De facto, hi ha estats que alhora es creuen imperialistes, usualment dotats de gran poder armamentístic, dirigits per megalòmans, cacics, dictadors de dretes o d’esquerres, o teòcrates, que tot i haver signat o no sotmetre’s a lleis, amb mil excuses, quan els convé no les atenen, o en fugen, o no reconeixen organismes internacionals que regulen les relacions interestatals creades per ells mateixos, com l’ONU, l’OTAN, Tribunals Internacionals de Justícia o altres més, que prou volen crear i regular la pau internacional, però no tenen cap poder executiu ni coercitiu per a imposar-se.
Putin es creu amb dret a envair territoris veïns; Netanyahu, Gaza; Trump, Veneçuela, en són els exemples més propers, tot per raons d’estat. Raons ocultes disfressades de legalitat, amb espionatge, finançades per fons reservats, o el que és pitjor, fons voltor, amb els mateixos interessos ocults, que els interessos d’estats que el poble mai sabrà quins són, manin uns, manin els altres.
Als estats imperialistes, de dretes o d’esquerres, quan els convé actuen, i qui denunciï vulneració de lleis internacionals, si no hi està d’acord, que els ataqui, si té bemolls per a fer-ho.
Per fer veure que hi ha relacions fluides entre estats, es va inventar una ficció, dotar als estats d’ambaixades i consolats, espais territorials en edificis o enclavaments on es fa la ficció que aital espai és territori nacional de tal o tal altre país. Dins d’aquells territoris, qui s’hi aixopluga està emparat per les lleis del país que representa. Inclús t’hi pots exiliar, i els altres estats solen respectar el privilegi, sempre que no surtis de l’edifici, on es podria emparar tant un dictador, un malfactor, o un ciutadà, amb raó o sense, segons el nostre particular punt de vista.
Alguns estats, en especial un, si per interessos d’estat els convé perseguir a uns estrangers, el que fa impunement és, dins el seu territori, imputar a algú algun delicte; fer que un jutjat a instàncies de la policia o d’ofici, obri un expedient de cerca i captura, que en delictes comuns, per comissions rogatòries o de col·laboració inter-policial seguirà el seu curs burocràtic, però, quan per ignorades i ocultes raons d’estats els convé picar més alt, amplien la ficció de l’extraterritorialitat i envien il·lícitament els agents o militars, envaeixen espais aeris, salten les regles de la Carta de les Nacions Unides i totes les altres que els puguin afectar, van a Panamà, Afganistan, Veneçuela o on sigui, liquiden o segresten a algú i se’n tornen a casa, on, en el millor dels casos, el jutjaran en aplicació de les seves lleis, que per poder il·limitat li allarguen la competència més enllà del propi territori. És el principi d’extraterritorialitat fet realitat, en un estat imperialista. Nosaltres no podem ni retenir ni detenir un delinqüent a Andorra. La detenció seria nul·la de ple dret.
Els estats imperialistes, amb extraterritorialitat unilateral, han actuat per afavorir atacs a règims durs (Panamà, Xilè, Argentina, Orient Mitjà, part d’Àsia…), segrestant tot un president d’un país governat maldestrament, com també territoris per altres ignorades raons d’estat per tenir o no armes de destrucció massiva. Tot pel petroli, amb terres estranyes i metalls rars. Per a fer-ho declaren a Maduro delinqüent als EUA; obtenen o no una ordre d’algun jutjat, fiscalia o policia i automàticament el govern, aplicant la seva extraterritorialitat, munta una gran operació politicomilitar, hi va, mata qui calgui i segresta. Ho fa, perquè vol i pot fer-ho, ho fa perquè ostenta la raó de la força, la força de la nació imperialista. Les altres estructures no actuaran, es limitaran a sermonejar invocant lleis per a febles. Els estats, a petita escala, quan els convé fan el mateix. Causa del segrest, raons d’estat. I a qui li piqui, que grati. És el poder. És el Sistema.
L’extraterritorialitat és l’excusa per fer el que vulguin els estats imperialistes. Tenen la raó de la força, i no la força de la raó.
Mentrestant, Europa observa. Només mira, feble, impotent, conscient que les supraestructures actuals no serveixen per a res. És la hipocresia de les raons d’estat.
