Hom només pot respirar fons i pensar: ja era hora de girar full… Precisem-ho. Jo no recrimino pas (com altres fan sovint) que Puigdemont i Junts no hagin fet aquest pas molt abans. Les raons que van portar a fer amb Sànchez (com es va dir ben clar llavors) „un acord d’investidura, no de legislatura“, han fet que abans de trencar lligams hom volgués carregar-se de raó fora de tot dubte de qui n’era el culpable. Això és una cosa que el camaleó a la Moncloa sembla que no va comprendre mai, i va pensar que el papus del PP/Vox era prou per tenir el catalans ben lligadets. I ara encara vol fer la „quadratura del cercle“: esgotar la legislatura sense dimitir i sense poder governar.
Aquest numeret de circ que vol fer no té cap possibilitat de reeixir i la caiguda serà segurament aviat i espectacular. Que de les eleccions que vinguin en sortirà un govern d’extrema dreta? Segurament. Que això serà pitjor per Catalunya? Depèn de com es miri. Potser és millor un contrari clar contra el que es pugui activar tota la capacitat de resistència del poble, que no pas contra un contrari que diu „sí“ i fa „no“. Potser és millor un contrari que obligui l’impresentable govern actual de la Generalitat a prendre decisions que amb Sánchez eren impensables. Qui sap…
Un govern espanyol, no solament contrari als interessos de Catalunya sinó declaradament hostil, potser (i no m’atreveixo a anar més enllà d’aquest „potser“) seria la situació que obligaria als partits catalans que es diuen independentistes i que sovint no es comporten com a tals, a enterrar (ni que fos temporalment) totes les picabaralles i rancunietes entre ells i a fer pinya amb les entitats de la societat civil per tornar a animar els decebuts, per tornar a portar el poble als carrers, per tornar a portar Catalunya a primera plana internacionalment. Aquella dita que „cal que les coses empitjorin, perquè després millorin“ no sempre és certa, però en aquest cas potser no seria falsa.
Es podria donar també el cas (improbable però no impossible) que l’extrema dreta no aconseguís la majoria absoluta el Parlament espanyol i la situació podria ser molt complicada i qui sap si fins i tot aprofitable. Però això de moment pertany al camp de les utopies.
El que sí que crec que cal tenir clar (i ja ho han dit veus més autoritzades que jo) és que el camí cap a la fita no es pot fer amb fórmules encarcarades. Serà una continua improvisació, una continua adaptació a les circumstàncies de cada moment per tal de treure’n tants avantatges com es pugui. Hi haurà com sempre els aixafa-guitarres que tornaran a dir que som massa pocs, que el poder real el tenen els altres i que si naps i que si cols. No, senyors meus. Contra un poble decidit no se’n sortirien. Contra un poble que no vol seguir sent munyit per pagar deliris de grandesa d’altres, mentres a casa nostra tot funciona cada vegada pitjor, les porres no foren prou per parar-lo.
Ara, primer cal esperar que fan a Madrid tots plegats Però ja ara cal que a Catalunya els partits, com dic a dalt, es preparin a lluitar no entre ells sinó tots junts contra els que volen convertir-nos definitivament en „una más de nuestras entrañables provincias“. Tan de bo que ho facin.
