Aquests dies hem pogut comprovar que, no per esperat, el trencament del govern de la Generalitat de Catalunya no ha deixat pràcticament a tothom perplex o, com a mínim, a aquells que esperaven que un govern que comptava amb la majoria al Parlament seria capaç de donar resposta ferma i decidida a un dels moments més difícils i esperançadors alhora, dels darrers deu anys. Però no n’ha estat capaç i no en farem res de donar tota la culpa als altres. Uns més i altres menys, però molts, molts, han fallat i hem fallat i cal que siguem conscients que hem d’aprendre de la lliçó i redreçar la situació.
M’ha vingut a la memòria l’observació que fa més de vint anys ens feia el gran patriota, mai prou reconegut, Fèlix Cucurull. En el llibre Catalunya, nació sotmesa (Editorial Nova Terra, 1981) en un dels darrers capítols titulat La unió fa la força ens deia: “La fórmula divideix i venceràs, més vella que l’anar a peu, sol donar bons resultats; i els governs i els cercles polítics de Madrid que, d’un o altre color que hagin estat, sempre han tingut com a denominador comú —més o menys a la descarada— el propòsit de fer passar pel seu adreçador tots els pobles que tenen com a marc jurídic l’Estat espanyol, mai no s’han quedat curts en maquiavel·lismes d’aquesta mena”.
La lliçó dels Tripartits ha servit de ben poc i tot apunta que va camí de repetir-se. Per cap concepte s’ha de tornar a caure en aquest parany. La brutal i embogida repressió d’un Estat que conserva ben vius els atributs del franquisme en totes les seves àrees, atributs del franquisme amb una repressió que s’ha multiplicat com mai i que ningú no s’esperava (sobretot la major part dels ingenus líders que estaven al capdavant del procés) sumada a la terrible i inesperada aparició de la pandèmia de la Covid, ha deixat bona part de Catalunya, especialment la més lluitadora i compromesa, en estat de xoc. I això cal revertir-ho urgentment.
Cal que sapiguem ben bé amb qui comptem i denunciar sense miraments aquells que només saben fer volar coloms. Ens hi juguem el tot i cal eliminar tot el sectarisme que treu el cap massa sovint. Sectarisme que a vegades va acompanyat d’un infantilisme que fa escruixir. Fa pensar el que deia en Lluís Maria Xirinacs, el lluitador incansable que sempre recordarem, quan deia l’any 1994 (La traïció dels líders, Llibres del Segle) amb aquell llenguatge clar i diàfan, sense embuts: «Els catalans que menen certs partits no estimen Catalunya. Instrumentalitzen les seves bases». I tal com van les coses i la mesquinesa que es desprèn del dia a dia de l’acció política d’aquells partits que ens van prometre que ens durien a la plena llibertat, hem de dir ben clar que hem de donar-li el cent per cent de raó.
Sortosament, cada dia són més els que se n’han adonat, els que ens n’hem adonat, que cal fer un gir de 180º a la situació actual, arremangar-se de nou, estudiar a fons allà on hem fallat, arreplegar forces i ser ben conscients de qui tenim al davant. Al davant tenim un Estat que fa més de tres-cents anys que ens té ocupats i ens voldria fer desaparèixer però que no se’n surt i que, tanmateix, mirarà com sigui d’aconseguir-ho.
De nosaltres i només de nosaltres, dependrà que no se’n surti. La unió fa la força.
