En el foc creuat entre l’Estat/Catalunya i dreta/esquerra que deixaven molt en segon terme les qüestions quotidianes, les opcions municipalistes han patit un fort retrocés. Han caigut candidatures com les AE Cornellà amb 1.344 vots, que es queda fora de l’Ajuntament, o l’AE de L’Hospitalet, que també queda fora, com la CUP i ni sumant els vots de les dues candidatures mantindrien el regidor que tenien, o retrocessos com Tots Fem Badia que passa del 24 al 20% però veu com d’haver tingut l’alcaldia ara el PSC treu majoria absoluta. Ripollet —amb Ara Decidim Ripollet— ha estat l’excepció per a les CAV, com Berga per a la CUP.
En el cas de les CUP, però, el problema va més enllà. Amb similars nivells de participació, del 65%, s’obtenen 177.330 vots, en perd 45.000 dels del 2015, però baixant a la meitat en percentatge: de 7,46% dels vots emesos al 4,8%. I del 2015 al 2019, hi ha hagut l’1-O, l’aplicació del 155… i ha fet política en el Parlament, és a dir que no tenia per què topar-se amb les limitacions que té tot projecte estrictament municipalista. Tant en la lluita amb l’Estat, com en l’eix dreta/esquerra podia i tenia obligació de donar la batalla.
De fet els resultats són una esmena al projecte polític de la CUP, que va decidir tancar-se a tota intervenció política (ni europees, ni generals) que no fos “concentrar-nos en les properes municipals” perquè —es va dir— som essencialment això, municipalistes. Així es va afirmar i així es va negar el debat a organitzacions que estàvem treballant amb la CUP-CC (ja no calien ni grups d’acció parlamentària on discutir). De fet, es volia tancar portes endins de l’organització una crisi interna que saltava per la finestra —i de males maneres— a la primera de canvi, quan Poble Lliure es presentava a les generals amb Front Republicà. Més tard, quan tres candidatures impulsades des de la CUP s’afegien als recomptes supramunicipals d’ERC, com són Badalona primer, i Argentona, Borges Blanques i El Vendrell després, en lloc dels propis, incomplint els acords de l’assemblea nacional.
Així, no es va donar la batalla sortint a encapçalar la lluita contra l’Estat, denunciant la traïció d’ERC i JxCat, quan als CDR es començava a fer balanç de cap a on ens havia portat la direcció de Puigdemont i Junqueras … Les enquestes reflectien aquesta situació i donaven un creixement fort de la CUP-CC. Avui, ERC i Puigdemont recuperen —amb pesos canviats— el seu paper central de direcció política del procés. Tampoc es va voler encapçalar una candidatura per la doble ruptura a l’àmbit estatal a les europees que a més d’enfortir la lluita catalana enxarxant-la a l’estat amb la republicana, hauria potenciat la unitat de pobles i també aquí entorn del cinturó industrial. A les eleccions generals espanyoles tampoc hi va haver candidatura de la CUP per enfrontar l’extrema dreta i el PSOE, aleshores es va dir que la campanya es faria al carrer, i tampoc no va ser així. I els espais polítics que s’han guanyat, si no es defensen, es perden. La CUP s’ha autocondemnat a la irrellevància.
