L’Europa conservadora que ens ha quedat (I)

Després de les eleccions del passat 9-VI, fetes en ple descrèdit de la democràcia en 27 estats i amb l’amenaça de polítiques dretanes, a finals de juny teníem elegida la terna que n’ocuparia la cúpula: Ursula von der Leyen, conservadora demòcratacristiana presidenta de la Comissió Europea, el socialista portuguès António Costa president del Consell Europeu —compost pels caps d’estat o de govern dels estats membres— i la liberal estoniana Kaja Kallas com a Alt Representant de la Política Exterior i de Seguretat. Comissió i Consell Europeu —no confondre amb el Consell de la Unió Europea, que reuneix els ministres de cada estat distribuïts en deu formacions diferents segons els temes— conformen tres de les set institucions europees a les quals cal afegir el Tribunal de Justícia de la UE, el Banc Central Europeu, el Tribunal de Comptes i el Parlament Europeu.

GUE/NGL; Confederal Group of the European United Left/Nordic Green Left), 46; i, finalment, Europa de les Nacions Sobiranes (ESN), 25. No afiliats: 12; altres: 21.

està format pel president del Consell Europeu de Caps d’Estat de Govern, que és qui mana de veritat, el poder judicial està constituït pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb seu a Luxemburg, amb un jutge de cada estat i onze advocats generals, a banda del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), amb seu a Estrasburg.

però ens ha proporcionat la Convenció Europea de Drets Humans així com el TEDH i la Carta Social Europea, proclamada el 1961, un compendi de drets dels treballadors, reformulada el 1988 i el 1996. Darrerament, la Declaració de la Hulpe, del passat 16-IV, signada també pel Comitè Econòmic i Social Europeu (CESE), òrgan consultiu de les associacions de treballadors i empresaris creat el 1957 amb seu a Brussel·les, volia millorar la Carta Social Europea entre les institucions de la UE.

També extern és el Banc Central Europeu (BCE), amb seu a Frankfurt, presidit per Christine Lagarde, que gestiona l’euro i formula i aplica la política econòmica i monetària de la UE amb l’objectiu de mantenir l’estabilitat dels preus (inflació per sota del 2%), contribuir a la creació de llocs de treball i al creixement econòmic.

El pròxim quinquenni Europa s’hi jugarà molt. L’economia haurà d’afrontar un mercat únic amb desenvolupament de serveis financers, telecomunicacions i energia a més d’impulsar l’educació, la innovació i la investigació i potenciar la competitivitat. Com farem front al canvi climàtic? Com es gestionarà l’ampliació de la UE? Es parla d’economies estratègiques i d’industrialització bàsica amb total seguretat, però, a més de la producció de xips, medecines i vacunes (les pandèmies ens van mostrar les pròpies vergonyes) temo molt que hàgim de llegir entre línies que la seguretat significarà un rearmament.

La UE haurà de superar la possibilitat de veto i el fet de ser vistos com una simple associació de veïns interessats —sosté la seva agricultura amb un 30% del pressupost—, perduts entre formularis administratius i, encara, mal avinguts.