El país com a responsabilitat històrica

Ja fa temps que els catalans som objecte —especialment des d’àmbits espanyols i, molt sovint, castellans o d’altres contrades— de mofes, burles i escarni pel sentiment que tenim envers la nostra terra. Aquest conjunt de despropòsits m’ha portat a reflexionar-hi des d’una perspectiva essencial i n’he extret algunes conclusions.

El vincle que els catalans sentim amb la nostra terra no és folklòric ni sentimental en un sentit superficial, ni tampoc una simple expressió identitària més, dins de l’extens mosaic de les cultures europees. És molt més que això: és una relació profunda, històrica i cultural que traspassa la vida quotidiana i estructura la nostra manera de pensar, d’entendre i viure el món, el nostre món. Dit d’una altra manera, la nostra relació amb el territori no és només una qüestió d’origen, sinó un vincle profund construït al llarg del temps, alimentat per la memòria col·lectiva i sostingut per la continuïtat cultural. No és una idea abstracta ni merament ideològica: és una experiència col·lectiva viscuda generació rere generació.

Aquest arrelament es manifesta sovint en els petits gestos i detalls de cada dia: la vida de barri o al camp, el mercat, la gastronomia, les festes i tradicions que es transmeten espontàniament en les cançons o en la llengua que no només comunica sinó que configura una manera d’entendre la vida. La cultura no és un ornament ni un record immòbil, sinó una forma viva d’habitar el present i de comprendre’ns mútuament, aquella entesa que es capta amb una senzilla mirada natural. D’aquesta relació amb la pròpia terra en neix un orgull discret, però persistent. No es fonamenta en proclames grandiloqüents, sinó en la permanència i la constància del que som. Prové de la profunda consciència de formar part d’una història mil·lenària, d’un fil invisible que no s’ha interromput al llarg dels segles, malgrat els conflictes i les transformacions. La terra es percep com un espai de vida, com un dipòsit de memòria: el lloc on s’han sedimentat generacions d’experiències i valors compartits.

Tanmateix, aquest orgull conviu amb una inquietud constant. La por que aquest territori —per nosaltres país o nació— sigui alterat per persones foranes sense respecte per la nostra història ni per la nostra cultura. La preocupació que esdevingui objecte d’explotació o transformació sense arrel. No es tracta només de preservar el paisatge, sinó la continuïtat d’allò que dona significat a la nostra vida: la memòria, la llengua i les formes de vida, que donen contingut a l’existència col·lectiva.

Per això, en aquest context, el concepte respecte adquireix, per als catalans, una dimensió central: respecte per la pròpia terra, però també per la dels altres. El convenciment que cap territori hauria de ser tractat com un espai buit disponible per a la dominació o l’explotació. La colonització —econòmica, política o cultural— no només transforma el territori: desarticula la vida simbòlica que hi està arrelada. Això no implica rebuig a qui arriba de fora, perquè el criteri no és l’origen, sinó l’actitud. Pertànyer a un lloc no depèn només d’haver-hi nascut, sinó de la voluntat d’entendre’l, respectar-lo i participar en la seva continuïtat. Qui preserva abans de transformar passa a formar part del teixit col·lectiu històricament existent.

El vincle amb la terra és, en essència, la custòdia. Cada generació rep un territori modelat per les anteriors i assumeix la responsabilitat de transmetre’l sense haver-ne esborrat el sentit. No és només espai físic: és un llegat. La terra és el lloc on la memòria continua respirant i pren forma en la llengua, en la història i en la vida compartida. Preservar-la no és únicament una opció sentimental, sinó un deure col·lectiu.

En última instància, el sentiment català envers la pròpia terra combina afecte i vigilància, orgull i responsabilitat, tendresa i preocupació. Estimar-la implica assumir una responsabilitat temporal que cada generació rep i sap que haurà de transmetre intacta a les futures: una consciència de custòdia —més que de possessió— que converteix el territori en llegat i en deure alhora. Per això el vincle amb el país es viu com una relació de cura constant, d’allò que és percebut com a únic, propi i insubstituïble i per això demana atenció i continuïtat. En el fons, s’hi expressa una idea tan senzilla com exigent: allò que té història, llengua i vida pròpia no pot ser tractat com si fos buit, i preservar aquesta consciència —mantenir-la viva, transmissible i compartida— esdevé una de les formes més profundes d’amor col·lectiu i de fidelitat al propi país.

Perquè els catalans sabem que quan una terra perd la seva memòria deixa de ser reconeixible, i així es dilueix part del que som.

Per això, estimar la terra no és una qüestió de romanticisme ni nostàlgia, sinó de responsabilitat i continuïtat. No és només identitat, sinó supervivència col·lectiva. Defensar-la no és una opció ideològica entre altres. És, simplement, la condició per continuar existint com a poble.

I en aquest sentit, potser el que caldria dir als qui, des d’Espanya, Castella i altres contrades, es mofen de nosaltres és ben senzill: “Estimeu més la vostra pròpia terra i defenseu-la amb la mateixa convicció amb què nosaltres estimem la nostra i respecteu la dels altres com espereu que es respecti la vostra”; perquè quan s’hi acostin sigui amb voluntat de cura, d’integració i d’aprenentatge dels costums que ja hi ha arrelats. I, sobretot, que no hi arribin amb actituds colonials, explotadores o abusives, com massa sovint ha passat al llarg de la història. Només així —des del respecte mutu, la responsabilitat compartida i la voluntat sincera de convivència— podrem reconèixer-nos sense recels i viure plegats, amb dignitat i en pau.