A l’aeroport de Lima, D. Andrés Carbone i el seu fill Andrés m’esperaven a peu d’escala de l’avió, una atenció amb la qual em vaig sentir molt afalagat. Des d’allí em van dur directament a l’hotel i em van esperar fins que m’hi acomodés. Era ja migdia i em van portar al barri de Miraflores, en una terrassa que donava al mar des d’un lloc alçat, s’hi respirava bé. Allí vaig provar el primer cebiche de corbina de la meva vida, el vaig trobar deliciós. Després d’aquesta descoberta i d’alguna menja més, el Sr. Carbone em va començar a posar al corrent de com anava l’empresa Editia Peruana.
En aquest punt aclariré algunes coses per al coneixement dels antecedents del que estic parlant. Editia, anagrama d’Editores Técnicos Iberomericanos, era una aliança d’editors tècnics, entre ells Marcombo, tots menys un al començament, radicats a Catalunya amb el propòsit de crear empreses distribuïdores de llibres a Iberoamèrica. El fet d’anomenar-nos iberoamericans ve de la intenció inicial de posar casa també al Brasil. En vam arribar a instal·lar a Mèxic, Perú i Uruguai. Totes amb capital mixt dels editors catalans i algun o alguns socis del país on es radicava l’empresa distribuïdora. Al Perú, el capital va ser íntegrament català i vam posar-hi de gerent un peruà que al cap de poc temps va fugir amb la caixa i la secretària; es tractava d’un exgermà marista. Reunit el grup Editia a Barcelona vam concloure que s’hi havia d’enviar una persona d’aquí. Vam fer una ronda d’exàmens a diferents candidats i en vam triar un, un economista, que ens va semblar el més adequat. El vam enviar a Lima amb el nomenament de gerent i al cap de menys d’un a any ens va fer la mateixa jugada que l’anterior, va fugir a no sé on amb la caixa i la secretària! S’havia aclimatat molt bé. Llavors el meu pare va proposar refundar l’empresa amb un soci peruà que havia conegut en un congrés a Mèxic i que li mereixia la màxima confiança, es tractava de D. Andrés Carbone, gerent de la Universitat Catòlica de Lima i de la millor cadena de llibreries del Perú, les Librerias Studium. La va encertar.
El Sr. Carbone em va explicar que havia posat de gerent d’Editia Peruana a una persona de la seva organització i de la seva confiança. D. Andrés es preocuparia d’anar fent el seguiment de prop; es tractava del Sr. Blanco. Al matí següent em vaig presentar a la llibreria Studium de Lima. Allí em va rebre el Sr. Carbone en un despatx molt gran i molt especial, semblava un teatre. Hi havia una tarima-escenari on s’hi estaven ell i els seus col·laboradors més propers. A baix, com a platea, s’asseien en les seves respectives taules tota la resta d’empleats, a excepció dels del magatzem, de cara a l’escenari. Allí dalt mateix vaig estar de conversa amb D. Andrés fins que va arribar el Sr. Blanco i ens va fer les presentacions del cas. Després d’una breu conversa entre els tres, me’n vaig anar amb el Sr. Blanco a visitar llibreries.
La ciutat de Lima tenia fama de no ploure-hi mai. Això no obstant, anant amb el cotxe de Blanco van començar a caure gotes. Ell, recordo que em va dir: “Sr. Boixareu Vd. nos ha traido la lluvia. Acá hasta las imprentas guardan el papel al aire libre. Fíjese que ni llevo limpiaparabrisas”. Allà on anava sempre passaven coses especials. Aquella nit, el ja amic Blanco em va convidar a sopar. Un cop instal·lats em va preguntar: Eres de buen saque? Li vaig respondre que sí, i era veritat. Entonces va a provar un congrio a lo macho. Em van portar un plat d’aquell peix barrejat amb arròs que em va donar la impressió de tenir una muntanya nevada al davant. Jo no podia més i vaig aguantar el tipus per no contradir-me. En arribar a l’hotel, abans d’anar a dormir vaig haver de donar un passeig malgrat que m’ho van desaconsellar. No em va passar res. Aquest va ser el meu primer viatge al Perú ara fa cinquanta anys.
