A
questa vigília de Sant Joan, petards, fogueres i revetlles a part, serà recordada per un fet, no per temut, sí que menyspreat i rebutjat pel poble català.
Pocs dies abans de la revetlla ens assabentem que amb motiu de la celebració de la festa del Mil·lenari del Monestir de Montserrat, se’ns obsequiarà amb la visita d’aquell que, un no gaire llunyà 3 d’octubre del 2017, s’esplaià en contra del referèndum de dos dies abans quan una aclaparadora majoria votà a favor de la independència de Catalunya.
Tot emulant el seu antecessor de fa tres segles, Felip V, el borbó Felip VI animà el govern espanyol (del PP i que tingué el suport del PSOE) a tirar endavant l’aplicació de l’article 155, de funesta memòria. Cal recordar-ho i no oblidar-ho.
La vinguda del borbó, amb l’acceptació de l’abat de Montserrat, Manel Gasch, deixà Catalunya estabornida. Com es podia acceptar aquesta imposició d’un règim que, per si algú no ho tenia clar, cada dia imposa més la seva petjada damunt de Catalunya i les seves llibertats? Com era possible que fos acceptada pel pare Abat, pel successor d’Aureli M. Escarré i Cassià M. Just?
En saber-se la notícia, especialment a través de les xarxes socials, corregué el sentiment d’indignació i de rebuig i tot seguit es feu pública la no acceptació, tant a nivell individual com associatiu, que feren arribar la seva queixa al monestir, però fou debades.
Què està passant a Montserrat, tothom es preguntava. És ben viu encara el paper cabdal d’acollida que el monestir ha tingut sempre i molt especialment durant la llarga nit franquista.
Queda en un lloc preferent l’acció de l’abat Aureli M. Escarré denunciant amb veu ferma i clara al diari Le Monde la seva oposició a la dictadura franquista. Unes declaracions que li costaren l’exili. A més a més, sempre quedarà en la memòria l’acollida al monestir de tants perseguits per la dictadura. Fem un esment especial a l’acte de reafirmació nacional que havia estat, l’any 1947: l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, acte que reuní a molts d’aquells que no havien llençat la tovallola i que lluitarien fins al final perquè Catalunya pogués esdevenir un poble lliure entre els pobles lliures de la terra.
L’exili de l’abat Escarré no feu recular l’ànim i el compromís de la comunitat benedictina i una altra figura cabdal, l’abat Cassià M. Just, prengué les rendes i continuà amb més força que mai a fer realitat aquest compromís.
Un exemple fou l’acollida de la trobada d’intel·lectuals, artistes i professionals de l’any 1970 reunits al monestir en protesta pel Procés de Burgos, un consell de guerra contra militants d’ETA.
L’abat Cassià M. Just, entre moltes altres accions, apadrinà protestes com la Marxa per la Llibertat. Cal fer esment que, com l’abat Escarré, també se la jugà fent declaracions públiques contra el règim franquista a la televisió bavaresa, l’any 1969, en ple Estat d’Excepció.
Ens podríem estendre molt més, molt més, però aquests exemples, aquestes vivències, ens mostren un Montserrat que no té res a veure amb aquell que rep amb els braços oberts a aquell borbó que tan «estima» Catalunya.
Sí que cal ressaltar l’acció de tots aquells que, fent costat a la crida de l’ANC, feren presència a Montserrat, i que tot i patir una fastigosa repressió dels Mossos d’Esquadra, obligaren el rei a entrar per la porta del darrere.
