Aviat farà deu anys del referèndum d’autodeterminació de Catalunya del 2017 i encara és l’hora que s’hagi revisat alguna qüestió fonamental en la configuració de l’Estat espanyol. Per això, han sorgit veus clarividents denunciant l’origen d’aquesta perversió democràtica: la mateixa Constitució espanyola, la seva redacció i la seva aprovació.
Efectivament, el règim franquista espanyol es manté de forma camaleònica cinquanta anys després. I la principal raó és que la suposada transició democràtica espanyola no va existir i només vas ser una escenografia general en forma de mínims sobre drets i llibertats fonamentals.
La continuïtat de la monarquia espanyola i el canvi de nom d’algunes de les seves institucions fonamentals (com l’Audiència Nacional o l’exèrcit, per exemple) són l’evidència que el règim franquista, amb tots els seus privilegis, té continuïtat en un entorn que les democràcies occidentals no discuteixen per considerar-ho un mal menor.
A mesura que es van limitant les mesures de memòria històrica, que les estructures espanyoles són profundament castellanes i que la distorsió en les polítiques públiques sempre és centralista i uniformitzadora, queda clar que no han canviat els pilars de l’Estat. L’Estat espanyol no és ni plurinacional ni defensor a ultrança dels drets fonamentals, un fet que queda palès en les dificultats de les seves nacions històriques per expressar-se i mantenir-se.
El consens social està en les diferents nacions. I l’Estat, en les seves persones claus, a la judicatura, la policia i l’administració, hi està en contra. Roman el dogma segons el qual el constitucionalisme espanyol va ser ratificat en un referèndum quan tots sabem que va ser sota pressió militar i internacional, i per tant va ser una ratificació sense ple consentiment i en conseqüència és nul·la de ple dret.
Per això, atesa la seva feblesa jurídica, el patriotisme constitucional espanyol està de baixa. Ja es veu que és artificial i sense tot el suport que li caldria. Les elits castellanes estan tornant al nacionalisme, com a element aglutinador de la voluntat de dominació. Un camí que sempre ha estat present entre els catalans precisament per deslliurar-se de l’obsessió castellana, imperial i extractiva.
Cinquanta anys després d’un procés constituent falsejat és forçós començar de bell nou pels espanyols i els territoris catalans que puguin quedar sota la seva jurisdicció. Pels catalans, la via democràtica, d’acord amb el referèndum d’autodeterminació del 2017, és la independència nacional. El que haurà d’incloure aquesta nova Constitució espanyola és el règim transitori dels territoris catalans que no van poder accedir a la via referendària del 2017. I no és un tema pacífic perquè les inèrcies totalitàries castellanes són molt fortes i les seves noves generacions no en queden del tot al marge.
