mesos més tard sortirien de la boca del president de la República Espanyola, Manuel Azaña, tot dient:
Yo nunca he sido españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderiamos nosotros o nuestros hijos o quien fuere.
Evidentment que no tots els polítics republicans deurien pensar igual ni totes les seves accions foren com l’abandó de Mallorca. Ni va haver per a tots els gustos i colors. Certament que el feixisme fermament instal·lat a Alemanya, Itàlia i Portugal hi jugà totalment en contra. Però, tanmateix, aquella Castella amb els seus somnis imperials, la que Machado dibuixà amb aquells versos magistrals de “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora”, la Castella que arribà a endogalar tots els pobles de la península, no havia canviat; era sempre la mateixa, tant si es vestia de monarquia com de república. Ho deixava ben clar, l’any 1935, el líder feixista José Calvo Sotelo amb aquella sentència de “España antes roja que rota”.
Recentment l’Ajuntament de Barcelona, amb l’alcaldessa al capdavant fervent partidària de la República…espanyola, ha aprovat la substitució del nom de la plaça Llucmajor pel de República. El dia 14 d’abril unes poques dotzenes de ciutadans enarborant banderes tricolors en record d’aquella infausta República, s’aplegaven a la plaça Llucmajor per tal de celebrar el canvi de nom. Per més INRI la regidora del districte, Janet Sanz, animava el personal amb uns suposats valors de “llibertat, igualtat i fraternitat”, una traducció simplista i ingènua d’uns teòrics valors que en la França opressora dels pobles són tan sols paper mullat.
Del centre de Mallorca estant l’alcalde de Llucmajor, Jaume Tomàs, contemplava amb tristor com la petició que li havia adreçat per carta a l’alcaldessa de Barcelona el passat dia 3 de desembre demanant-li que no s’efectués el canvi de nom era menyspreada i silenciada. Ens agradaria posar-nos dins la pell d’un alcalde com Jaume Tomàs, del moviment MES -coalició mallorquina d’esquerres, ecologista i sobiranista- veient com unes suposades forces d’esquerres a Barcelona obren d’aquesta manera, oi més quan un dels partits que han aprovat el canvi de nom d’una població dels Països Catalans pel de República Espanyola es diu ERC. No sé pas què en deuen pensar els militants d’ERC de Mallorca.
És per tot això i més que ens hauríem de preguntar en primer lloc quin sentit tenen totes aquestes expressions d’amor i d’homenatge a aquella nefasta República. En segon lloc, m’agradaria saber amb qui podem comptar de debò quan parlem d’independència i de República Catalana. Diuen que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou…
