Crònica d’una jornada al sud del Líban, a Kfarshouba, pocs dies abans de l’inici de l’alto el foc. Kfarshouba és una vila sunnita a tocar de la frontera amb Israel; va ser camp de batalla al 2024 però no ha patit cap atac en aquesta darrera escalada. La situació al Líban és encara inestable i al sud continua el foc creuat, ara de baixa intensitat.
A 216 quilòmetres de Jerusalem, un cartell diu què falta per arribar-hi, com si no fos del tot impossible fer-ho des del Líban: és un desig. Cap al sud, el paisatge és verd i muntanyós. Arribant a Kfarshouba, se senten les primeres explosions que venen de la vall. Kfarshouba està envoltada d’olivars i és dalt d’un cim, a 1256 metres sobre el nivell del mar i a menys de 2000 metres d’Israel. Entrant al poble, hi ha un cartell de promoció turística, un altre d’uns tallers de ceràmica i el retrat d’un màrtir, i també dos soldats fent el darrer control.
Kfarshouba va estar sota ocupació israeliana des de l’any 1982 fins al 2000. El febrer, hi vivien més de mil dues-centes persones, la majoria sunnites, però el març la meitat van fugir. “S’hi han quedat funcionaris i pagesos que no tenen on anar”, diu Salam. Però molts pagesos no poden treballar la terra perquè hi ha camps on és massa perillós anar-hi i perquè algunes infraestructures de canalització han estat destruïdes.
Salam (no és el seu nom real), un comandament militar retirat, encén una estufa de carbó a una sala d’un centre administratiu que ara fa també d’ajuntament. L’ajuntament de debò va ser destruït el 2024; també la mesquita i unes cent setanta cases del poble, de les sis-centes que hi havia. En canvi, des que van revifar les hostilitats a principis de març, no han sofert cap atac. Salam diu que, a diferència de 2024, ara Hezbollah no opera des de Kfarshouba, de manera que aquí no hi ha enfrontaments amb Israel. Però hi ha més raons: “Som al costat de la frontera, però Israel no hi té assentaments a prop, així que s’estan centrant més en altres punts”. A Kfarshouba les bombes són només un soroll de fons.
Israel pretén crear una zona de seguretat per protegir les seves poblacions del nord dels atacs de Hezbollah, però molts sospiten que l’objectiu real és acabar fent-hi assentaments. Van ordenar evacuar la regió, han destruït ponts per aïllar el sud de la resta del país i les tropes van travessar la frontera i combaten en sòl libanès. Si es consolidés aquesta zona d’exclusió, escapçarien un 10% del territori libanès. L’escalada ha provocat al voltant d’un milió de desplaçats, segons xifres del govern i de diverses organitzacions internacionals, i més de dos mil morts a tot el país. Però també són molts al Líban que assenyalen Hezbollah per haver donat a Israel una excusa per ocupar un tros del país. I què en pensa Salam? No es mulla: “Estem atrapats en una guerra entre potències: els EUA i l’Iran, Israel i els estats àrabs… i el que volem nosaltres és quedar-nos a casa i viure en pau”.
Carrer avall, hi ha un mirador cap a les valls. A l’oest, a vuit quilòmetres, s’hi veu Khiam. Allà hi ha les forces israelianes i s’enfronten a Hezbollah: arriba el so de les explosions però no s’hi veu ara cap columna de fum. A l’est hi ha Israel; Salam demana no fer cap foto en aquella direcció. S’hi veuen també altres viles veïnes, amb diferents majories religioses: “Tenim bona relació, fins i tot hi ha casaments mixtos. I tenim aquesta posició conjunta de mantenir-nos al marge. Seguim les directrius del govern”. Salam no vol treure el cap a la part del poble més malmesa el 2024 perquè és la més exposada i no vol que els israelians hi vegin moviment. De cases ensorrades, però, n’hi ha arreu. Ja han fet net de les runes de fa dos anys, i un terç de les cases destruïdes ja han estat rehabilitades. Segons com, Kfarshouba sembla més un poble a mig fer més que no pas mig destruït.
L’alcalde de Kfarshouba ha passat el dia a Beirut. A la carretera de la vall, el traductor atura el cotxe per trucar-li i concretar un punt de trobada, i quan tot just ha penjat, un altre cotxe frena i es posa al costat, a un pam, i dos homes de negre demanen explicacions. Més tard, a la mateixa carretera però més amunt, s’espera al voral Kassem El Kadiri, cap del consell municipal de Kfarshouba: “La nostra estratègia és quedar-nos-hi tot el temps que sigui possible perquè no puguin justificar la destrucció dels pobles perquè són buits”. El Kadiri també subratlla la posició de neutralitat de la vila, però fa un matís: “Som àrabs i ens mirem el món com a àrabs, i per tant entenem que això [el conflicte regional] no tindrà solució fins que els palestins tinguin un estat i que els refugiats puguin tornar casa seva”. Explica també com, malgrat no haver patit cap atac, sí que hi ha hagut almenys dues incursions de l’exèrcit d’Israel: “Van detenir un home cada cop. Un el van deixar anar l’endemà després d’interrogar-lo, l’altre sembla que tenia armes i continua detingut i no en sabem res”. I l’exèrcit del Líban no hi oposa cap resistència, a aquesta mena d’operacions? Diu que no.
En acabat, la tornada a Beirut és com l’anada el matí, però ara al revés.
