La política catalana està immersa en la controvèrsia sobre les reivindicacions d’amnistia i autodeterminació que presenten, en ordre dispers, els partits catalans amb representació parlamentària. Fins i tot hi ha una campanya -desdibuixada que, des de fa anys les promou entre la ciutadania amb un èxit escàs.
El president Carles Puigdemont va fixar en el seu memorable discurs del 5 de setembre proppassat les condicions per a una eventual negociació amb el PSOE per tal d’investir Pedro Sánchez president del govern espanyol un cop més. El plantejament per ell exposat és una excepció en la iniquitat, manca de credibilitat i viabilitat fallida que caracteritza l’independentisme català d’ençà l’octubre del 2017. Està per veure si podrà mantenir la posició fins al final, evitant el perfeccionisme, però sobretot mantenint la coherència estratègica, que només ell està en condicions de preservar si no hi ha pacte. ER s’ha rendit ja fa temps a La Moncloa, tot i que ara faci simulacres en sentit contrari, la CUP està en procés de dissolució, i Junts no té capacitat per si sola per sostenir un conflicte amb l’ordre estatal.
El Consell per la República, que és l’aplec de la militància addicta a tot allò que representa la persistència de Carles Puigdemont, té ara l’oportunitat de pronunciar-se en referèndum intern sobre la conveniència de bloquejar la governabilitat de l’Estat espanyol com va proposar en el seu moment Heribert Barrera. L’ANC adverteix que “l’amnistia pot ser un parany per blanquejar l’Estat, evitar que el TEDH el condemni i allunyar-nos de la independència“. L’única manera de superar la pressió dels mentiders i mesells que proclamen que no hi ha altra via que apuntalar Pedro Sánchez a canvi d’una “amnistia” sense autodeterminació (com no es cansa de repetir el PSOE) és formulant un projecte coherent, per difícil que sigui, capaç d’aplegar el suport social i polític suficient per fer front a la repressió creixent del poder espanyol.
