Fa dos anys que vaig reprendre la meva lluita per la recuperació del cap i casal com a baluard i estendard de la Nació. El detonant va ser el meu article “Si cau Barcelona, cau tot”, publicat a El Món.cat
Amb tot, és una batalla que sempre ha estat latent en la meva trajectòria política. Vaig començar-la un llunyà 1991 amb la publicació del meu llibre “Contra el senequisme polític”. Allà, i sota el mestratge del meu mentor polític, el professor Carles M. Espinalt, denunciava les polítiques espanyolitzadores del llavors batlle Maragall. Vaig continuar, un parell d’anys més tard, amb tres discursos a la Pl. Sant Jaume contra els impostos municipals abusius que amargaven la vida als botiguers de la capital. Jo era un d’ells. O la campanya (finalitzada amb èxit) per tal de retirar la medalla d’or de la ciutat a la infecta Cristina de Borbó l’any 2016. Han estat moltes les meves iniciatives per Barcelona, sense oblidar mai la meva candidatura a la batllia el 2011 de la mà de Solidaritat Catalana per la Independència.
Tot parlant d’aquestes coses, no puc evitar fer un cert paral·lelisme entre els diversos escenaris on es van produir aquests fets que us explico i la situació actual. En aquells moments, no era difícil percebre un ànim de discrepància pública contra les polítiques dels dirigents de la ciutat. Encara recordo un dia en què, en ple carrer Jaume I, tot creuant-me amb el batlle Clos, li vaig recriminar públicament i de forma vehement les seves tronades polítiques. Els vianants em van fer costat.
Ara, sembla que no hi hagi vianants. Només hi ha zombis amb el mòbil a la mà. Però, al marge d’aquest fet que es dona també a París o Nova York, tot fa pensar que s’ha apoderat dels barcelonins un ànim de resignació. Són molts (hi parlo cada dia amb ells) els que donen per perduda la capital. És clar, no és aliè a tot plegat el sentiment de frustració originat pel fracàs de l’1-O.
Un dels errors d’aleshores va ser que el “procés” no fou prou capitalí. Sense voler menystenir (Déu me’n guard!) la meravellosa força de la nació sencera, cal reconèixer que no va existir cap relat important sobre la importància i projecció mundial de Barcelona. Aquí vam errar-la tots. Els de la Catalunya anomenada comarcal i, especialment, els mateixos barcelonins. Cal fer autocrítica. Els del cap i casal, no vàrem saber empeltar a la resta dels nostres compatriotes d’allò que és la capital per a la nació. Ens tornarà a passar?
Personalment, faré els possibles per tal que no tornem a ensopegar amb la mateixa pedra. Aquesta és una de les principals raons de la meva precandidatura a les eleccions vinents del 2027 a Barcelona. El cap i casal ha de liderar l’objectiu de trencar Espanya; tot i que això, avui, sembla una cosa secundària.
Ens han despistat en debats que afavoreixen presentar que tenim els mateixos problemes que la resta de l’estat espanyol. Torrepacheco i Ripoll semblen germans. Ben mirat, aquestes són la millor recepta per la unitat d’Espanya.
No negaré (tampoc soc estúpid) que l’islamisme és un projecte polític totalitari, misogin i fanàtic que malda per sotmetre a tots aquells que anomenen “infidels”. Ho fan a Terrassa o Almeria. Com també és cert que la importació de mà d’obra barata per collir fruita, té les mateixes intencions a Lepe que a Alcarràs.
En la meva proposta per Barcelona, no ignoro això que us dic. Però el que no farà mai Espanya és despistar-me. Sé el que vol: fer caure el cap i casal. Conec prou bé a l’enemic. Aprofitarà tots els mecanismes per fer-nos perdre el nord amb temàtiques comunes. Des de Vox a Podemos. Amb mi, hi tindran un mur. M’acompanyeu?