El segle XXI, en plena revolució tecnològica que està comportant un canvi de model econòmic, laboral i professional, tal com ho va ser en el seu moment la Revolució Industrial i pel canvi paradigmàtic que va comportar a la societat, sembla bastant absurd i obsolet, avui dia, continuar parlant de dretes i esquerres.
Aquests dos termes dibuixen un concepte sociopolític i econòmic d’allò que va representar l’època de la industrialització com l’inici del procés de trencament dels pobles vers els poders feudals i fàctics que regnaven en la majoria de territoris, hereus d’etapes anteriors, quan el poder s’exercia per la força, l’herència i el vassallatge i aquests poders van acabar convertint-se en economies industrials que explotaven els treballadors en una societat industrialitzada que va esdevenir una societat de classes.
La història de la humanitat és, en certa manera, la història de l’evolució del germen del poder i de la manera de combatre’l. En moments en què el poder implicava la supervivència, el poderós tenia més opcions de sobreviure si s’envoltava d’allò que li podia donar sustenta. Les corrupteles i la mala fe, encarnada en l’abús de poder, feien la resta i així es va arribar a certes formes d’esclavatge “tolerat” a fàbriques i a indústries, en benefici de les classes benestants, sovint hereves d’aquell feudalisme anacrònic. És a partir d’aquí que van desenvolupar-se revolucions i moviments obrers que demanaven justícia i dignitat, quan la divisió de classes en dretes i esquerres va tenir el seu esclat. Finalment, la lluita obrera, els sindicats, l’arribada de la democràcia moderna i els partits van permetre canalitzar unes inquietuds que van acabar confluint en l’anomenada societat del benestar.
Però avui dia, amb les noves tecnologies de la informació que han transformat la societat en societat xarxa, en què les persones tenen accés a la informació i a la interconnexió, les fórmules de poder i domini han anat variant, ja que s’han creat nous models i noves formes d’interrelació que estan posant en crisi molts dels conceptes que definien els fonaments de la nostra realitat social.
Per això és natural que les fórmules de fer política també canviïn al ritme que canvien els conceptes i les necessitats que configuren les comunitats actuals. L’aplicació del coneixement i les TIC han revolucionat el món, no només en les formes d’organització i en l’economia com dèiem, sinó en les noves maneres de viure i entendre la vida.
Quan la tecnologia ens permet viatjar a Mart, salvar vides a distància, millorar el benestar amb la domòtica i la nanotecnologia, quan podem apujar i abaixar les persianes de casa des de l’altra punta de món o conrear raves sobre fibra de vidre, és evident que moltes coses del nostre entorn han variat. Alhora, el canvi climàtic a nivell planetari, l’excés d’extracció de les matèries primeres i la destrucció constant de l’entorn natural ens estan abocant a un desastre anunciat.
Allò que en diem progrés, allò que ens transporta a un nou paradigma conceptual i estructural, també implica la creació de noves formes d’estructures organitzatives, que han d’anar acompanyades, no només dels recursos i de la creactivitat necessàries, sinó també dels conceptes i valors que en donin la consistència moral i espiritual perquè encaixin amb el nou model de persona que emergeix d’aquesta evolució.
Per això, a hores d’ara parlar de dretes i esquerres pot sonar tan llunyà com parlar de la Revolució Industrial, quan al davant hi tenim una evolució tecnològica i del coneixement galopant que exigeix una nova manera d’entendre el món, les organitzacions i la societat en general. Si cerquem la societat del benestar en un món cada vegada socialment més just i equitatiu, ens caldrà definir les necessitats que configuren aquesta nova realitat social, i si volem un món més sostenible haurem de prioritzar-les. Haurem de parlar de cultura, educació i salut, d’habitatge, seguretat i confort, en un model energètic renovat, sostenible i ecològic.
Ens cal, doncs, afrontar el futur amb la construcció de noves bases i fonaments que ens permetin encarar aquest tercer mil·lenni amb una mirada oberta a la saviesa i a altres paradigmes econòmics i socials, noves fórmules de fer política que resolguin les mancances d’organització de poder existents, dirigint-nos cap a un apoderament de la ciutadania i cap a altres sistemes d’organització social, amb una e-democràcia més participativa, allunyada de les estructures fàctiques de poder feudal.
Enfocar aquest inici de segle amb la construcció d’un nou estat és una bona manera de començar; establir noves maneres de fer i tenir un projecte creatiu és d’allò més il·lusionant i necessari, molt més que continuar mantenint els vells constructes socials que ens ancoren a un passat industrial quan ja som a l’era informacional.
Siguem dignes del moment que ens ofereix la història i avancem!
Estic amb tu Mireia i et felicito per l’article, però cal tenir present que, precisament els que dominen els sistemes de comunicació actuals també son els que ostenten el poder polític i econòmic, i son el gran obstacle a salvar. No voldria anomenar-ho lluita de classes però s’assembla molt, i l’evolució/revolució passaria també per controlar aquest mitjans de comunicació, com en altres temps es parlava de controlar els mitjans de producció. La feina que tenim per davant, com els hi va passar als nostres avis, no es petita, però no ens falten ganes ni motivació.