El Govern central ha convertit l’estat d’alarma en la seva protecció per arribar a l’estiu i evitar que les esquerdes que ha provocat la nefasta gestió de la crisi sanitària precipiti la crisi d’un Govern ja de per si dèbil. La pandèmia ha accelerat no només la crisi econòmica, sinó també la política. Per això, aconseguir les pròrrogues, ara d’un mes, és el centre de l’actuació de Sánchez. Però, si la darrera pròrroga la va aconseguir en el darrer minut, ara encara ho té pitjor. El PP anuncia passar al vot no, amb Vox. Ciutadans continua en la indefinició, mentre ERC i JxCat condicionen el suport a la recuperació immediata de competències…
El govern PSOE-UP anuncia una “desescalada institucional”, però l’estat d’alarma segueix garantint la repressió i la prohibició de drets: que caigui el marc d’excepcionalitat obre la caixa de Pandora per a la protesta social. I hi ha molts motius per reclamar contra el govern central i els autonòmics: passar comptes de com han destruït i privatitzat la sanitat pública, les residències de gent gran, els serveis socials… però també per la manca de capacitat de previsió i reacció davant la pandèmia, per com s’ha cedit a les pressions empresarials, pels rècords de morts i d’infeccions entre sanitaris, per l’abandonament de molts sectors de població sense recursos, perquè molts treballadors i treballadores sotmesos a ERTO encara no han cobrat, pels acomiadaments… Un impacte social devastador que s’encavalca amb els efectes de la crisi econòmica sobre una classe obrera que no s’havia recuperat dels efectes de la crisi anterior.
La dreta sembla descartar un acord d’unitat nacional —Pactes de la Moncloa 2— i s’apunta a deixar caure el govern amb unes eleccions anticipades a l’inici de la tardor. La disjuntiva que ja havíem plantejat el desembre ara s’accelera: és imprescindible construir una esquerra de ruptura, per aturar el compte enrere de l’arribada de Vox al govern central. Perquè, el que sí que és segur és que és insostenible un govern que pretén ser d’esquerres i castiga durament les bases socials que són el seu suport electoral. La CUP-PR té avui la responsabilitat de ser un motor de la construcció d’aquesta alternativa a l’esquerra en ruptura amb la monarquia i el capitalisme.
Avui el centre està als carrers. Seguint la dinàmica d’Alemanya, Estats Units o França, l’extrema dreta intenta construir una base de masses, i es manifesta als carrers. A Madrid, al barri de Salamanca, la dreta i grups directament feixistes surten al carrer contra el govern entre aplaudiments a la policia. Compten amb la seva permissivitat i el suport polític de la comunitat de Madrid. Mentrestant, apareixen pintades feixistes als barris obrers. Ara Vox anuncia mobilitzacions dissabte 23 a tot l’Estat. A Vallecas, el barri més castigat pel coronavirus i la repressió policial, organitzacions antifeixistes i d’esquerra van sortir al carrer dimecres. També a Guetxo una manifestació protestava contra els desallotjaments que, ordenats pel govern basc, s’han produït aprofitant el confinament.
La permissivitat amb la dreta contrasta amb la nova prohibició de manifestació del 25 de maig davant el Congrés contra l’estat d’alarma, contra la repressió i per la dimissió de Marlaska, convocada per Izquierda Castellana i la Coordinadora 25S amb un ampli llistat d’organitzacions polítiques i sindicals. Mentre, Podemos i els Comuns, criticant les manifestacions del barri de Salamanca, aprofiten per cridar a l’ordre i a no sortir al carrer a l’esquerra, en nom de la “responsabilitat social”. O es pren la iniciativa clara i determinada a l’esquerra del Govern del PSOE-UP per recuperar els carrers o serà la dreta i la ultradreta qui ocupi aquest espai.
En aquest sentit Lluita Internacionalista ens vam adreçar a totes les organitzacions polítiques i sindicals, i moviments als quals el Ministeri d’Interior els va prohibir actes de protesta al carrer per llançar una àmplia campanya estatal per defensar el dret a la protesta. Hem rebut la resposta positiva del SAT, de Izquierda Castellana, Coordinadora 25S, Solidaridad Obrera de Madrid, CGT de Burgos.