I el retrocés més gran és a les grans ciutats i al cinturó industrial. Encara que manté els dos regidors a Tarragona, i amb la coalició de Guanyem Girona arriba a sis regidors —lluny de l’ambició de disputar l’alcaldia a Madrenes—, la tònica és terrible. Es perden Barcelona i Lleida; a Sabadell, després de cogovernar, la Crida es queda amb 10.737 vots, perd un dels quatre regidors que tenia, i el PSC recupera l’alcaldia; a Badalona, la CUP havia participat de l’Ajuntament des de Badalona en Comú i Dolors Sabater ara amb ERC ha sumat una mica menys que la suma de les dues forces i es queda amb set regidors, davant dels onze d’Albiol; a Montcada i Reixac, la CUP perd el regidor; Guanyem Cerdanyola (on estava la CUP) perd l’alcaldia; a Sant Cugat, perd el 12% i passa a tenir tres regidors; a Terrassa, perd el regidor que tenia. És gravíssima la patacada a Santa Coloma de Gramenet, on Som Gramenet passa de ser segona força amb 7.852 vots i sis regidors a quedar fora del consistori amb 2.244 vots (perd més del 70% dels vots!). Al conjunt del Baix Llobregat la caiguda ha estat general: Esparreguera, passa de cinc a dos; Molins de Rei de quatre regidors a tres; Gent de Sant Boi de Llobregat perd els dos regidors; també perd el regidor que tenia a Esplugues…
Si dèbil era ja la inserció en el cinturó industrial, els abandonaments polítics es paguen, i més en aquest espai que no és el de confort de les CUP. Perquè tampoc es va fer política impulsant el contingut social, cap a la classe obrera, traient-li els colors a la política econòmica d’ERC des del Govern de la Generalitat, ni com un eix de treball o ni tan sols en la propaganda electoral. I ens preocupa enormement, quan el balanç que fa Eulàlia Reguant en nom del secretariat nacional és molt poc autocrític, passant la culpa a la gent d’un cantó, i de l’altre a misterioses “recentralitzacions”: “El país ha votat el no canvi”… “La CUP ha tingut uns bons resultats arreu del país, llevat de la corona metropolitana —Lleida?, Figueres???—, i aquí hem d’aprendre dels encerts i dels errors perquè, és una zona on entenem que existeix una recentralització de poder” (Ara, 30/05/2019). El país no ha tingut referent a l’esquerra, i la CUP no ha intentat ser-ho; i no hi ha cap recentralització. El que hi ha és la reconstrucció del PSC i l’entrada amb força d’ERC en un espai, els barris obrers, on la CUP no ha tractat de construir-se i aportar propostes. I no, d’aquí no es pot concloure que els resultats “afecta les tesis rupturistes que defensen la CUP i altra gent”, perquè dit en tota aquesta lògica, és tornar a amagar que l’octubre del 2017 hi va haver una traïció —amb noms i cognoms, d’ERC i JxC—, a partir de la qual es vol esborrar l’1-O i el 3-O que deien ruptura per imposar la reforma pactada que vol la burgesia catalana i l’IBEX-35.
I aquest cinturó industrial que la CUP menysté serà la garantia d’un camí a la independència o no serà. Ho estem repetint fa molt de temps, que sense la classe obrera, no hi haurà República. Això és un fet objectiu que ens hauria de marcar a ferro per fer política si volem respondre honestament a les dues qüestions. Però, a més, ara, això s’evidencia amb els resultats a la mà.
Alguns pensaven que calia recórrer una part del camí amb la burgesia per arribar a la independència i després ja vindrien les qüestions socials … vam repetir mil vegades que no seria mai així. Ja Escòcia en el seu dia ho havia demostrat: va ser una sorpresa pels analistes que esperaven que la burgesa i nacionalista Edimburg encapçales el Sí en el referèndum, i que en el seu lloc, mentre la burgesia corria a l’escalf de la corona, va ser el vot obrer de Glasgow qui s’havia acabat posicionant pel sí, un vot amb un perfil de la “dona, de classe obrera, menor de 40 anys i que a 2011 havia votat laborista” (Escòcia lliçons i debats, Nov. 2014: http://www.luchainternacionalista.org/spip.php?article2375).
Avui, als barris de Barcelona, els analistes han començat a detectar un procés semblant. Als barris on la renda duplica la mitjana de la ciutat, els índexs independentistes s’han enfonsat en quatre anys: així a Tres Torres, el suport ha caigut 15 punts, i queda en un 36%; o a Pedralbes, amb 13 punts menys: són vots que passen de l’antiga CiU a Valls-C’s.
Així, dels 73 barris que formen Barcelona, els primers 24 on més va créixer el vot independentista estan per sota de la renda mitjana de la ciutat. El rècord l’ostenta el Baró de Viver, on la renda mitjana familiar està situada per sota dels 15.000 euros bruts anuals, on l’independentisme puja 8,7 punts. El segueixen la Barceloneta (+8 punts), la Marina del Prat Vermell (+8) o els barris que va aixecar la migració del final del franquisme a Nou Barris, com la Trinitat Nova (+6,6) o Canyelles (+5,4).
I això que va començar a aparèixer a les eleccions del 21D, les del 155, amb el que es va anomenar “el vot Rufian”, avui consolida l’avenç d’ERC. I la CUP no ho ha aprofitat.