En un altre viatge procedent de no recordo on, vaig arribar de matinada i Lima estava en estat de setge. A l’aeroport em van fer un salconduit perquè pogués anar fins a l’hotel. Malgrat aquesta acreditació durant el trajecte els soldats em van aturar com a mínim dues vegades. Se’m posàvem un a cada banda i un al darrere amb les metralletes; em feien obrir, cada vegada, el maleter i la maleta. Per tot arreu hi havia tanquetes patrullant; era molt desagradable. Per fi vaig arribar a l’hotel i vaig poder descansar el que quedava de nit. L’endemà era diumenge i la família Carbone, Sènior i Júnior, em va venir a buscar a l’hotel i em van dur a la casa que tenien com a segona residència a uns 40 Km de Lima. El lloc em va recordar Llerona. Vam donar un tomb pels voltants dels quals no recordo gran cosa i em van convidar a dinar amb el consegüent cafè i xerrada ben agradable; eren una bona família. Ja a l’hora de dinar va començar a ploure. En acabar la xerrada van decidir que havíem de tornar a Lima car la pluja s’anava intensificant. Abans d’arribar a la capital, la carretera principal estava tallada a causa de l’aigua. Vam haver de fer una marrada per uns barris dels afores que estaven enfangats, el carres no estaven asfaltats i les construccions eren tot de barraques molt pobres. En alguns indrets ens van haver d’ajudar a treure el cotxe del fang. El que em va impressionar va ser aquella immensa pobresa com no havia vist mai. Vaig començar a entendre el per què al Perú veníem tant pocs llibres. Els dies feiners, a visitar llibreries.
No recordo quantes vegades més vaig estar al Perú. Andrés Carbone Jr. aviat va entrar a treballar a Studium i per raons d’edat ens vam entendre molt bé. Alguna vegada va venir a Barcelona amb la seva esposa i anàvem a sopar junts les dues parelles fins que un mal dia vaig rebre la notícia que havia estat segrestat per delinqüents comuns. El devien segrestar a ell perquè d’aquesta manera el pare s’apressaria a pagar el rescat. De tota manera la seva detenció va durar uns quants mesos. La primera vegada que ens vam tornar a veure després del seu alliberament, crec que a la FIL de Guadalajara, d’entrada ni em coneixia malgrat haver estat tractat psicològicament durant un temps. Era el segon cas d’un conegut i amic que havia estat segrestat a Sud-amèrica. L’altre havia sigut el de Carlos Federico Ruiz de Bogotà, del qual ja vaig escriure en parlar de Colòmbia.
Com sempre, m’estic allargant massa però no puc deixar d’explicar-vos el que potser us interessarà més del Perú. El viatge de plaer que hi vaig fer el juliol de 2008 amb la meva esposa, Montse. Dels més de cent viatges que he fet a Amèrica aquest va ser un dels tres que vaig fer com a turista, o de paseo com diuen per allà. Ja feia tres que m’havia jubilat i trobava a faltar conèixer el Perú profund, el que llavors m’interessava, i encara em vaig quedar curt. La realitat és que sento a dins que d’Amèrica, sobretot d’Amèrica Llatina, m’han quedat moltes coses per conèixer malgrat la quantitat de viatges que hi he fet a pràcticament tots els països.
De primer ens vam dedicar a conèixer Lima com no ho havia fet mai. El primer matí vam anar de dret a la Plaza de Armas, quina meravella! La catedral, el palau arquebisbal, el presidencial i la resta tot d’arcades i balcons de fusta molt treballada. Just en un d’aquests balcons hi havia un restaurant des d’on la plaça es veia en tota la seva grandesa endemés de contemplar com la gent d’allà s’hi passejava o s’asseien en bancs o pedrissos. Tot això mentre jo tornava a degustar el cebiche de corbina (corball) de la primera vegada a Miraflores, lloc on també vam anar a dinar i contemplar el mar. Des de la Plaza de Armas vam anar a peu fins una petita placeta on en una banda hi ha l’església de Sant Martín de Porres, conegut amb el malnom de fray Escoba i a l’altra, l’església i santuari de Santa Rosa de Lima. Aquest darrer el vam visitar acompanyats per una monja de la comunitat dominica que ens va mostrar els llocs interiors més rellevants.
