La prestidigitació política, un art que JxC, ERC i CUP dominen a la perfecció, ha assolit a Catalunya uns nivells de sofisticació inaudits. Al nostre país l’independentisme oficial dels partits amb representació parlamentària i de les grans “entitats de país” vol semblar allò que no és, o almenys sembla que s’entesta a no figurar allò que hauria de ser. Segons aquest independentisme oficial el “procés” té com a objectiu fer un “nou país” i “fer República”, i arribar a l’“autodeterminació”, entre altres eufemismes emprats per no fer servir la paraula tabú: “independència”.
Un nou país? Catalunya és una nació amb mil anys d’història, amb una llengua, una cultura i una identitat universals, no pas una nació de nou encuny, com els Estats Units, nascuda d’un bigarrat melting pot (gresols) d’individus de diverses procedències, o com una república criolla hispanoamericana de la qual cal postergar-ne el llegat indígena.
Fer república? Quina república? Permeteu-me que desconfiï del fet que els qui fan servir aquest eslògan no hi afegeixin “catalana”.
Autodeterminació? Ben pocs partits polítics o grans “entitats de país” parlen sense embuts de la consecució de la independència de Catalunya. Ens repeteixen un cop i un altre la paraula “autodeterminació”, com si el fet de celebrar un referèndum sobre la independència de Catalunya hagués de ser la fita de l’independentisme. Em pensava que l’objectiu dels independentistes havia de ser la independència, no pas l’autodeterminació. Una autodeterminació, d’altra banda, que ja vam exercir el Primer d’Octubre de 2017 amb una àmplia victòria de l’opció independentista. Se n’han oblidat d’implementar el resultat del referèndum del Primer d’Octubre i d’aixecar la suspensió de la Declaració d’Independència posterior?
Una altra de les paraules tabú de l’independentisme oficial és “Catalunya”. “Democràcia” i “llibertat presos polítics” són dos bons comodins que l’independentisme oficial (o hauríem d’anomenar-lo “autodeterminisme”?) pot fer servir per no haver d’anomenar una paraula que deuen considerar massa connotada o massa nacionalista: el nom del nostre país. Sembla que qualsevol ideal (la democràcia, la república) sigui més legítim i més important que la sola lluita per Catalunya, per la seva llengua i per la seva identitat nacional i que si no uneixes la lluita per qualsevol altra ideologia a la lluita per la independència de Catalunya aquesta no sigui prou legítima o prou bona. Molt trist tot plegat.
L’independentisme oficial vol allunyar-se com sigui del nacionalisme català i d’aquells conceptes en els quals es basa (Catalunya, Independència, Nació) com si de la pesta es tractés. I potser ho fa no essent conscient que sense la infatigable tasca i lluita dels patriotes nacionalistes que, durant gairebé 150 anys i aplegats en múltiples organitzacions polítiques i entitats culturals, van salvar la nostra identitat, ara mateix no ens trobaríem en un moment de la nostra història en què el poble català, si ho vol, té a les seves mans la seva anhelada independència nacional. L’oficialisme sobiranista predica una Catalunya independent allunyada dels referents culturals i identitaris catalans, una Catalunya amb el castellà com a llengua cooficial, una Catalunya desarrelada del seu passat i dels valors que la configuraren.
Però que no s’enganyin els ideòlegs d’aquesta Catalunya desarrelada. Si allò que veritablement desitgen és la consecució d’un estat català independent reeixit, aquest no és el camí que ens cal. La història ens mostra que països com Lituània, Estònia i Letònia, independitzats de l’URSS a principis de la dècada de 1990, van aconseguir la llibertat gràcies a un moviment independentista fortament nacionalista. I això a Catalunya encara no ho tenim.
Mentrestant, tots plegats haurem de picar pedra per convèncer els nostres compatriotes que sense un nacionalisme català fort la independència de Catalunya i, sobretot, la supervivència de la nostra llengua i de la nostra cultura, no serà pas possible.
