El 1978 es va fer una constitució a la mida de la permanència del sistema franquista espanyol, feixista i autoritari. El suposat marc comú ha acabat sent un marc castellà amb la seva permanència d’ocupació en els territoris nacionals dels catalans, a més dels bascos o gallecs.
Els òrgans centrals de l’Estat no atenen la pluralitat nacional en la qual conviuen. La centralització espanyola és permanent, cara i ineficient. El caos de Rodalies és una mostra i el desastre de l’AVE encara més. I el mateix es pot dir de les autopistes, els aeroports, els ports, la fiscalitat, la justícia…
Els catalans no podem emprar amb normalitat el nostre idioma en aquest Estat. Patim una constant subordinació lingüística. És del tot evident i és la més visible però no l’única. El català encara no és oficial a tot l’Estat i volen que ho sigui a les institucions europees. Això és una clara discriminació, per raons ètniques. De fet, és tanta la pressió que rebem que aquesta discriminació està recriminada i socialment es persegueix. Ser només català s’ha titllat malament quan pot ser el més normal i necessari per a la nostra identitat.
Per tant, cal concloure que s’inculca el principi d’igualtat. De fet, s’usa aquest principi amb mala fe i en frau de llei. Per exemple, en el cas de la llengua, ha servit per imposar el bilingüisme a Catalunya, quan aquest mai ha estat part del nostre país. Catalunya només té un idioma i és el dels catalans.
Tot plegat es pot predicar igualment de les tradicions (jurídiques i institucionals), de la cultura, de la justícia, de la gestió… Un estat plurinacional és la unió lliure de nacions. No és la concessió amb comptagotes de competències parcials o executives, en un desgast d’energies i il·lusions permanent.
El teixit empresarial català, des de la pagesia amb petits conreus o granges familiars o la pesca artesanal, està amenaçat. I això necessita polítiques pròpies de protecció i millora. El mateix es pot dir de la creació cultural, la difusió de continguts o la continuïtat de projectes. Sense la reparació de tants anys de repressió sobre els catalans, amb mesures contundents, tot requerirà més esforç.
Finalment, queda la titularitat de les xarxes bàsiques de serveis per a Catalunya en comunicacions (trens, autopistes i aeroports), de recaptació d’impostos (hisenda), de justícia (jutjats i audiències), de seguretat (policials i de defensa) i de l’esport (seleccions i campionats), entre d’altres, que haurien de quedar explícitament amb totes les atribucions necessàries dins l’esfera de cada nacionalitat, dins un marc de lleialtat que per ara només han demostrat els catalans.
Esperar un canvi de posició castellana sembla forassenyat. És un somni. Per això, és més raonable la independència unilateral. El nacionalisme espanyol té el domini de la violència, entre policia i exèrcit, sota l’esguard de la seva justícia. Si res canvia, com està passant des del 1978, la independència és imprescindible.
