Aquest 25N es compleixen 61 anys de l’atroç feminicidi que van patir les germanes Mirabal. Patria, Minerva i María Teresa van ser segrestades, torturades i assassinades per rebel·lar-se contra la dictadura de Trujillo a la República Dominicana. En memòria seva, el 25 de novembre s’ha establert com una data internacional de lluita contra les violències envers les dones i les diversitats sexo-genèriques. Després de 61 anys d’aquell triple feminicidi el món sencer crida: Patricia, Minerva i María Teresa: Presents! Ni una menys! Ens volem vives!
Les darreres notícies de dones violades a Catalunya han tornat a posar en primera plana el que des del moviment feminista estem denunciant incansablement: la xacra de la violència de gènere i patriarcal, la impunitat judicial i institucional, la revictimització, o la manca de recursos públics per prevenir-la i reparar-la.
A l’Estat espanyol, des del 2010 fins avui, han estat assassinades 1.256 dones pel fet de ser-ho. Però els feminicidis són la punta de l’iceberg de les violències de gènere: des del 2016 fins a l’agost del 2020 s’han registrat 197 agressions sexuals múltiples, en tots els casos comeses per homes, la majoria envers dones menors de 30 anys, i una de cada tres envers menors d’edat. Una violència que no es pateix tan sols als carrers o a l’oci nocturn, de fet la meitat d’aquestes agressions es pateixen a l’àmbit privat. De tots aquests casos tan sols entre el 10% i el 20% es denuncien, evidenciant la manca de confiança en un sistema policial i judicial còmplice i reproductor d’aquesta violència, tal com es va denunciar massivament en el cas de “La Manada”. Si tenim en compte aquesta proporció entre fets i denúncies, i que a Catalunya es registren tres agressions sexuals per dia de mitjana, ens podem fer una idea de la magnitud i gravetat de la situació.
Els governs en són responsables. Prou discursos buits, exigim més recursos
Tres anys després de la sentència indignant als violadors de “La Manada”, i com a conseqüència directa de les massives mobilitzacions de rebuig, arriba al congrés de diputats estatal el projecte de Llei conegut com a “Només sí és sí” —amb el rebuig del PP i VOX— posant al centre el consentiment sense el qual qualsevol acte és reconegut com a agressió sexual. Però no n’hi ha prou amb lleis i declaracions de voluntats. Menys encara si aquestes després es contraposen amb, per exemple, l’assignació al Tribunal Constitucional d’una jutgessa —Concepción Espejel— coneguda per considerar inconstitucional la llei de l’avortament. Tot això, amb un acord entre PP i PSOE, amb el suport majoritari d’Unidas-Podemos. Però el més greu de tot és la manca de recursos, de diners públics per polítiques de prevenció i assistència.
L’últim projecte de pressupostos de l’Estat va en un sentit oposat al qual necessitem: mentre Ministeris com Defensa s’emporten un 8%, el d’Igualtat tan sols l’1%. De fet, al mateix temps que es feia públic el cas de la menor de 16 anys violada a Igualada, s’anunciava l’aprovació per part de l’Estat d’un augment de plantilla de 4.000 Mossos d’Esquadra. Les dones i diversitats sexo-genèriques ho tenim clar: la policia no ens cuida i la sortida no és repressiva.
Davant d’aquesta situació, com a moviment feminista hem de ser contundents en denunciar aquests governs que s’autoproclamen feministes, però que a l’hora dels fets continuen governant per la gran patronal i finançant l’Església catòlica. El creixement de discursos, actes i delictes d’odi no tan sols es fomenten directament des d’organitzacions d’ultradreta com VOX, també s’alimenten de la manca de polítiques reals d’aquests governs que s’autodenominen progressistes per fer front a les violències. També el de la Generalitat de Catalunya —ERC i JxCat— que no garanteix el dret a l’avortament a la sanitat pública ni arreu del territori català i fomenta l’acord amb la sanitat privada allà on el moviment exigeix respostes. A més, es permet l’objecció de consciència al punt de trobar-nos amb hospitals als quals no hi ha cap professional que practiqui avortaments. Fins i tot hem arribat a veure linxaments cap a dones que decideixen avortar. Un altre exemple és també la manca d’aplicació del pla d’educació sexual a les escoles catalanes: de 3.500 centres només 750, un 21,4%, s’han inscrit en el programa Coeduca’t. Per això, hem d’exigir amb força: prou discursos buits! Necessitem més prevenció, necessitem més recursos, i això vol dir un augment urgent i exponencial de pressupost i uns serveis públics de qualitat i universals per a totes.
Contra les violències i la impunitat institucional: organització i autodefensa feminista
La violència de gènere és un problema estructural que no solucionarem amb petites reformes, perquè l’arrel és aquest mateix sistema patriarcal. Un sistema que ens arrenca a les dones la possibilitat de decidir lliurement sobre les nostres pròpies vides i els nostres cossos, i que instrumentalitza tota mena de violència per mantenir-nos submises i disciplinades. Aquesta violència sistèmica té un caràcter profundament econòmic: en el capitalisme les dones som les més precaritzades i sobreexplotades. Per això no podem tenir confiança ni expectatives en què les mateixes institucions del règim donin una solució de fons a la nostra opressió, perquè són més aviat impulsores i reproductores de la mateixa violència de gènere. Es poden fer reformes al sistema educatiu, als serveis públics o al sistema judicial, però mentre continuem en aquest sistema continuaran mantenint el seu caràcter patriarcal.
Davant d’aquesta situació, és clau la lluita i l’organització independent del moviment feminista i el desenvolupament de l’autodefensa com a eina de resistència, prevenció i apoderament. Davant les violències de gènere, autodefensa feminista!
Patriarcat i capital: aliança criminal
És imprescindible exigir recursos i polítiques públiques per prevenir i combatre les violències de gènere i patriarcals. Però alhora, hem de ser conscients que sense una sortida de fons que acabi amb aquest sistema capitalista patriarcal no aconseguirem la nostra plena llibertat. I que, fins i tot, qualsevol triomf que aconseguim està amenaçat permanentment, com passa amb la interrupció voluntària de l’embaràs. Des de Lluita Internacionalista fem una crida a construir un moviment feminista antipatriarcal, anticlerical i anticapitalista, que rebutgi els discursos i actituds transfòbiques i la transmisogínia, que agafi a les seves mans també la necessitat d’una Llei Trans Integral, en unitat amb el moviment LGTB, el moviment antiracista i amb el conjunt de la classe treballadora.
Aquest 25N tornem a omplir els carrers: visca la lluita feminista!
