Els ibers, els romans i el Socialisme: l’ànima dels pobles davant les estructures de poder

“Els pobles no neixen de les estructures de poder, sinó de l’afecte. Sense vincle, la terra es torna muda i els cors, estranys.”

Entre les pedres antigues del nostre litoral, entre els marges de pedra seca, els camps de blat i oliveres, entre els teixits de les xarxes i la ceràmica de fang, una saba antiga encara corre per sota els nostres peus. És la saba dels ibers, una de les primeres civilitzacions que van habitar les conques mediterrànies i que van viure fa molts anys per les nostres contrades, en harmonia amb el relleu, amb el temps i amb el sentit del que és autòcton i propi. Eren pobles que sabien escoltar la terra, que s’organitzaven amb el batec de l’entorn i el ritme de les persones. No necessitaven imposar cap llei, perquè la seva llei ja era el sentit comú, el respecte i la convivència en harmonia amb la natura i l’univers.

Després van arribar els romans, aquells arquitectes del poder i de l’ordre que —com certs poders moderns d’avui— van portar clavegueres, carreteres i dret civil i que van construir ciutats algunes de les quals encara avui ens meravellen; a canvi, però, van esborrar l’ànima dels pobles que colonitzaven, els genuïns, els que, com els ibers, ja hi eren, perquè havien nascut amb i de la terra. Els romans, amb el seu afany civilitzador, van substituir el caliu local per la pedra freda de l’Imperi i, els ibers, com tants altres pobles naturals, van veure com els imposaven unes estructures que no entenien ni la seva llengua ni la seva manera de viure ni comprendre el món.

Publicitat

I és que els pobles, de fet, no neixen de les lleis escrites, de grans monuments o de les estructures imposades, sinó del vincle i de l’afecte, de la confiança i del respecte mutu. És l’amor entre les persones i a la terra el que els forja: la mà que ajuda a aixecar un poblat, la paraula que reconforta o el gest que amanyaga. Sense aquesta teixit invisible d’amor i pertinença, de solidaritat i sensatesa, cap societat pot arrelar del tot. Els ibers ho sabien i, potser per això, el seu llegat avui encara ens parla a través del silenci de la seva llengua indesxifrada i dels vestigis d’arreu del país.

El temps passa, però les formes del poder tendeixen a repetir-se. Avui, en temps de grandiloqüències i grans estructures polítiques i d’un socialisme que es vol universal i igualador i com també en les noves formes totalitàries actuals, tornem a veure com s’aixequen noves muralles administratives impositives. Són muralles fetes de reglaments, subvencions, informes i discursos. Tot es vol organitzar, tot es vol planificar, però sovint sense escoltar el pols autèntic dels pobles i de la seva gent, sense entendre les seves necessitats íntimes ni la seva cultura pròpia, eliminant l’essència de les coses, on només s’imposa el desig de control i d’espoli.

Com els romans, els socialistes contemporanis (i altres feixismes moderns) —en la seva versió institucional— confonen sovint l’amor amb l’ordre, la justícia amb el decret i la necessitat amb la imposició. Però un poble no es governa només amb lleis ni amb projectes: s’estima, es cuida, s’escolta. Els ibers ho sabien. Eren mestres de la proximitat, del respecte per la diversitat natural i del sentit col·lectiu arrelat a la terra on vivien.

Els romans van ser grans constructors, però no aimaven allò que construïen: només dominaven el territori, sense respectar-ne l’essència. Els socialistes actuals, en el seu afany unificador, globalitzador i controlador, repeteixen aquest error antic: volen organitzar el món sense viure’l des de dins. En fer-ho, deshumanitzen els indrets i bloquegen els vincles naturals entre les persones i la terra, destrueixen l’esperit del lloc (el Genius loci, com els romans coneixien i l’anomenaven) substituint la relació viva entre el lloc i la gent per una xarxa freda d’estructures impersonals fetes de pedra i pergamins que arrasen les tradicions, la cultura i la llengua autòctones. El resultat: la desconnexió entre els governants, el poble i la terra, que porta al desconeixement del lloc i aboca al desastre i al caos.

Potser ha arribat el moment de recordar els ibers. No tant per tornar enrere en el temps, sinó per recuperar allò essencial: el respecte per l’origen, la saviesa local, el dret natural dels pobles de ser com i qui són. Davant els nous imperis del pensament uniforme, globalitzadors o depredadors com trobem ara, ens cal reivindicar la mirada ibèrica: aquella que construeix des de la terra i no des dels despatxos. Aquella que sap que el futur no s’imposa sinó que es cultiva com una llavor autòctona, genuïna i antiga que torna a germinar.

Perquè només quan les estructures neixen del cor i l’essència dels pobles, poden durar. La resta —com l’Imperi Romà— acabarà sent, tard o d’hora, pols i pedra muda.

“Quan el poder oblida la terra, la terra calla. Però sota el silenci, la saba espera”.