En primer lloc permeteu que un català, molt vell, molt lluny del país i al que les forces ja no permeten ni sortir de casa, expressi el seu agraïment als patriotes que van fer impossible que la visita del rei d’Espanya a la nostra muntanya santa pogués ser vista com una cosa normal, i que quedés clar que aquest rei, no és el nostre. I estic més que content que no es confirmés una temença meva: que hi hagués garrotades, ferits i empresonaments.
I dit això, voldria posar una mica de sordina a totes les crítiques que han plogut a gavadals sobre l’abat del monestir. Un abat cistercenc és un monjo elegit pels altres per dirigir la vida material i espiritual de la casa. Que després aquest abat tingui fusta d’heroi o no (aquesta fusta va molt escassa), és cosa molt personal i cap condició necessària pel càrrec. La iniciativa de la visita va venir, és clar, de Madrid i jo crec que l’abat no podia negar-se a rebre el monarca foraster, i exposar la comunitat a represàlies (de caràcter segurament indirecte, però no per això menys nocives) per part dels manaires espanyols.
Jo he intentat fer l’exercici mental de pensar què hauria fet jo en el seu lloc i tenint a coll la seva responsabilitat. I crec que la decisió hauria estat un „Et rebo, però…“. I aquest „però“ s’hauria traduït en una carta (no pública) al rei d’Espanya, que (més o menys) tingués aquest contingut
„Majestat: Em dirigeixo a Vos amb el respecte degut a un cap d’estat, però amb la claredat que exigeixen el meu càrrec i la meva fe. Si voleu venir a Montserrat teniu eines i mitjans per fer-ho, i ni jo ni ningú altre que estigués al davant de la comunitat montserratina pot impedir-ho. Aquí voldria només fer-vos clar, per què considero aquesta visita vostra un error que farà al vostre prestigi internacional més mal que bé.
Em sap greu haver-ho de dir tan clar, però des de que vàreu abandonar el vostre paper d’àrbitre imparcial entre els vostres súbdits, i amb el vostre discurs del 3 d’octubre del 2017, vau atiar les passions contra els catalans, vàreu perdre el respecte i la possible tolerància de la majoria d’aquests. Per això, la vostra visita no serà vista per ningú com una expressió de devoció mariana i de respecte per la mil·lenària història del nostre monestir, que sempre ha estat un bastió de la personalitat nacional catalana, sinó com un acte de prepotència política i de menyspreu per tots els catalans que no accepten la „normalitat“ que se’ls hi vol imposar sis-plau per força.
El ressò popular i contrari a la vostra visita fa preveure que no podreu arribar al monestir tranquil·lament com tothom, i aquesta imatge és la que s’escamparà pel món i que, com dic al començament, no us farà cap bé, ni dirà res de bo pels vostres consellers.“
Fa pocs anys, aquest episodi hauria estat per mi un motiu clar per fer un article en alemany, dels que envio a eurodiputats i premsa de l’àrea de llengua alemanya, i aclarir el com i el per què de tot plegat. Ara, però, seria perdre el temps. Ucraïna, Gaza, Iran, Trump, etc. etc. centren tota l’atenció i un article sobre l’episodi montserratí aniria directament a la paperera. Podem lamentar-ho però les coses són com són i no com voldríem. Altra cosa seria si vingués un moment que tornessin a haver-hi manifestacions massives a tot el país. Però d’això sembla que encara n’estem una mica lluny.
