30 diputats unilateralistes

Les eleccions autonòmiques són imminents. El govern Torra caurà ben aviat i Esquerra i Convergència es llençaran a la caïnita batalla final. Els partits que del 2015 al 2017 competien en radicalitat, ara competeixen en moderació per les engrunes autonòmiques.

No seran unes eleccions plebiscitàries. Ni uns ni altres acceptaran proclamar la independència en cas de superar el 50%, ni tampoc pretenen transitar de la DUI a la independència real. Han enterrat el mandat del primer d’octubre i no volen crear un nou mandat.

La unitat estratègica hauria de ser entre els que comparteixen el mateix objectiu. I l’objectiu d’independència és diferent de l’objectiu d’autonomisme, estabilitat institucional i permanència indefinida dins d’Espanya.

Publicitat

L’independentisme ha d’evitar que el marc mental de les eleccions sigui la polarització entre ERC i JxCat, per contra ha de dissenyar el seu propi full de ruta, mantenint l’insubornable objectiu d’aconseguir la independència en la generació actual, assumint que Espanya mai acceptarà de forma voluntària el dret a l’autodeterminació, i que la unilateralitat és l’única estratègia possible per exercir-la. La mobilització permanent ha de ser el motor de l’estratègia, però aquesta ha d’anar coordinada amb el front institucional, que ha de liderar la ruptura constitucional.

La CUP té raó quan afirma que avui no es reuneixen les condicions d’exercir la unilateralitat. El poder legislatiu ha renunciat als fets consumats múltiples vegades des del 27-O. Si les pròximes eleccions es polaritzen entre ERC i JxCat, hi ha el perill que la unilateralitat quedi enterrada del front institucional per molts anys.

Urgeix la presència de l’independentisme unilateralista al Parlament, amb capacitat d’impacte real al Parlament i al Govern. Cal recuperar la narrativa dels beneficis materials de la independència i dels perjudicis materials de seguir a Espanya.

Condemnant les limitacions de l’autonomisme, la impossibilitat de canviar l’statu quo sota la legalitat espanyola i tornant a reclamar coses tant evidents com oblidades els darrers mesos: que el Parlament de Catalunya és sobirà o que l’amenaça de repressió i 155 no ha de fer que nosaltres mateixos devaluem els principis democràtics. Que la representació política és sagrada i que els drets dels parlamentaris electes s’han de defensar a qualsevol cost. Que Catalunya té dret a l’autodeterminació i els processos d’autodeterminació democràtics es basen en el 50% més u.

Si Espanya no permet una solució democràtica, cal evidenciar i enfrontar-se al caràcter antidemocràtic d’Espanya, no pas renunciar a la solució democràtica.

Tenint en compte la llei electoral, les maquinàries mediàtic-electorals dels partits i els exemples del Front Republicà a les espanyoles, i de Primàries i la CUP a les municipals, seria òptima una aliança electoral de totes les forces unilateralistes, de Carles Riera a Toni Castellà. L’independentisme unilateralista és la força amb més potencial de ruptura a curt termini i bé es mereix superar discrepàncies per maximitzar les possibilitats electorals.

Alternativament, es pot fer una pinça amb dues forces unilateralistes: una força d’esquerres amb la CUP i Fachín ocupant l’espai abandonat pel centrisme d’ERC i la llei Aragonès, i paral·lelament una reedició de les Primàries en l’àmbit autonòmic enfocada a la denúncia de la deriva autonomista dels partits. Només repetint els resultats de Graupera a Barcelona ja s’entraria al Parlament.

Sigui quina sigui la fórmula electoral, hi ha potencial per obtenir 30 diputats unilateralistes i aconseguir o bé forçar el retorn a la unilateralitat dels partits o bé, si de les eleccions en sorgeix un govern autonomista-unionista, passar a l’oposició i combinar la crítica amb la preparació pel pròxim embat amb l’Estat des de les institucions.

Un nou llibre blanc, extreure les lliçons del 2017, aquest cop basat en l’escenari d’hostilitat de l’Estat, enfocat a tornar a crear un nou mandat democràtic per la independència i, aquest cop, amb una estratègia de com executar-lo, mantenint una mobilització permanent que impacti l’economia i aconseguint una intervenció internacional que mitigui la repressió espanyola i permeti la solució democràtica.

Amb 30 diputats unilateralistes tornar-ho a fer serà més fàcil.

8 COMENTARIS

  1. Des de la negativa unilateral del Torrent a investir en Puigdemont, ERC ha consolidat la reculada cap a l’autonomisme. I ara que JxCat li torna la pilota, s’emprenyen, i tots plegats fan un teatre carregós cap als votants a qui prenen per estúpids. De fet, ERC s’ha envalentonat tant amb els resultats a les municipals que dòna per captius els vots obtinguts, literalment.

    Uns i altres, a la cerca d’engrunes de poder, deixen abandonats als seus votants, als que entretenen amb teatre.

    Cal que La Crida, l’ANC, Omnium, Demòcrates, Front republicà, la CUP, i altres forces basteixin un nou espai que aplegui al votant sobiranista, i que com van demostrar les eleccions europees, té força per guanyar àmpliament. Noms i projecte hi són, només cal posar fil a l’agulla. Imagineu una poderosa candidatura amb gent com el David Fernández, en Puigdemont, l’Antoni Castellà, etc.?

  2. Val més que es cuidin uns i els altres del país perquè el tenim ben abandonat. Què es cuidin de la Sanitat que no hi ha diners ni per investigació, d,ensenyament i un munt de problemes que sembla no interessar a cap polític. Jo em pregunto, val la pena anar a votar? Només despilfarrar i res més, a no ser que alguna persona em pugui demostrar el contrari.

  3. Pel que sembla la democràcia i la llibertat d,expressió no existeixen entre el món independentista pels que no opinem de la mateixa manera. Ho dic perquè el meu comentari ja l,heu esborrat i no perjudicava a ningú. Després parleu de llibertats…. Massa llibertats hi ha per alguns com vosaltres, del contrari no diríeu tot el que esteu dient i encendríeu l,ambient com ho esteu fent.

  4. Cal un replantejament de la situació política, com es diu a”foc nou”, posar en evidència a erc i jxcat, i crear una organització política soberanista, hi ha força gent disposada a tirar-ho endavant.
    Això que està passant era la “crònica de una muerte anunciada” fa temps.
    Amb aquests dos partits no tenim res a fer.

  5. De vegades per avançar cal fer passos endarrera,la independencia no es una cosa de bufar i fer ampolles.
    Quin soport internacional hem tingut? Ens hem comptat interiorment?
    ERC te 80 anys de historia i mai ha renunciat a la independencia, pero ara te gent a la preso, estem tots disposats a fer aquest sacrifici?

  6. No os dais cuenta que sois facciones que lo único que hacen es dividir a la gente?
    No hay nada más antirevolucionario que pedir o promover lo imposible, ya que nunca se llevará a cabo
    Dejarnos a los independentistas en paz y luchar todos a una, la revoluclón no se hace en dos dias, hay que picar mucha piedra primero , y cuando llegue el momento oportuno ir todos juntos aa por todas
    Hoy estamos demasiado lejos psra lograrlo, paciencia y unión y no criticar y dividir tanto, los iluminados sobran

  7. Aixi es Angel, Catalunya no es Kosovo.
    Es va voler aturar el pais i va ser un fracas, els sindicats majoritaris no varen donar soport la vaga general.
    No es pot viure d’esquena a la realitat.
    Hem avançat i no ens rendirem.

Comments are closed.