Originàriament, el lema “Spain sit and talk” era un plantejament encertat: era —i és— el poder espanyol (l’institucional i el fàctic) qui no vol negociar i només reprimeix l’independentisme, a més internacionalitzava al conflicte català. En pocs mesos la situació s’ha capgirat: el PSOE ofereix “diálogo para el reencuentro”, tot mantenint la repressió, a un independentisme dividit entre ERC (com a aliat incondicional de Pedro Sánchez) i Junts per Catalunya i la CUP, persistents a parlar d’autodeterminació amb la garantia d’un mitjancer. A la pràctica, és el PSOE qui imposa les condicions unilateralment: data, agenda i interlocutors, cercant erosionar encara més el president Torra, com explicava Pere Martí a Vilaweb.
Aqueixa situació feble i a la defensiva del govern català és el resultat d’un plantejament deliberadament equívoc d’ERC, obcecada a desconstruir el procés independentista per retornar a l’estadi autonòmic via tercer tripartit amb Comuns i suport extern del PSC. Esquerra ha fet veure que el “Sit and talk” és aqueix diàleg fictici i ningú li ho ha desmentit argumentadament. Pocs ho han descrit tan encertadament com Carles Castellanos en un article publicat a Llibertat.cat el proppassat 10 d’aqueix mes titulat, “Un fals cicle tancat en fals“.
Pel camí queda l’aturada (induïda?) del Tsunami Democràtic com a revulsiu contra la repressió i els centenars de detinguts, ferits i investigats per les protestes de les setmanes posteriors a la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents del procés. Només una resposta política amb sentit estratègic, no solament electoral, pot revertir la tendència adversa a la causa independentista que va començar el 30 de gener del 2018.
Cal fer un diagnòstic encertat de la realitat per poder donar una resposta adient. L’Estat ens ha collat, indiscutiblement ha vençut la batalla de l’ordre públic i la de la imatge pública.
La primera era senzilla de vèncer, només calia aplicar violència policial, judicial, i mediàtica. Unes violències contra nosaltres que paguem nosaltres amb els nostres impostos.
La segona l’està vencent amb l’ajut inestimable de Podemos i Comuns (que hores d’ara ja no es diferencien del PSC, esdevinguts mers gestors del règim, presos de confiança que collen als companys), i la col·laboració d’ERC que intenta assemblar-se al PSC-Comuns per ampliar la base, sense adonar-se que els electors cerquen sempre l’original, no la còpia.
Ara, després de l’aturada forçada entre el 155, la repressió que no afluixa, i l’estratègia republicana d’abandonar el desig transformador i decidir-se pel pragmatisme de salvar els mobles (és lícit, però no mentint als electors), la resposta es basa, com sempre en la voluntat popular, expressada de dos maneres, el vot i la protesta. La protesta l’ha desactivat el Tsunami democràtic, de la mateixa manera que els líders de Podemos-Comuns van desactivar el clam del 15-M, posant-se al davant, i frenant-ho i desvirtuant-ho després.
Però sense pressió, senzillament l’Estat no tindrà cap al·licient per a negociar res, ni el color dels trens de rodalies. Sort tenim de l’exili, que durarà el que durarà, quan el Parlament europeu, dominat pels aliats del PP, PSOE i Comuns concedeixi el suplicatori. Per això cal aprofitar cada moment.
Com totes les grans maquinàries, tornar a engegar la voluntat popular, la llibertat individual per pensar i decidir, és lent. Perpinyà pot ser el primer esglaó per anar recuperant la força.