El dia previst al nostre programa de viatge vam agafar un vol en direcció a Puno amb escala al Cusco. L’aeroport més proper a Puno està a Juliaca (3.825 m). Un colectivo mitjà ens va dur al nostre destí. Vam travessar el poble de Caracoto de cases blanques i grogues amb teulades de palla sortejant homes i dones del terreny amb llurs vestits característics. En arribar a Puno ens van repartir pels respectius hotels. A nosaltres ens n’havien reservat un a la riba del llac Titicaca a 3.812 m d’alçada. A la sala de l’hotel hi havia preparada una infusió de coca que ens van aconsellar prendre només arribar i abans d’anar a la habitació. Allí ens vam ajeure una bona estona fins que vam poder contemplar com el sol es ponia damunt del llac. L’espectacle ens va revifar una mica car notàvem el mal d’altura. Ja no vam sortir de l’habitació fins l’endemà.
Del meu diari: “Al llac Titicaca hi ha la badia de Puno il·luminada per un sol molt especial que, a mesura que l’astre rei adorat pels nadius va declinant, dona a les seves aigües uns tons daurats esquitxats per les mates de totora (una mena de joncs) que sorgeixen de les aigües com esclats de la vida profunda del llac”. A primera hora ens van dur a l’embarcador on vam pujar en una barca que ens va portar a les illes dels Uros damunt del llac. Aniré manllevant del meu diari car em permet expressar-me de la manera que llavors, fa disset anys, ho sentia: “En aquestes aigües s’hi han instal·lat un gran nombre d’illes des de temps immemorial, illes flotants habitades pels uros, una de les ètnies més antigues de la riba del Titicaca i, potser, de tot Amèrica. Els uros construeixen les seves illes sobre bases d’arrels de totora, damunt de les quals han col·locat grapats de tiges de la mateixa planta degudament entrecreuades que donen com a resultat les illes sobre les quals han edificat les cabanes, també de totora. A cada illa, segons l’extensió, hi viuen al voltant d’una desena de famílies organitzades en comunitats”.
“Es pot dir que els uros hi viuen a la manera de sempre. Conserven les antigues tradicions però tampoc donen l’esquena a les noves formes de civilització. La seva forma de subsistència bàsica són la caça i la pesca però, darrerament, el turisme també els proporciona part dels recursos que necessiten per viure. Les dones venen les seves artesanies i, al costat d’alguna cabana, s’hi pot descobrir una placa solar o, de sobte, sentir sonar el mòbil del cap de l’illa. El món dels uros és d’aquells que marquen frontera no tan sols entre el gran llac i la terra ferma, sinó també entre dues civilitzacions perquè a la vora del Titicaca i a tot l’altiplà peruà i bolivià hi conviuen formes de vida ancestrals a les quals uneix, entre altres, una llengua principal, l’aimara, parlada majoritàriament pels nadius i no nadius, representant un signe d’identitat inesborrable. Els grans pobles de la regió de Puno són essencialment comerciants i, dins d’aquesta activitat, el contraban de tota mena de productes, inclosa la coca, ocupa a una gran part dels habitants que emigren de les inhòspites zones de l’altiplà per trobar en el poble una vida més fàcil que, tal volta, no és més feliç. Aquests pobles i la seva gent formen un tot molt especial i molt a prop del cel”.