La crisi interna a la CUP-CC no està resolta i tampoc no es tancarà negant els marcs democràtics de debat, ni enroscant-se sobre el propi melic com fan témer consideracions com les que “exdiputats tornin a liderar la llista de la CUP a les pròximes eleccions al Parlament” (l’Ara esmentat). I pel que fa als continguts, és dolorós veure els estralls d’una política que creia que podia abandonar la política general, sense debilitar el municipalisme: una cosa va de la mà de l’altra, i és cada cop més imperiós corregir el rumb, perquè cal construir una alternativa republicana i de classe. En aquesta tasca seguirem apostant perquè les CUP siguin el marc base.
CUP-Capgirem BCN
La CUP perd la representació a Barcelona, on passa de 51.889 vots a 29.335, i perd el 43% dels suports i els regidors que tenia. Òbviament, el BCAP-PRIMÀRIES de Graupera pren un espai de 28.230 vots (3,74%) que pot afectar la CUP, però no exclusivament. La CUP perd a tots els districtes, però amb més força en aquells on tenia més percentatge de suports (Gràcia, Eixample i Ciutat Vella).
Sant Martí: 4.211; 3,80% 6.937; 6,82% -2.726 -3,02%
Sant Andreu: 2.800; 3,81% 5.116; 7,54% -2.316 -3,73%
Nou Barris: 1.783; 2,60% 2.812; 4,23% -1.029 -1,63%
Horta-Guinardó 3.625; 4,48% 5.949; 8,00% -2.324 -3,52%
Gràcia 3.836; 6,16% 6.709; 11,67% -2.873 -5,51%
Sarrià-Sant Gervasi 1.839; 2,35% 3.541; 5,02% -1.702 -2,67%
Les Corts 1.203; 2,70% 2.377; 5,80% -1.174 -3,1%
Sants-Montjuic 3.636; 4,51% 6.300; 8,43% -2.664 -3,92%
Eixample 5.258; 4,07% 10.025; 8,34% -4.767 -4,27%
Ciutat Vella 1.144; 4,44% 2.123; 8,52% -979 -4,08%
Totals 29.335 3,89% 51.889 7,42% -22.554 -3,53%
La campanya l’hem viscut de prop perquè hi teníem companyes a les llistes i des de Lluita Internacionalista hem participat en actes, piquets, encartellades, etc.
En l’àmbit polític és el general que hem dit per a la CUP, però a més aquí, com que van convidar-nos a participar en alguna Mesa política de campanya, ja allà vam assenyalar que ens semblava que faltava un eix central laboral dirigit a les treballadores. Ens van dir que això era transversal i que ja veuríem que sortiria a tot arreu.
No va ser així, al contrari, hi ha una dualitat que amaga una dura realitat. A les places, als actes, sí que sents a dir que els i les companyes parlen de classe obrera o de treballadores, però la veu que arriba a les cases, la propaganda o la del debat de TV3, allà ni la classe obrera, ni les treballadores no s’hi troben: en el tríptic que arriba a les bústies es parla de “veïnes” del principi al final, en un triat vocabulari femení sí, però desclassat també.
D’actes se’n van fer moltíssims, que feien anar a les companyes, com un gira-gira, per barris i places, però la majoria, començant pel d’inici, central i el final de campanya, fluixos, de consum intern, per la pròpia militància, on sí que es parlava de treballadores, perquè també era el que es volia escoltar, però sense un pla determinat per arrossegar el de fora.
El discurs que tenyia el missatge de campanya es limitava a dir que la CUP pressionaria a l’esquerra ERC o els Comuns, en lloc de presentar-se com una alternativa de classe. I en un marc polaritzat i per tant difícil, només falta que la línia que es dibuixi per la tàctica concreta sigui oferir-se com a “grup de pressió” perquè qui giri a esquerra sigui Colau o ERC, és a dir potenciar encara més la polarització, òbviament a costa de dissoldre’s com a alternativa. És el que s’ha fet a Barcelona: exactament el mateix que Pablo Iglesias amb Sánchez. El resultat, per més esforç militant que s’hi posi, és impossible de compensar.
La gent vota canvi quan el veu possible. La CUP ha tingut un balanç de llums i massa ombres aquests darrers anys. Però és més fàcil criticar a altri: altres partits, altres corrents que trepitjar de peus a terra.