Espanya entrà a la UE el 1986. Actualment, hi ha 27 estats i unes 300 regions. Suposa uns 450 milions d’habitants, només un 5% de la població mundial (quan fa 25 anys era el 15%). Així i tot, mou el 20% de l’economia-comerç mundial. Té un model d’estat del benestar únic al món (sanitat, ensenyament, jubilació) que difícilment serà sostenible i caldrà revisar. Problemes: demografia (el 1900 érem 1500 milions de persones; el 1950, 3000; el 2000, 6000; l’any vinent serem 8000 milions (amb 10.0000 o 12.000 milions viurem en un planeta difícilment sostenible), amb atur juvenil (els joves no es poden situar amb capacitat econòmica per tenir habitatge i fills), salaris baixos. Problema greu: crèiem que amb diners ho podíem comprar tot: energia (a Rússia o a Algèria), medecines (a la Xina i l’Índia), seguretat i defensa. Ara, no. Dos factors ens ho han tirat en doina: la pandèmia de la covid (i Europa va aportar 750.000 M€, 140.000 per a Espanya, la meitat de franc i l’altra amb crèdits tous) i les guerres Rússia-Ucraïna i d’Israel contra Hamàs a Gaza i Hezbollah a Líbia). I, a més, cal afrontar el problema ecològic i de la sostenibilitat del planeta. Caldrà també repensar l’educació i ja s’ha legislat sobre la IA.
Després de les eleccions del passat 9-VI, fetes en ple descrèdit de la democràcia en 27 estats i amb l’amenaça de polítiques dretanes, a finals de juny teníem elegida la terna que n’ocuparia la cúpula: Ursula von der Leyen, conservadora demòcratacristiana presidenta de la Comissió Europea, el socialista portuguès António Costa president del Consell Europeu —compost pels caps d’estat o de govern dels estats membres— i la liberal estoniana Kaja Kallas com a Alt Representant de la Política Exterior i de Seguretat. Comissió i Consell Europeu —no confondre amb el Consell de la Unió Europea, que reuneix els ministres de cada estat distribuïts en deu formacions diferents segons els temes— conformen tres de les set institucions europees a les quals cal afegir el Tribunal de Justícia de la UE, el Banc Central Europeu, el Tribunal de Comptes i el Parlament Europeu.
Els resultats de les eleccions parlamentàries, per esperats no van deixar de ser sorprenents. Per primera vegada un de cada quatre escons de l’hemicicle estarà ocupat per la dreta radical. La majoria proeuropea de centre va retenir 401 escons sobre 720 de la cambra, on hi haurà 8 grups polítics diferents repartits així: Partit Popular Europeu (PPE), 188, escons; Socialistes i Demòcrates (S&D),136; Patriotes per Europa (PxE, partit de Orban, Le Pen, Lega…), 84; Conservadors i reformistes Europeus (el partit de Vox, Germans d’Itàlia, etc., ECR),78; Renovar Europa,77; Verds-Aliança Lliure Europea (on hi ha ERC), 53; Esquerra Unitària (GUE/NGL; Confederal Group of the European United Left/Nordic Green Left), 46; i, finalment, Europa de les Nacions Sobiranes (ESN), 25. No afiliats: 12; altres: 21.
Cal recordar que els poders a la UE funcionen sui generis. El legislatiu està format pel Parlament Europeu (repeteix de presidenta la maltesa Roberta Metsola, dels populars europeus: 562 vots) més el Consell Europeu dels estats, que són els que legislen i marquen la línia política, i la Comissió Europea o Executiu comunitari. La presidenta de la Comissió Europea dirigeix i coordina l’acció política i l’administració de la Comissió Europea. L’executiu està format pel president del Consell Europeu de Caps d’Estat de Govern, que és qui mana de veritat, el poder judicial està constituït pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb seu a Luxemburg, amb un jutge de cada estat i onze advocats generals, a banda del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg.
El TEDH és un òrgan del Consell d’Europa, organització internacional fundada el 1949 després de la Segona Guerra Mundial per defensar els drets humans, la democràcia i l’estat de dret. Tot i que hi pertanyen 46 estats, no és cap de les institucions europees, però ens ha proporcionat la Convenció Europea de Drets Humans així com el TEDH i la Carta Social Europea, proclamada el 1961, un compendi de drets dels treballadors, reformulada el 1988 i el 1996. Darrerament, la Declaració de la Hulpe, del passat 16-IV, signada també pel Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE), òrgan consultiu de les associacions de treballadors i empresaris creat el 1957 amb seu a Brussel·les, volia millorar la Carta Social Europea entre les institucions de la UE.
També extern és el Banc Central Europeu (BCE), amb seu a Frankfurt, presidit per Christine Lagarde, que gestiona l’euro i formula i aplica la política econòmica i monetària de la UE amb l’objectiu de mantenir l’estabilitat dels preus (inflació per sota del 2%), contribuir a la creació de llocs de treball i al creixement econòmic.
El pròxim quinquenni Europa s’hi jugarà molt. L’economia haurà d’afrontar un mercat únic amb desenvolupament de serveis financers, telecomunicacions i energia a més d’impulsar l’educació, la innovació i la investigació i potenciar la competitivitat. Com farem front al canvi climàtic? Com es gestionarà l’ampliació de la UE? Es parla d’economies estratègiques i d’industrialització bàsica amb total seguretat, però, a més de la producció de xips, medecines i vacunes (les pandèmies ens van mostrar les pròpies vergonyes) temo molt que hàgim de llegir entre línies que la seguretat significarà un rearmament.
La UE haurà de superar la possibilitat de veto i el fet de ser vistos com una simple associació de veïns interessats —sosté la seva agricultura amb un 30% del pressupost—, perduts entre formularis administratius i, encara, mal avinguts.
Sense Europa, avui en dia, cappares com Alemanya i França no serien gairebé res: abans els estats se’ls definia per la moneda, les fronteres i la banca: ara ja no. Altrament, Europa aprovà no fa gaire un pressupost de 60.000 M$ per al rearmament d’Ucraïna; s’ha entestat en el fet que Putin no se surti amb la seva. És el bon camí? Amb el gas que Alemanya compra a Rússia no li finança la guerra? Crimea no havia estat sempre russa? A la regió del Donbàs (Luhansk i Donets), no es van fer referèndums —sense totes les garanties, òbviament— i va sortir que la majoria de ciutadans volien ser russos? Quan Europa es convencerà que amb armes no s’assolirà mai la pau?