De tornada a l’hotel, més infusió de coca, descansar i al migdia un taxi ens va dur a dalt al poble on vam dinar lleugerament en un restaurant mig a l’aire lliure que hi havia en el carrer principal que no estava ni asfaltat. Després d’esperar inútilment unes dures hores un transport que ens havia de dur a no recordo quin indret, vam decidir tornar a l’hotel. Infusió de coca i no recordo si vam sopar. Havíem de preparar amb calma l’equipatge per tenir-lo a punt per l’endemà que teníem previst anar al Cusco per terra. Faríem l’anomenada Ruta del Sol.
Al llevar-nos i fer un lleuger esmorzar, abans de carregar les maletes a la Montse li va venir el mal d’altura tan fort que va haver d’anar a una saleta del mateix hotel on un mateix es podia servir oxigen. Jo em vaig prendre la coca, però també vaig acabar amb la mascareta d’oxigen; devien ser el nervis per la ruta que anàvem a emprendre i que vam estar a punt d’haver de suspendre. Però no, vam anar a l’estació d’autobusos i vam iniciar la Ruta del Sol. Al cap de poca estona vam entrar en una ampla vall on tot semblava groc: les faldes de les muntanyes a banda i banda, la vall només solcada per la carretera. De tant en tant casetes blanques amb teulades de palla o de calamina. Un indi o una índia caminant entre grocs sense poder endevinar el seu rumb. Més endavant va començar una llarga pujada fins que vam fer una parada. Vam baixar del colectivo i ens vam fer una foto dessota un rètol on es llegia: Abra la Raya. 4.338 m sobre el nivell del mar. Ens havíem aclimatat a l’altura i podíem contemplar un paisatge espectacular. Els pics nevats dels Andes a la nostra alçada. Feia fred i sol però a nosaltres se’ns perdia la vista entre ensimis mats i corpresos. Unes índies amb faldilles i capes multicolors, tocades amb barrets vermells que per dessota, a l’esquena, els penjaven aquelles trenes d’un negre lluent venien les seves artesanies, una d’elles amb un cadell d’alpaca als braços que semblava un xaiet dels nostres. Vam haver d’engegar i seguir carretera avall. Després d’una pujada sol venir una baixada.
En arribar a una alçada més assumible per a forasters com nosaltres ens vam aturar per dinar en un lloc molt bonic i amenitzat amb música andina en directe. Vam comprar un CD que de tant en tant encasa poso. Ens quedava una tarda per arribar al Cusco. Pel camí encara vam fer algunes parades per visitar parcs arqueològics entre els quals recordo el de Raqchi Inca, un lloc grandiós que donava idea del que havien arribat a fer els inques. Del que havia estat un gran temple només en quedaven unes parets de més de 12 m d’alçada. Vam parar i entrar en diverses esglésies de diferents estils: exteriors de tova, pedra negra o blanques amb balcons de fusta treballada. Els interiors també eren d’allò més variat, alguns d’una gran riquesa que, naturalment, no eren inques sinó d’estil colonial. El paisatge també havia canviat, ara era més verd i alguns rierols el solcaven. Encara era clar que arribàrem al Cusco, ens instal·làrem i des d’una finestreta es veia una munió de teulades de teula àrab. Avanço, per mi el Cusco és la ciutat més bonica del món. Vam sopar en un primer pis amb balcons de fusta.
