Imaginem una “conversa de bar” (i una mica poca-solta) sobre el tema:
A- Què és la independència?
B- És el que volem els catalans.
A- Ah! i què volem els catalans?
B- És clar, la Independència!
La conversa de cap a peus en un cercle viciós, un bucle on en realitat no es diu res. Si la independència és el que volem els catalans i el que volem els catalans és la independència, llavors un plat de seques amb botifarra pot ser la independència.
Conyes a banda, sí que sembla una metàfora (o potser una radiografia) de l’estat actual de l’independentisme. Recorda la imatge del ratolí fent girar la roda. Es parla molt de la independència, que cal fer-la i que no pot demorar més, però no hi ha manera d’estructurar cap projecte col·lectiu amb una estratègia amb cara i ulls per a assolir tal objectiu.
Però, què és la independència? Perquè jo diria, si no m’equivoco, que la independència és assolir un estat independent. Per tant, la pregunta adient és: què és un estat independent?
Segons la convenció de Montevideo (1933), els criteris i requisits perquè un territori sigui considerat un estat independent són:
- Tenir una població permanent.
- Tenir un territori definit.
- Tenir un govern sobirà.
- Tenir capacitat el govern per a entrar en relació amb altres estats.
Per tant, un projecte per a assolir la independència hauria de ser-ne un amb l’objectiu d’acomplir aquests quatre requisits. I el punt essencial i la clau de tot plegat és el tercer punt, concretament el terme sobirà. Perquè tenir una població, un territori, un govern i relacionar-se amb altres països, usant aquesta formulació genèrica, no comporta cap dificultat i qualsevol comunitat humana podria esdevenir fàcilment un estat independent (i sabem del cert que les coses no van així). L’únic punt restrictiu de veritat és aquest terme sobirà, un qualificatiu que imposa i pressuposa el control sobre la població i el territori (de fet, la sobirania, el fet de no estar sotmès a ningú, porta implícit o comporta tenir aquest control o autoritat).
En el cas dels catalans, però, recordem-ho els cops que faci falta, que tot això és el que teníem fins el 1714 i que, pel Dret de Conquesta, ara mateix no podem exercir. Per tant, la independència, per a nosaltres, no és res de nova creació, tan sols és recuperar el que és nostre i que ens va ser arrabassat per la força i amb violència i que només poden mantenir mitjançant la repressió.
Per tant, què necessitem per a recuperar l’Estat propi?
1.- Definir una població
Si volem ser un estat ens caldrà definir qui en són els connacionals. Per a recuperar l’Estat Català ens cal dir, per tant, qui són aquests catalans. Com que tots els estats tenen una normativa i una regulació per a atorgar la seva nacionalitat, si volem ser un estat, ens caldrà actuar com a tal i haurem, sí o sí, de decidir qui són els catalans. Una de les maneres més objectives de definir una població és crear un cens. Un cens és senzillament un registre efectuat sota unes condicions. Si tens un registre dels connacionals tens definida una població permanent com imposa la primera condició.
I en aquest sentit ja tenim una iniciativa en marxa per a crear un cens del poble català d’àmbit nacional i no restringida a l’actual Comunitat Autònoma Espanyola de Catalunya. Però, a més, el Consell de la República també té iniciat un cens que ja ha fet servir en diverses votacions. Qualsevol dels dos podria ser la primera pedra d’un cens i tenir d’aquesta manera definit el poble català (formalment, però, la primera opció és molt més rigorosa i adequada). Millor encara, es podria promoure i desplegar completament la iniciativa del cens del poble català i que esdevingui el cens del Consell de la República.
2.- Definir el territori
Si el que volem és restaurar la independència potser és bo recordar que abans de perdre la guerra contra França i Castella i dels Decrets de Nova Planta, a principis del segle XVIII, l’Imperi Català constava del Principat de Catalunya (que incloïa la Catalunya del Nord -tinguem-ho sempre ben present!), Regne d’Aragó, Regne de València, Regne de Mallorca, Regne de Sicília, Regne de Sardenya i Regne de Nàpols (com a mínim). Tots aquests territoris formaven una unitat política que va ser esquarterada i repartida entre mitja Europa; un pastís molt sucós i que tothom va voler-ne un tros i que els únics que hi vam perdre (i ens ho van prendre tot!) vam ser els catalans. No ho oblidem això.
