Illa, Iceta i altres polítics “chusqueros”

En l’època en què a Espanya encara era obligatori el servei militar, existien una sèrie de comandaments que la gent anomenava “militares chusqueros”*. Eren soldats que entraven al cos militar com a soldats rasos, sense cap mena de formació i que es “reenganxaven” any rere any, de manera que s’hi passaven la vida perquè segurament no tenien cap altra cosa millor per fer. Això els donava antiguitat i amb el temps tenien l’oportunitat d’anar escalant posicions de comandament i podien acabar tenint alts càrrecs dintre de l’exèrcit.

De la qualitat personal i del criteri d’aquests personatges, més d’un dels joves que van anar obligats al servei militar ens en podria explicar algunes anècdotes més o menys curioses, per no dir surrealistes, com la majoria de les coses que hi passaven.

Us explico això perquè darrerament, quan veig com funciona la política actual, no puc deixar de trobar-hi una gran similitud. De fet, si ho observes detingudament, t’adones que a mesura que vas analitzant els perfils acadèmics o professionals i laborals de molts dels polítics actuals que majoritàriament ocupen càrrecs importants (sigui als governs o als partits), la majoria de les vegades l’únic mèrit que tenen és ser històrics del partit; és a dir, solen ser gent que hi porten moltíssims anys afiliats, i com que no tenen altra ocupació, tenen tot el temps del món per assistir a reunions i reunionetes, a fer petar la xerrada amb uns i altres, a fer la gara-gara o veure qui fa el nas més llarg i, és clar, després d’anys d’arrossegar-hi, de conèixer les tafaneries de tothom i de participar en tots els safaretjos (amb tot el coneixement de secrets i maniobres maquiavèl·liques que això implica), finalment els acaba tocant entrar a les llistes, encara que només sigui per esgotament (o mala bava), o perquè després de tant de remenar la cua ja els coneix tothom (i ningú gosa contradir-los, no fos cas!).

Publicitat

Per això no és estrany que, tant en l’àmbit espanyol com el català, acabin passant coses com les que passen, on els mèrits dels càrrecs no s’obtenen per haver desenvolupat grans projectes de millora col·lectiva, sinó per ser més enutjós, buscabregues o dropo que ningú, sobretot en els afers relacionats amb o en contra de Catalunya.

Sempre he pensat —i crec que cada vegada ho comparteix més gent— que les llistes electorals s’haurien de fer a partir de processos de primàries (com per sort algunes formacions ja han començat a fer) i, encara diria més, penso que haurien de ser els propis votants els qui proposessin els candidats per la seva vàlua reconeguda i després demanar-los a ells si accepten el repte.

Així ens estalviaríem tenir personatges ineptes, infames i grotescos com els que de vegades tenim, que en lloc de lluitar per la millora col·lectiva i treballar en benefici dels ciutadans, busquen el benefici propi o l’autoenaltiment, molt allunyats d’allò per què van ser escollits i que, a sobre, amb total impunitat i vehemència, es dediquen a malparlar sobre allò que els ciutadans reclamem (allò que és imprescindible i necessari per al benestar, el progrés i la llibertat) i ens insulten i menystenen quan, de forma tranquil·la i democràtica reivindiquem el país que volem o allò que som. I intenten manipular-nos i confrontar-nos, en lloc de buscar l’harmonia i la convivència quan, per anar bé, tot candidat aspirant hauria de tenir en el seu currículum, com a mínim, un curs de resolució de conflictes i de gestió de la diversitat i de saber-ne aplicar els coneixements.

Esperem que en aquesta República catalana que estem construint s’estableixin les bases per fer una nova llei electoral que ens alliberi d’Espanya i de tant esperpent polític!

*Annex
Chusquero. Sustantivo masculino
Oficial del ejército que no había hecho cursos regulares en las academias militares y ascendía desde suboficial por antigüedad, después de una serie de cursillos.

Chusquero
Oficial o suboficial que ha conseguido su graduación ascendiendo desde soldado raso sin haber pasado por una academia militar.