La darrera vegada que el president Pujol va intervenir públicament, encara ens va dir que confiava en els catalans i en el país. Sempre que pot ho diu i vull pensar que el que el mou no és la impostura. De tot aquest procés, frenètic, obsessiu, per incorporar població a Catalunya per fer anar la maquinària productiva i extractiva (22.000 milions cada any) el que em resulta més xocant és l’actitud i el comportament polític, l’històric, de Jordi Pujol el primer president de la Generalitat Borbònica. De la resta de polítics no cal ni esmentar res perquè en realitat tant els fa això del deteriorament de la catalanitat mentre la bossa soni. La majoria són aquí per aquest motiu.
Dic que és sorprenent perquè en tots els seus treballs d’iniciació a la política Jordi Pujol mostrava una especial sensibilitat pels efectes que podia causar la immigració massiva, en aquell cas, la meridional dels anys seixanta. També una comprensió beatífica i cristiana del problema. Una versió de cristianisme que no té res a veure amb les versions polítiques d’aquest credo al País Basc, Irlanda o Croàcia segons ens diu la història.
Era tant el seu interès que per poder entendre millor els nouvinguts va fer diversos viatges a Andalusia i Extremadura per conèixer bé la seva idiosincràsia. El coneixement ens fa més savis. Molt encomiable l’esforç.
Al president, la immigració li feia com a mínim respecte. Deia que patia per la despersonalització del país, perquè la catalanitat es diluís com finalment ha acabat passant. Almenys ho va deixar escrit i jo no tinc per què dubtar de les seves paraules en aquell moment.
També és cert que, en aquest dilema, Catalunya, Espanya i l’economia productiva, l’economia de piscifactoria, el president era d’aquelles persones que pretenien anar a la processó i tocar les campanes al mateix temps i això sabem que sempre és molt complicat. En aquella època de preparació d’una nova doctrina, tant catalanista com adaptativa al nou règim que s’albirava, Pujol va tenir moments d’una transcendència gairebé messiànica. L’expresident té un llibret dedicat íntegrament a la immigració. Es diu La immigració a Catalunya (1978) i hi resumeix la seva mirada envers aquest fenomen que ha estat tan determinant. És recomanable llegir aquest treball ara, gairebé mig segle després, per saber què ha fallat. En perspectiva, aquest munt d’idees, sensacions, sentiments, anhels i bondats, sabem que han conformat el pensament polític de l’autonomia no només en relació amb la immigració, sinó de rebot amb la interpretació de la mateixa idea de catalanitat.
En aquest treball el president diu coses sorprenents i molt descordades. Per exemple que “l’home andalús és un home sense personalitat i molt influenciable…, és un home que fa centenars d’anys que passa gana i viu en un estat d’ignorància i de misèria cultural i espiritual”. Déu n’hi do el president.
L’estripada, en to condescendent, és molt destacable. També ens deia coses més pròpies d’un telepredicador que d’un home que aspirava a ser president de Catalunya. “La missió de Catalunya —una missió gloriosa i plena de responsabilitat— és la d’acollir i refondre en una nova comunitat catalana tota la massa immigrada. La missió de Catalunya és fer de gresol”. No m’invento res. Així ens ha anat finalment.
De la primera astracanada se’n va haver de desdir i va demanar perdó públicament l’any 1997 a l’ABC quan li acabaven de donar el títol que tanta gràcia li va fer d’Espanyol de l’any. Els nostres autonomistes sempre han demanat perdó als espanyols quan algú els pressiona una mica. Són propensos a afluixar-se el cinturó sempre que cal. És una de les particularitats i sovint d’això en diuen correcció, nivell o educació. Per contra, els nostres autonomistes als catalans mai ens demanen disculpes per res. Mai. Sempre estem aquí per aguantar-ho tot perquè la nostra missió és molt més que terrenal. “És fer de gresol”. La darrera gran prova és l’estafa del procés.
Els autonomistes només tenen al cap als catalans per recollir-ne els vots amb els seus encanteris místics i de ploramiques. Després saben perfectament a qui han d’oferir servitud plena.
La doctrina autonòmica en relació amb la immigració la va confeccionar Pujol i els sectors del catolicisme social. Era una doctrina compassiva i adaptativa amb una mirada més apostòlica que política. En el fons tot aquest neguit envers la integració dels nouvinguts era una ficció més perquè l’important era el PIB com ho és ara i fer-ho amb placidesa i sobretot amb pau.
O no s’entén que amb l’excusa de la globalització acceptés amb tant desfici, ni que fos silenciós, els plans del senyor Aznar quan aquest va descobrir que la política de la totxana i la gent que ve de fora és un negoci sectorial extraordinari que encara defensen, a tort i dret, trenta anys després tots plegats.
