A primera vista, el traspàs total de les competències d’immigració a la Generalitat i a la policia catalana pot ser un èxit de les difícils negociacions de Junts amb Madrid. Però em sembla que la meva pregunta no és pas sobrera. De debò s’aconseguirà la seva realització? S’aprovarà la llei corresponent al Congrés? O dit d’altra manera. Farà el PSOE el que calgui per a aconseguir la majoria que cal, o s’ho mirarà tranquil·lament sense fer res per tal que s’hi arribi? I si la llei s’aprova (permeteu-me que tingui els meus dubtes) com l’aplicarà la sucursal del PSOE a la plaça de Sant Jaume? Aplicant-la a fons o posant obstacles dissimulats a la pròpia policia?
M’agradaria creure que em faig castells inútils i que tot anirà com una seda. Però l’experiència dels darrers anys és dura i no podem oblidar-la ni un moment. Crear confiança porta temps. Crear desconfiança és molt ràpid i de motius per tenir-ne com hi ha món que ens n’han donat a gavadals.
De moment la policia espanyola i la guàrdia civil ja posen el crit al cel (millor seria dir a l’infern) i suposo que durant el procés per fer efectiu l’acord, tota la caverna espanyola bramarà enfurismada. I què passa amb el mateix PSOE? A les votacions decisives votaran tots els seus diputats a favor de la llei o hi haurà dissidents? I què hi dirà el tristament cèlebre Tribunal Constitucional espanyol? Quins retorçats arguments es pot treure del seu calaix de trampes per impedir l’aplicació de la possible llei?
L’argument perquè al final el PSOE acceptés l’acord ha estat el precedent europeu de les competències de la policia de Baviera a Alemanya. No en va el títol oficial bavarès és Estat lliure de Baviera. La denominació té orígens històrics i no vol dir que els altres estats alemanys siguin menys lliures que el bavarès. Però no per això té menys força. No sé si els espanyols que encara diuen que són federalistes acceptarien un Estat lliure de Catalunya. Sigui com sigui, una mesura que pugui representar el control català efectiu de la immigració i que talli de soca-rel la tàctica espanyola d’enviar cap a Catalunya tots els nouvinguts que no volen a casa seva, té conseqüències molt més fortes que un acord sobre rodalies o sobre la cessió d’un parell d’impostos.
Si, en contra de les justificades temences, l’acord es materialitzés i funcionés com hi ha dret a esperar-ho, seria un important pas endavant tant pel que fa a dotar-nos d’infraestructures d’estat com pel que fa a aturar la descatalanització del país que és l’objectiu principal de l’ultranacionalisme espanyol. I seria un justificant visible de l’estratègia actual del president Puigdemont i del seu partit. Si passa com amb la llei d’amnistia i tot queda amb aigua de malves, no crec que quedi més remei que revisar aquesta estratègia, donar per fet que qualsevol acord amb el govern Sánchez no val ni el paper on s’escrigui i obrar en conseqüència. Com? No ho sé. No serà fàcil. Però no crec que llavors hi hagi altre remei.
P.D. Amb l’article ja llest acabo de llegir que la vicepresidenta del gobierno ha dit que no es tracta de cessió, sinó de col·laboració i que la batuta la seguirà tenint Madrid. O sigui tot al revés del que l’enunciat de l’acord deia. Altra vegada una ensarronada? Potser és l’hora de dir prou, peti qui peti.
