Cara i creu

En dos dels recents articles a VilaWeb, el 8 i 9 de maig (mestrívols com sempre) en Vicent Partal compara l’alegre optimisme a l’Alguer quan hi va arribar el Correllengua, amb el pessimisme conformista de molta gent a la resta dels Països Catalans, i relaciona el triomf dels independentistes a les eleccions a Escòcia i a Gal·les, amb una vigència actual més gran que mai dels moviments secessionistes i independentistes, citant-ne exemples.

Aquí només voldria relativitzar o concretar una mica aquest pessimisme d’una part de la gent (i entre els quals la majoria dels polítics). Aquesta psicologia de «vençuts per endavant» que sovint es manifesta amb frases com «cal que siguem més» dels que no s’adonen que dient això, en lloc de predicar amb l’exemple, són ells els que impedeixen que «siguem més».

Ja ho sabem. Arreu i en tots els temps, hi ha sempre els que veuen l’ampolla mig plena i els que la veuen mig buida, l’eterna cara i creu de les ànimes humanes. A mi m’alegra molt llegir cada notícia (i no són poques, encara que sovint passin desapercebudes) que em demostra que la gent que no es conforma, que no defalleix, és més del que molts es pensen, com ens ha demostrat ara el Correllengua Agermanat. Com ja he dit més d’una vegada, jo encara crec en allò que en dic el «Baix continu»: la indestructible catalanitat d’una part substancial (i suficient) del nostre poble, i aquest convenciment encara no me l’ha pogut treure res ni ningú.

Que els valencians i els catalans del Principat tinguem com a diades nacionals les dates de derrotes catastròfiques, és cosa que se’ns retreu prou sovint, i aquest retret també ve d’un error d’enfocament. Perquè el que celebrem no és la derrota, sinó el fracàs dels guanyadors. El que celebrem és la resistència sostinguda al llarg del temps, tornant a ressorgir una vegada i una altra, tornant a demostrar als que ens volen tenir lligats i mansos, que el problema no l’han resolt i que no es resoldrà fins que no vingui la solució definitiva que respecti la nostra personalitat nacional, la nostra història, la nostra llengua.

Aquesta solució, com va dir el president Puigdemont al cap de govern espanyol, abans del referèndum, no hauria de ser forçosament la independència. Una solució confederal sense mitges tintes també seria factible. Però això és cosa que els ultranacionalistes espanyols de dreta i d’esquerra són incapaços de capir.

Ja ho sé prou. L’actuació dels nostres partits polítics és per dir-ho suaument, decebedora. Però ja sabem que la història sempre dona sorpreses. I la sorpresa a casa nostra pot venir dels ciutadans del carrer quan menys s’esperi, quan vingui el moment que, en paraules del nostre gran Carles Riba, «els vençuts van retrobant-se soldats». Pot trigar més o menys, però el dia vindrà. N’estic tan segur, com del fet que jo, dinosaure matusalèmic, segurament ja no ho veuré.