U
na de les coses que trobo més delirants és quan surten els partits espanyolistes dient que ells donen veu als catalans que volen l’escola en castellà i fer servir el castellà per tot i arreu i, per a arrodonir-ho, que acceptem que el castellà és la llengua materna de molts catalans.
Però, a quins catalans diuen representar? Per a aclarir el tema fixem-nos en els següents enunciats i notem-ne la paradoxa: “el mes vinent els catalans estem cridats a les urnes” i “els catalans no podem fer servir la nostra llengua quan anem al metge“. És clar que els termes «catalans» del primer enunciat i el del segon s’estan referint a un conjunt d’individus diferent. No tots els `catalans´ cridats a les urnes fan servir —ni parlen— el català i, aquests `altres catalans´, segur que no tenen el problema de la llengua al metge. Per tant, tenim un mateix terme que es refereix a dos conjunts d’individus diferents. I això ens aboca a contradiccions: per exemple, amb l’ús actual del terme “català” es pot afirmar que “els catalans parlen català” i que “els catalans no parlen català”.
Per als matemàtics si una definició comporta contradiccions, diem que el terme està mal definit. En aquest cas, doncs, el terme mal definit és ni més ni menys que el terme «català».
Llavors la pregunta és: qui són els catalans?
Si cerquem al diccionari el terme “català” hi trobem “natural de Catalunya” (o dels Països Catalans) o “relatiu o pertanyent a Catalunya o als seus habitants (o també, extensivament, dels Països Catalans). A part, l’accepció a la llengua.
El diccionari defineix català respecte del territori (Catalunya o Països Catalans) però fixem-nos que el nom del territori, a la vegada, deriva del nom d’aquests individus anomenats catalans. El terme Catalunya, com molts termes acabats en *nya, o *nia, era la manera de fer referència al territori d’un poble, d’una nació, com pot ser el cas de Gascunya per a anomenar la terra dels gascons, Bretanya la terra dels bretons o Alemanya la terra dels alemanys. Per tant, Catalunya vindria a ser un terme equivalent a “País o terra dels catalans”. Si definim català com un individu del País Català, com que País Català és el país dels catalans, entrem de ple en un cercle viciós i, en realitat, no estem definint res. D’aquí venen les contradiccions com la proposada més amunt, però que també dona peu a algunes bajanades dites com “és català qui viu i treballa a Catalunya”. Que li preguntin a un alemany, per exemple, si “és alemany qui viu i treballa a Alemanya” i a veure què ens diu. Perquè és obvi que a Catalunya hi viuen i treballen estrangers —com en tants altres llocs— però això no els fa d’aquí així com molts catalans que treballen i viuen a l’estranger no esdevenen naturals del lloc on resideixen (encara més, tot i ser a l’estranger, encara són catalans).
Un petit incís: si amb el terme Països Catalans ens volem referir als països de nació catalana, cal constatar que el terme és del tot desafortunat. Si la nació catalana diem que és única i que s’estén a tots els territoris reivindicats, cal recordar que país és el territori d’una nació i, per tant, s’hauria de dir País Català i no pas Països Catalans. Això si ens creiem que la Nació Catalana és una. Però bé, això és un altre debat que es desvia una mica del present escrit.
Per tal de donar una solució, en aquest article proposaré usar els termes català per a referir-nos només a un individu culturalment i natural català, és a dir, un individu de la nació catalana, i catalunyès per als individus de la població de Catalunya.
Per justificar aquesta tria em baso en el fet que el terme Catalunya fa referència al territori d’uns determinats individus o poble, nació. Catalunya és un terme equivalent a País dels catalans i un català és un individu d’aquesta nació, un poble amb uns costums, una cultura i una llengua que els fan clarament identificables (i no deixa de ser curiós aquesta identificació entre pobles i llengües històricament fins al punt de fer coincidir el nom d’un individu del poble i el de la seva llengua). Definir d’una manera completa i satisfactòria què és un català pot ser difícil i complicat, però la veritat és que se’ns reconeix com a catalans (som un grup objectivament identificable). Per tant, malgrat la dificultat de donar-ne una definició escrita exacta o satisfactòria el que és clar és que existeix el concepte de català, i per això se’ns reconeix i se’ns diu catalans.
El terme “catalunyès” al diccionari no hi és pas, però cercant per la web podem trobar que és un terme atribuït a Joan Fuster per a referir-se als habitants o natius del Principat de Catalunya o també “relatiu o pertanyent al Principat de Catalunya”. Jo faré servir el terme amb el significat més ampli d’habitant (en el sentit de membre de la població) de Catalunya. Per a justificar-ho posaré l’exemple de França. França en origen es referia a la terra dels francs, però en eixamplar el seu territori, en incorporar nous pobles, noves nacions al seu domini, els habitants de França van deixar de dir-se francs i van esdevenir francesos, terme que lingüísticament vol dir senzillament ‘de França’. Una manera natural d’anomenar els habitants de França. De la mateixa manera, “catalunyès” vol dir senzillament “de Catalunya“.
A Catalunya, temps enrere, identificar els habitants de Catalunya (catalunyesos) i els catalans (individus de nació catalana) no suposava cap problema perquè els catalunyesos no catalans eren pocs. Però amb les immigracions tan massives a partir del segle XX, la diferència entre catalunyesos i catalans ha esdevingut massa gran per a no distingir els dos termes (a l’enquesta d’usos lingüístics del català es dona la dada que l’any 2023 el 37% de la població eren nascuts fora de Catalunya i, per tant, segur que no són catalans). Per tant, amb aquest canvi demogràfic l’ús de català per a referir-se a un habitant de Catalunya ha deixat de ser vàlid.
Per tot això, proposo usar el terme català només per a referir-se als individus de la nació catalana i el terme catalunyès per a referir-nos als habitants de Catalunya. Llavors el primer enunciat del principi s’hauria d’emetre com “el mes vinent els catalunyesos estem cridats a les urnes“. Com també és cert que els partits espanyolistes donen veu, bàsicament, a catalunyesos castellanoparlants.
