Encara persisteix aquesta idea tan estesa, al meu entendre fantasiosa, que creu que tard o d’hora els centenars de milers d’equatorians, de colombians, d’hondurenys, de cubans, d’argentins, de pakistanesos, de marroquins… que assegura que el gruix de la comunitat castellana arribada a les dècades de creixement, acabaran afegint-se a la catalanitat per un principi universal d’integració còsmica. Ineludible, inevitable. Perquè, tal com es va interpretar a Candel, tothom tard o d’hora es farà català. Això també ho deia la demògrafa Anna Cabré, per exemple, en una entrevista a VilaWeb dos anys després de l’estomacada del 1r d’octubre i ho feia amb una rotunditat que feia feredat perquè era una opinió i no una certesa científica, com no podia ser d’altra manera.
Si la idea té tanta força és perquè fins ara l’oracle ideològic creat per l’autonomia ha dit que aquesta màxima va a missa. Ja fa temps que els fets, la realitat i els números, ho desmenteixen, però aquesta qüestió s’ha convertit en una de les epifanies més covades i la fe i resulta gairebé indestructible fins que es perd.
Alguns es pensen i donen per bo que els Altres Catalans, promogut pels socials cristians dels anys cinquanta, ja han engruixit la nació només per antiguitat i per ser-hi. Ja sabem i hem observat de què es tracta aquesta integració, per exemple, durant el lamentable espectacle crioll del món de la faràndula en el darrer festival Gaudí. O durant el 1r d’octubre i el 26 de desembre del 17. Només cal donar un cop d’ull als resultats electorals per saber com ha evolucionat i quin impacte general té aquest flux demogràfic.
S’equivoca qui s’entossudeix a creure-hi fanàticament i només cal parar l’orella pels carrers o observar què entén per catalanitat l’autonomisme rampant en mans dels socialistes que encara diuen convençuts que són catalanistes, però quan van al Japó parlen en castellà i ofereixen el flamenc dels seus avis com a ofrena cultural amb l’excusa que es diu rumba catalana.
Els francesos que van anar a parar a Algèria no es van integrar seguint aquest somni humit tant recurrent a Catalunya. Alguns devien parlar àrab o amazic, segur, però la immensa majoria, fins i tot molts dels qui ho feien, es comportaven com a ciutadans de la metròpoli fins que els varen retornar a la força a París o a Perpinyà on van anar de retruc alguns d’ells. A una altra possessió. Molts eren africans i van fer el paperot de colons sense ni saber-ho perquè fer aquesta funció sovint no es tria llevat que formis parts de la nomenclatura i et guanyis la vida com a professional. No es tria, però es fa.
Encara hi ha gent que es pensa que enmig d’aquest barrip-barrap demogràfic descomunal, els catalans, la minoria catalana que només controla el sou dels rentacares autonomistes, pot canalitzar tantes sinergies culturals i lingüístiques només amb la bona voluntat, bons pensaments, quatre declaracions d’Òmnium i uns quants cursets de llengua recurrents quan trobin prou professors per impartir-los. La voluntat és una força important, sens dubte, però per tal que sigui efectiva cal determinació política no només un bon cor, santedat i il·lusió.
Hi ha encara molts catalans emmotllats a la doctrina autonomista que estan convençuts que aquesta rondalla de Catalunya Terra d’Acollida és una veritat inalterable, gairebé proverbial i no un invent maldient dels nostres autonomistes per fer passar bou per bèstia grossa. Encara hi ha molta gent que s’emociona pensant que si els nouvinguts ens trien és perquè el nostre país és la repera i venen a aixecar-lo. Són molts els que estan estabornits per aquesta vanitat estúpida que ens ajuda a creure que juguem a primera divisió en el context econòmic i cultural internacional mentre altres trafiquen amb mitja humanitat per fer negocis des de plataformes particulars i també des de plataformes públiques en nom de la solidaritat i l’amor.
Els més rebuscats amb la benaurança de la integració inevitable es volen autoconvèncer que aquesta és la solució als seus somnis d’emancipació. És la interpretació més desconcertant. De tan singular com és, resulta inquietant. Són els mateixos que asseguren que la voluntat pot moure muntanyes, que tot és possible i es pensen que l’arribada de milions de persones és un pur avatar accidental. No es pregunten mai res. Com és que Catalunya sembla una caravana al futur com ho va ser el Far West del segle XIX? Qui ens ho organitza?
Mantenir la il·lusió amb aquest camí sense sortida ha estat el gran èxit dels autonomistes del 78 que han fet passar gairebé mig segle amb un munt d’encanteris i sense oposició de cap mena fins fa ben poc, mentre es venien l’ànima del país que s’anava fonent. Letònia, sense letons, deixaria de ser-ho. Qualsevol país patiria aquesta fatalitat. A Catalunya reciclem humanitat i la transformem, diuen.
Sí. Per estrany que ens sembli, a la Catalunya post 1r d’octubre encara hi ha un gruix considerable de catalans que viu i es creu els encantaments dels enterramorts de la nació. Una munió de bona gent es pensa que el país té la missió espiritual d’anar catalanitzant constantment a una part de la humanitat amb l’apostolat lingüístic. En el fons creu que és la seva finalitat universal, una ocurrència encara més original que la del mateix Francesc Pujols i el dinar pagat. Tot és possible.
Cal seguir la pista dels diners, Jaume. La immigració massiva ha generat molta pela. Des de la venda dels terrenys del rebesavi fins a l’expansió del mercat de narcòtics, passant per l’Atila turístic, negoci pertot arreu. Mentrestant la nostra administració ha abandonat el sector industrial a la seva sort, tret d’excepcions: i tot i així tenim molt de gruix exportador. Ben gestionat el país hauria pogut tenir un present molt millor. A Madrit encantats veient la devastació catalana, és clar. El pujolisme va ser la dosi de morfina necessària perquè semblés que les conseqüències del desastre del 39 ja no tindrien continuïtat a partir
del 80. I quan tenim un moment de llucidesa ho esguerrem amb el nostre bonisme ximplet.