Quan definim el país català com de Salses a Guardamar i del Cinca fins a Maó, per tant, siguem conscients que estem oblidant una part del territori, si parlem de restauració. Però també és cert que si, pels motius que sigui, només és viable la independència d’una part, és clar que no s’hi pot renunciar. Però crec que mai hem d’abandonar l’exigència de la total restauració del que ens va ser arrabassat per pactes entre tercers, al marge -i en contra- dels catalans. Des del nostre punt de vista, totalment il·legals, il·legítims i inacceptables.
Si inicialment només es pot controlar un cert territori, per exemple el que es correspon a la Comunitat Autònoma Espanyola de Catalunya, això no és obstacle per a definir el territori que es consideri legítim i després lluitar per la seva restauració. El que realment és important és tenir un territori on exercir el teu poder. Després sempre es pot declarar que, de moment, només es pot controlar aquesta part del territori però que no renuncies a recuperar tot el territori legítim complet.
3.- Tenir un govern sobirà
Tenir un govern, un cop tens fet un cens, no presenta cap dificultat i, sobretot, si implementes un sistema de vot digital com ara vocdoni, sistema de votació basat en el blockchain, per tal de garantir tant l’execució com la integritat del vot. Si hi afegeixes que es pugui votar des de qualsevol dispositiu electrònic (del mòbil a l’ordinador passant per tauletes), organitzar votacions i votar passa a ser una tasca força senzilla.
Recordem, de totes maneres, que ja que tenim el Consell de la República i on ja s’han fet eleccions, com també la creació d’un parlament i un govern. És una eina que ja tenim disponible i que només cal potenciar-la.
La part delicada serà fer que aquest govern esdevingui sobirà i per a això caldrà activar la societat. Necessitarem molta mobilització social i molta desobediència civil. Bé, el que es va fer a l’1 d’Octubre, ni més ni menys. Però no es tractarà tant del fet de controlar (totalment o parcial) el territori, sinó de demostrar que l’estat ocupant ja no té el control efectiu del territori.
I quant parlem de mobilització social recordem que comptem amb l’ANC, que posseeix una xarxa força estesa i exhaustiva (almenys al territori de la Comunitat Autònoma Espanyola de Catalunya) i amb un poder de mobilització com cap altra entitat social a nivell europeu (siguem plenament conscients dels actius valuosos que tenim).
4.- Capacitat per a establir relacions amb d’altres estats
Els catalans som els creadors dels Consolats de Mar i, recentment, del Diplocat (un veritable cos diplomàtic que va quedar ben evident que ho era amb la pressa que van tenir en carregar-se’l amb el cop d’estat del 155). Teixir relacions internacionals no ens representa cap problema als catalans, només ens cal la voluntat de fer-ho.
Observació: Un cop vist quins són els punts que cal assolir per a recuperar l’estat català, és remarcable que 1) el Parlament Autonòmic no és estrictament necessari per a res i 2) tampoc és necessària la participació dels partit polítics, en particular (i sobretot) dels autoanomenats independentistes. Tot es pot fer a nivell social, popular, des de la mobilització ciutadana, i el vessant institucional es pot edificar perfectament amb i des del Consell de la República, un ens, a més, fora de les urpes de l’actual estat ocupant.
Si el que cerquem és la independència, doncs, no cal ni destinar esforços en “recuperar” els partits autoanomenats independentistes ni el Parlament. Potser seria més eficient teixir una onada de batllies independentistes amb una aposta clara i un suport incondicional per la independència (no només quatre proclames buides de contingut com fan ara per ara les formacions autoanomenades independentistes actuals per a arreplegar quatre vots).
El que cal és bastir un moviment que consideri totes les peces del puzle i una estratègia per a unir-les, llavors només caldrà treballar per a completar-lo i recuperar la independència. Perquè l’objectiu és crear un nou marc polític que ens faci sentir orgullosos una altre cop als catalans de les nostres llibertats.
Tenim les eines i els mitjans, a què esperem, doncs?
