N’estem tips que ens prenguin el pèl i ens inundin d’una retòrica que no s’empassa ningú. Ignoren tantes coses de Catalunya que potser no saben que disposem d’economistes i homes d’empresa de primer nivell, amb capacitat, entre altres aptituds, de cercar i analitzar dades objectives.
Haig de reiterar l’espoli vergonyós i insuportable que patim. Expressat de forma metafòrica direm que cada dia, els 365 dies de l’any, marxa un tren cap a Madrid amb 44 milions d’euros que no retornen, aconseguits amb els impostos de tots els que vivim en aquesta terra (inclosos els unionistes, constitucionalistes o el que vulgueu dir-ne). Feu una senzilla multiplicació i sortirà la monumental xifra de 16.000 milions d’euros. Aquesta “almoina” que fem, mai agraïda, s’ha fet any rere any.
Veiem també el que retorna en forma d’inversions, que s’explicita en el PGE (Pressupost General de l’Estat). Habitualment se’ns adjudica només el 10% del total, quan Catalunya suposa el 16% de la població i aporta el 19% del Producte Interior Brut. El problema s’aguditza quan s’incompleix el migrat pressupost assignat… Indico només el darrer any comptabilitzat, 2018. Es va materialitzar el 57,7% i això vol dir que es van executar 757 milions d’euros i no es van executar 555 milions d’euros. Altres territoris, especialment els que componen els Països Catalans, també van patir una important escapçada i altres beneïts per la vara del poder, inclús van sobrepassar el 100%. Les inversions previstes i no executades entre el període 2013-2018 han estat de 2.200 milions d’euros. Això explica, per exemple, que el tren de Barcelona -Vic -Puigcerdà va a pas de tortuga i està ancorat com fa 100 anys i també explica l’escàndol de l’innecessari tren d’alta velocitat, que després de la Xina, és l’estat amb més kilòmetres construïts. Causa perplexitat i desconfiança veure aquesta disbauxa d’un Estat que desconeix o no li importa l’equació cost-benefici i malbarata els recursos amb una alegria negligent i irresponsable.
No ens podem permetre girar el cap i fer veure que no ho veiem perquè Catalunya es troba en situació de precarietat en molts aspectes i necessita els impostos que genera. Segons el darrer informe de Foessa el 12,4% de la població, quasi un milió de persones, està en situació de pobresa severa i el 22% dels menors d’edat es troben en risc d’exclusió social. Resulta indignant que els partits espanyolistes (els del 155) bramin en el Parlament per determinades mancances, acusant de desídia o mala administració al govern de Catalunya, quan el que haurien de fer és reclamar a Madrid que no provoqui l’asfíxia financera i que retornin els recursos que marxen per mantenir la seva festa.
Com a mínim hauríem de donar-nos les gràcies i en canvi només rebem menyspreu, amenaces i repressió. Aquesta és una constant al llarg dels anys, governi qui governi, sigui de dretes o d’esquerres.
Resulta interessant l’anàlisi feta per l’escriptor gallec Suso de Toro, que subscric plenament, quan diu que Espanya no pot canviar i no té solució. És un estat d’arrels militars i per tant la seva cultura política i social és autoritària, basada en la relació autoritat i súbdit. Aquesta és la cultura de la seva població que crida o assenteix l’«A por ellos”» enarborant eufòricament la seva bandera. El seu model econòmic i social és el característic d’un imperi trencat i inexistent que es nega a canviar, a analitzar-se i a regenerar-se. Madrid és la capital d’un estat cortesà, en una situació parasitària i depredadora, que manté sotmesos sota amenaça a les nacions que com Catalunya creen riquesa i disposen de capacitat de viure sense la dependència d’aquest estat.
Ens caldria a tots i especialment als partits polítics tenir ben present les paraules de Prat de la Riba: “Catalunya, abans de ser de dretes o d’esquerres ha de ser“. Aviat disposarem d’una nova oportunitat per fer un pas cap a la llibertat, per la previsible reacció popular a la sentència condemnatòria. Tenim motius per estar ben tips d’aquest Estat. Desitgem que aquest tsunami democràtic que s’anuncia sigui el revulsiu que manca per segar cadenes.
I encara hi ha qui no s’ho vol creure, aquí a Catalunya. Com pot ser que hi hagi gent que giri la cara a aquesta realitat, per molt espanyols que es sentin, i encara diguin que això és culpa de la despesa en ambaixades i en referèndums, entre d’altres foteses?
En poc més de 13 anys hem passat del 15% al 50% d’independentisme, a banda del consolidat 80% de sobiranisme.
Els fets són els fets, i la veritat acaba per prevalèixer malgrat pugui costar.
Tinc el dessig i la convicció que no tardarem en aconseguir que el 60% de la població sigui independentista, perquè els arguments no els posem nosaltres, els posen aquest insaciable estat. I d’aquí al 70% ja no quedarà massa.
Estem davant d’una cursa d’ultrafons on l’únic obstacle és el nostre propi desànim i defalliment, però sempre comptarem amb l’inestimable combustible d’Escanya, aquest estat de pandereta, depredador i totalitari, que s’amaga darrere d’una aparença democràtica, però que dia a dia es va evidenciant com a falsa.
Hi ha gent que no s’ho vol creure, perquè la informació de la realitat no els hi arriba. Els mitjans de comunicació que disposem a Catalunya són escassos i els que tenen una audiència estimable no ho fan. Els únics mitjans on apareixen aquestes noticies són els diaris en català, amb una audiència molt pobre. És important la tasca dels digitals com l’Unilateral. El nostre servei al país és fer arribar aquesta informació al màxim nombre possible. Fer una cadena que tingui progressió geomètrica. A Catalunya disposem de professionals de l’economia de primer nivell que ho comenten de forma objectiva, cal donar-los la veu i no girar-se d’esquena quan parlen, pensant que l’economia és àrida, quan en realitat ens afecte directament en les nostres vides i el nostre benestar personal i col·lectiu