Suposo que alguns de vosaltres vau veure aquest dissabte a la nit el darrer programa del FAQS. Gairebé tot va anar de la pregunta: “Qui ha matat el FAQS?”. Almenys fins que jo el vaig deixar i me’n vaig anar a dormir, com acostumava a fer sempre. Tanmateix, si hi havia un personatge interessant me’l mirava fins que plegava. Com que es tractava d’un programa que seguia l’actualitat, sovint m’hi interessava. Bé, puc dir que en sé alguna cosa com per a gosar opinar.
Feia temps que es rumorejava la fi del FAQS i es parlava de la reunió de la pròxima “taula de diàleg”. Finalment, es va anunciar per a la darrera setmana de juliol; gairebé simultàniament s’anunciava definitivament l’”assassinat” d’aquest programa de TV3. Qui ha matat el FAQS? Aquesta coincidència d’anuncis pot donar algunes pistes. L’opinió que predominava entre els convidats de dissabte era que el programa tenia caire independentista, malgrat haver convidat personatges que no ho són gens com el sinistre comissari Villarejo. Amb el que tots coincidien és que era un molt bon programa; els índexs d’audiència ho demostraven. Un programa que funciona no el tanquen. Vegem el temps que fa que dura el Polònia. Ah! Però aquest és un programa d’humor i dins l’humor hi cap gairebé tot. Però el FAQS era un programa d’actualitat i seriós.
Si alguns m’heu seguit en aquestes “cartes” recordareu que des del primer dia vaig sostenir la hipòtesi que darrere dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost del 2017 hi havia el CNI, o sigui l’Estat espanyol. Avui ja queden poques persones que en dubtin. Quelcom semblant em passa amb l’”assassinat” del FAQS. Potser en aquest cas el CNI no hi té res a veure o, qui sap… El que sí que crec que hi té alguna cosa a veure és l’Estat i els seus poders fàctics. El president del gobierno espanyol en els grans temes no hi pinta res; sigui del PSOE o del PP; aquí manen els poders fàctics que tots sabem qui són: la “pela” i l’uniforme. Els mitjans de comunicació també estan sotmesos a aquests poders, sempre a canvi d’alguna cosa. Alguns potser direu que això passa a tot arreu. Home! A tot arreu no. Vegeu la premsa anglosaxona o la nord-americana, la que va ventilar el Watergate. Què s’ha fet aquí amb el “Catalangate”? Tapar-lo inventant un fals espionatge al president del gobierno i a la ministra dels uniformats.
Bé, jo imagino i suposo, que és molt suposar per aquests vorals, que la imaginació és lliure. Doncs imagino un representant dels poders fàctics “convencent” el president del gobierno que a Catalunya s’emetia per TV3 un programa anomenat FAQS descaradament independentista i que això era intolerable, atemptava contra la unidad de España i, per tant, s’havia de tancar. “Pedrito” va consultar amb els seus assessors més intel·ligents quina podia ser la manera de tancar aquell programa funest per a “Egpaña”. No van trigar gaire a donar-li la solució: mentre duri el FAQS no hi taula de diàleg; una excusa més per anar retardant la mesita, que tampoc no interessa. Total, que es reuneix la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) i decideixen tancar el programa FAQS perquè, si no, “alguns” farien el ridícul davant la base independentista car els estan prenent el pèl des de Madrid. Evidentment, aquests “alguns” a la corpo poden comptar amb la majoria gràcies al vots dels representants dels botiflers. Mai he volgut assenyalar directament cap partit independentista, ja n’hi ha prou barallant-se entre si, però em sembla que pels meus amics i amigues la cosa deu estar bastant clara.
Ja es comencen a dilucidar moltes de les coses que passen al nostre país. Quins interessos hi pot haver darrere d’alguns caragirats? No ho sé, però el poder és molt llaminer, encara que a “alguns” els pot sortir el tret per la culata. Des que es va trencar JuntsxSí el “procés” ha anat pel pedregar i així no anirem enlloc. Ara hem entrat en la letargia de les vacances i a la mesita de diálogo de la setmana vinent vés a saber de què es parlarà. A mi m’escama que JuntsxCat no vulgui participar en aquesta tauleta; m’ensumo que saben alguna cosa. Doncs que la diguin d’una vegada i que peti tot i tornem a començar. Una esperança: el pròxim 11-S.