Catalunya
ERC vol data per a unes noves eleccions amb unes enquestes que li donen majoria còmoda, mentre JxC s’hi resisteix i vol seguir aferrant-se al govern. En aquest sentit, Torra també s’ha escudat amb l’estat d’alarma, que li ha permès queixar-se de la gestió de l’Estat central, mentre la pandèmia anava posant al descobert l’estat d’abandonament de les residències d’avis o el sector sanitari després d’anys de privatització i retallades dels governs Convergents amb suport d’ERC. També ara, el conseller d’Interior, Miquel Buch, sortia a demanar el dret a concentració i manifestació, després d’haver estat el seu departament el primer a prohibir la concentració que havíem convocat des de Lluita Internacionalista contra l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat. El mateix dia que el Síndic de greuges ens responia, sense comprometre’s clarament contra les prohibicions, però picant la cresta a Mossos per les formes i la informació falsa publicada al seu web assegurant que el dret de manifestació quedava prohibit sota l’estat d’alarma.
La lluita dels sanitaris exigint recursos i millores a les condicions laborals a les portes dels hospitals no està sent reprimida: no els calen permisos, perquè seria un escàndol que la policia els ataqués. També comencen a sortir la Marea de Pensionistes amb accions descentralitzades i els CDR. Des de la Plataforma 3 d’octubre impulsem la campanya pel dret a la protesta #DesconfinemDretsiLlibertats.
Cal també un Pla de Xoc alternatiu als que plantegen el mateix Govern, CCOO i UGT o En Comú Podem (per rentar-se la cara del suport que han donat als Pressupostos de la vergonya) i que aquestes demandes d’urgència passin als carrers amb la convocatòria de mobilitzacions unitàries en defensa de la sanitat i els serveis públics, contra la repressió i l’autoritarisme i perquè els i les treballadores no paguem aquesta crisi.
El cas de Nissan anticipa la crisi que tenim a sobre. La multinacional tanca les plantes a l’Estat espanyol, i deixa sense feina a 25.000 treballadors i treballadores, afectats de manera directa o indirecta. La pandèmia ha accelerat les coses i ha començat la vaga indefinida. De moment és Montcada qui comença i amb la vaga paralitza, per manca de subministrament, la planta principal de Zona Franca. L’empresa intenta allargar l’ERTO per a aquests treballadors, però els sindicats denuncien que el motiu que atura la producció no és el coronavirus, sinó la vaga.
La Generalitat obre negociacions per aturar el tancament. Però recordem el paper del conseller Felip Puig amb la vaga de Panrico, al servei de la patronal, a qui va finançar els acomiadaments. Evitar el tancament no pot anar a costa de rebaixar condicions laborals o càrregues impositives a les patronals. L’estat d’alarma permetia la nacionalització d’empreses però, per això, no s’ha utilitzat. Amb estat d’alarma o sense, la resposta al tancament és la nacionalització sota el control dels i de les treballadores. Cal aixecar la més àmplia campanya de solidaritat amb els i les treballadores de Nissan.
Tornar a engegar la màquina després de l’aturada serà difícil. Seria adient començar amb protestes de poc format, en el sentit de poca gent però en llocs molt emblemàtics/problemàtics, impossibles d’obviar pels mitjans de comunicació. I amb continuïtat, cada setmana un lloc, si pot ser dos cops per setmana millor. Anar agafant gruix a poc a poc. No cal gran cosa ni destorbar molta gent. Embussant una cruïlla important a BCN n’hi ha prou un dia, tapant l’entrada a XXX, un altre dia, etc. I protestant davant la Renault (no la Nissan), també pot ser adient, però de forma separada als treballadors, un altre dia i un altre moment, atès que no es tracta d’aprofitar-se de la seva lluita, sinó de recolzar-la.
Pot ser més que les accions concretes (que poden ser les que es proposen o d’altres) el que és importants és que segueixin un calendari, progressin i que siguin unitàries, de manera que s’impliquin tots els moviments socials i els partits d’esquerra. Aquesta és la nostra responsabilitat.
Dissenteixo d’un punt del segon comentari. S’ha d’implicar la societat de forma transversal, esquerra i dreta. L’èxit de les grans manifestacions ha sigut la lluita transversa, colze a colze, sense preguntar-se ningú a qui votava ni que pensava.
La dreta, tret de l’oligarquia, és més “d’esquerres” del que indica la propaganda que fa determinada esquerra. Penso en el recolzament d’en Trias el 2017 plantant-se a la seu de la CUP a la que volia entrar la policia espanyola.
El que si cal amb urgència, per a desembussar la situació, és que les bases dels partits sobiranistes forcin una profunda renovació de les cúpules. És imprescindible apartar als líders actuals, al límit de les forces en el millor dels casos (Puigdemont), veritables taps en el pitjor (Junqueres), i apartar els seus dofins, i els cunyats, coneguts, i rebrots, i especialment agents tòxics que escampen verí per impossibilitat tota entesa. Cal forçar el pas a saba nova de totes les edats compromesa amb la República catalana.