L’endemà, el primer que vam fer va ser anar a la Plaza de Armas. Hi havíem anat a peu des de l’hotel i ens vam asseure una estona en un banc amb la millor vista; catedral al fons i per tots cantons arcades i balcons d’aquells tan bonics de fusta treballada i de cases de no més de dues altures amb les teulades que ja he descrit. En un taxi vam pujar a Saqsaywaman, indret conegut com la Casa del Sol del Hanan Qosqo construïda durant el regnat de l’Inka Pachakuteq, una de les obres més monumentals dels inques. Del meu diari: “Les grans pedres, algunes d’uns tres metres d’alçària, ben encaixades, són una mostra de la fina arquitectura inca”. Baixàrem a peu per uns carrerons de molt pendent, ara amb parets blanques, ara amb pedres del tipus de Saqsaywaman però no tan grandioses. Per aquells carrers estrets no era estrany trobar-te una dona i la filla vestides a l’estil cusquenc, la mare amb una llama i la filla amb un cadellet als braços i, naturalment, amb una minsa propina t’hi podies fer una foto. Vam dinar lleuger i teníem ganes de descansar, vam fer una bona migdiada. A la tarda visitàrem l’antic Temple del Sol o Coricancha. Situat al centre de la capital de l’imperi inca era el lloc per als grans espectacles. A l’època, els murs exteriors estaven pintats de blau amb les cornises d’or. Arreu de l’interior lluïen l’or i la plata. Ara hi han posat rèpliques en daurat del que hi havia hagut, amb l’assessorament d’arqueòlegs i historiadors. Els conqueridors espanyols van arrasar i saquejar-ho tot i al seu lloc hi van construir l’església-convent de Santo Domingo.
L’endemà al matí ens va venir a buscar a l’hotel la Mariona, una noia amiga dels nostres fills que estava al Cusco fent treball social amb infants dels barris de la ciutat. Ens va fer de guia car ella coneixia llocs interessants del Cusco. Quan anàvem pel carrer alguns d’aquests nois se li acostaven, l’abraçaven i li feien petons. Com se l’estimaven! Ens va dur a la casa de Garcilaso. Garcilaso de la Vega era fill d’un militar espanyol i d’una princesa inca, per aquest motiu se’l coneixia també com el Inca Garcilaso. Vaig demanar si hi havia llibreries i és clar que n’havien. Em vam visitar dues, molt senzilles però amb llibres molt interessants. En vaig comprar un precisament de Garcilaso on explica amb coneixement de causa la conquista del Perú. L’altre d’un autor inca escrit en quítxua i espanyol està escrit en vers i encara el conservo. La Mariona també ens va dur a una fleca que havien muntat un grup dels nens que ella tractava. La botiga-forn es deia: Talleres Qosqo Maki i com a subtítol: Jóvenes Cusqueños Produciendo con calidad. En guardo la Boleta de Venta amb data 30-07-08 d’un pa molt bo que hi vam comprar. Un dels llocs que m’agrada veure quan vaig per aquells països és el mercat. Hi vam anar, i a banda de la màgia de l’espai, vaig beure un suc de diverses fruites deliciós. Vam acabar dinant en un lloc que la Mariona sabia, petit, molt local i amb menja boníssima. He volgut enllaçar tota la visita al Cusco, però en dies anteriors havíem fet un parell d’excursions.
Una va ser a un lloc a unes dues hores del Cusco que en el seu punt més llunyà hi havia unes vistes impressionants dels Andes i dessota unes valls profundes i verdes. En aquell punt vaig comprar a una índia una tira de 32 grans de cereals i altres espècies que es cultiven al Perú. Comença pel parocay i acaba amb unes fulles de coca, passant pel blat o la quínua, cada una segellades en petites bosses. Guardo la tira just al darrere meu, al despatx des d’on escric. Vam aturar-nos en un lloc on hi havia una mena de granja d’animals alpins: llames, alpaques i vicunyes. Aquest és l’ordre de menys a més qualitat de la llana. Se’ls podia donar menjar a la boca.
El més interessant d’aquella excursió, però, va ser al poble de Pisac. Era diumenge i hi havia mercat a l’aire lliure d’allò més acolorit. Esteses de pebrots i chiles de tota mena de colors, des del verd fins al vermell més intens; sacs plens d’aquests grans que he esmentat abans. També s’hi venien plomes d’ocells tropicals de en vam comprar algunes. Majoria de dones indígenes amb les seves faldilles llargues i amples, jerseis de colors, barrets rodons i plans i, a l’esquena lligada al coll, el mocador que feia de bossa, sempre de tots colors. El millor de tot, ens havien avisat de l’hora, va ser l’espectacle a la porta de l’església. Del dietari: Els diumenges, a Pisac, els alcaldes de les rodalies es reuneixen sota l’espectre de Pachacútec. Quina estampa! Eren set o vuit amb les seves millors gales. La majoria amb barrets en forma de gibrell boca amunt, vermell per fora i negre per dins posats damunt de la gorra de llana andina, ponxos de colors, cap d’igual, pantalons negres fins als genolls i sandàlies sense mitjons. La majoria amb vares amb punys i anells de plata. Tan sols dos duien la vara de canya de bambú. Les seves cares d’una duresa tenyida per molts sols. Allò era el Perú més fondo i fantàstic.
