La present narració vol referir el breu historial de la Confraria de Sant Jordi dels Cavallers de Barcelona, una institució nascuda l’any 1565 a l’ombra de la Diputació i que pot donar-se per finida abans de complir un segle d’existència. Així s’expressa l’historiador Agustí Duran i Sanpere en el llibre Els Cavallers de Sant Jordi, Barcelona-1964. Encara citaré aquest autor. Això no obstant, hi ha notícia que Jaume I el Conqueridor, l’any 1263, va aprovar la fundació d’una Confraria de Sant Jordi específica per al braç militar. Confraries com aquesta es van restablir en diversos punts dels Països Catalans per honorar Sant Jordi com a patró de la cavalleria.
Tornant al segle XVI, la seva primera meitat té per a Barcelona la virtut de provocar una angoixa col·lectiva que obligà a un examen de consciència ciutadana. La decantació de les idees polítiques cap al cesarisme amb el sacrifici de les ciutats com a organismes de poder, el descentrament de l’interès geogràfic que portà la mort dels antics consolats d’ultramar, base principal del comerç barceloní, la transformació del sistema de defensa local, que ja no pertanyia plenament a la host ciutadana, eren motiuS suficients per a la desorientació dels esperits pacífics, absorts en la constant amenaça dels pirates i admirats de les proeses dels conqueridors del Nou Món. La necessitat i la urgència d’un entrenament militar es feia més evident cada dia. Alhora augmentava l’interès de l’exercici de les armes com a espectacle. Aquesta era l’atmosfera que es respirava a Barcelona en el moment d’aparèixer la Confraria de Sant Jordi.
Una de les principals preocupacions dels dirigents de la Confraria fou sempre de deixar ben establertes les lleis que havien de presidir tant les justes com els torneigs. Els llibres de la Confraria ens fan conèixer el text de les diverses ordinacions que al llarg de prop una centúria foren dictades per tal d’anar emmotllant la pràctica dels combats cortesos a les disposicions reguladores. Durant aquella època, la plaça del Born de Barcelona era l’únic indret de la ciutat d’àmbit suficient per a la celebració del gran espectacle dels torneigs. Aquesta plaça, però, no era únicament guarnida amb envelats i les banderes de les festes que hi tenia l’estament militar. Algunes vegades hi eren aixecats cadafals per una altra mena de jutges que no repartien premis als més destres en les armes o als de més gentil presència, sinó que feien caure damunt dels acusats d’heretgia sentències esfereïdores. Els inquisidors, acompanyats d’un gran nombre de familiars del Sant Ofici, tots a cavall, i molts amb vergues a les mans, a més de canonges amb hàbits capitulars, formaven el seguici del promotor fiscal, que portava un penó negre amb la imatge pintada de sant Pere màrtir i als costats les armes reials i de la Inquisició. Els seguien el bisbe i l’agutzil del Sant Ofici tancava la comitiva. Ja us podeu imaginar el final. Assots pels acusats, galeres, etc.
Després d’algunes poc afortunades provatures de reviscolament, la Confraria de Sant Jordi de la Diputació desaparegué sense esperança de retorn. Restà, però, el record de les festes cavalleresques, al voltant de les quals es produeix una aurèola de pompa i de bellesa. Només la paraula torneig serví sovint per a evocar una època llunyana a la qual eren atribuïdes grans virtuts. Els poetes no l’oblidaren mai i anaven transmetent la idea d’aquest prestigi arqueològic de generació en generació. L’any 1833 es produí un intent de recuperació d’un torneig, a dos-cents anys del darrer acte de la Confraria de Sant Jordi. Tingué lloc en un camp dels voltants de la muralla de Terra, dessota Montjuïc. Tan sols s’esmenta la Confraria en un opuscle trobat. Agustí Duran i Sanpere acaba la seva narració amb aquestes paraules: Una prova més de l’extinció d’aquella institució que tantes vegades havia tingut vela posada i cadafals endomassats a la plaça del Born per al lluïment militar dels llinatges de la terra.
A la pàgina 43 del llibre de Duran i Sanpere apareix la reproducció d’una xilografia del cavaller Sant Jordi matant el drac, del Passional atribuït a Voràgine-1499. Jaume de Voràgine (que ve del llatí medieval) és el nom català de Iacopo da Varezze (topònim de la Ligúria italiana), frare dominic autor de la Llegenda àuria, una recopilació de vides de sants (hagiografies) i llegendes escrites entre els anys 1261 i 1266. Hi ha una traducció catalana que es considera datada del mateix segle XIII amb una redacció molt propera al llatí i de la qual se’n conserven cinc manuscrits complets dels segles XIV i XV. Amb la invenció de la impremta de tipus mòbils entre els anys 1445 i 1450 va augmentar considerablement la difusió d’aquest llibre que va portar arreu d’Europa, entre d’altres, la llegenda de sant Jordi. Existeixen dues edicions incunables, una impresa a València entre els anys 1490 i 1496 i l’altra a Barcelona datada el 1494 publicades sota el títol Flos sanctorum.
Com en altres casos, la llegenda té base cristiana, però beu de mites anteriors en què el drac és bo i la princesa una deessa. El papa Gelasi, al segle V, ja va afirmar que havia existit un soldat romà, de nom Jordi, que després de convertir-se al cristianisme va ser torturat durant set anys i finalment executat, posant així les bases de la seva santedat. Aquesta és la història que Jaume de Voràgine recopila al segle XIII en la seva Llegenda àuria i és quan Sant Jordi es converteix en un cavaller, aprofitant que les històries de cavalleria i les croades estaven de moda. El simbolisme del drac encarna el mal que el cavaller derrota quan està a punt de menjar-se la princesa.
De la Llegenda de sant Jordi, Patró de Catalunya, existeixen moltes versions que aquí estalviarem car el que ens interessa són els seus orígens. Potser el que ens resta és remarcar el de tots conegut origen de la rosa vermella que brolla de la sang de la ferida infligida al drac per sant Jordi. L’origen del Dia Mundial del Llibre que s’esdevé en la mateixa Diada del 23 d’abril quan van morir, entre altres escriptors, Cervantes, Shakespeare o Josep Pla, seria una altra història.