Quedava la darrera excursió de tres dies. De matí, al Cusco vam agafar un tren molt especial que en duria fins dessota el Machu Picchu tot fent una escala. Naturalment es tracta d’un tren preparat per al turisme amb el sostre transparent per poder veure les muntanyes. Vam passar pel poble d’Urubamba al que dona nom aquest riu. Allí vam entrar al Valle Sagradao dels inques. Nosaltres vam baixar en una localitat que no en recordo el nom. Un taxi ens va portar de l’estació a un complex de cases de fusta. La nostra tenia dos pisos i l’estança era al segon on teníem l’habitació. Tot molt confortable i amb unes vistes magnífiques de la vall. Llàstima d’haver-hi estat només una tarda-nit, perquè l’endemà al matí a primera hora ja ens venia a buscar un taxi que ens tornava a l’estació de tren per seguir via fins a Ollantaytambo, on vam baixar per conèixer el lloc.
Vam pujar al capdamunt de la fortalesa on el general inca Ollantay es va refugiar amb una filla raptada de Pachacútec. Les escales estaven gravades entre bancals amb terraplens. Des del capdamunt de la fortalesa les punxes andines dominaven els bancals agrícoles i les ruïnes inques. De baixada hi havia un mercat on hi vam fer un mos per enganyar l’estómac. Tot seguit vam seguir fins a la nostra destinació seguint el riu Urubamba, Aguascalientes, al peu del Machu Picchu. Un autobús ens hi va pujar fent molts revolts. “Arribant al Machu Picchu la parella resta sorpresa per un entorn de muntanyes, pedres i flors”.
Per fi acabaré aquest relat manllevant paraules del meu diari de viatge: “Contemplar des de les altures el Machu Picchu és un regal per als sentits. Al cor d’un vessant de la muntanya encara hi ha restes de la pedrera d’on els inques obtenien les pedres per construir la ciutat. Els bancals eren les plataformes que conreaven per treure’n els productes agrícoles per a la subsistència. Ciutadella i zona agrícola formen un tot ben distribuït on no hi faltava res del que els seus habitants necessitaven per a la seva supervivència: aliments, habitatges, defensa i, al capdamunt, per sobre de la gran plaça, la Intihuatana, la pedra del sol que feia les funcions de rellotge i calendari. Ara, els turistes hi apropen llurs mans per tractar de copsar el que en pugui quedar de l’energia que els habitants del Machu Picchu rebien d’aquell que adoraven perquè els escalfava i donava vida als conreus”.
“Pel damunt de la ciutadella, com un dit màgic dels Andes tropicals, el Huayna Picchu vigila encara la ciutat en ruïnes i recorda uns sacrificis, per a nosaltres difícils d’entendre, que des del seu temple de la lluna s’oferien a Inti, el déu sol, a la seva esposa i germana la lluna, als estels, al tro i al llamp enmig de la immensitat de les muntanyes. Oferien als déus el millor que tenien: les criatures més belles, més pures. Aquella pau, aquella immensitat, encomana serenor. El vent s’enduu el temps i l’estada voldria fer-se infinita. Al capvespre, el sol hi fa jocs de llum; fins i tot encén l’arc de Sant Martí. A la nit, el cel, amb una incommensurable munió d’estels, es torna lluent, bell, misteriós. La llum, el passat, els somnis, l’amor i la felicitat es fonen en un bell desig, ara fet realitat”.
