Eleccions municipals: La CUP i les candidatures alternatives, un fort retrocés

En el foc creuat entre l’Estat/Catalunya i dreta/esquerra que deixaven molt en segon terme les qüestions quotidianes, les opcions municipalistes han patit un fort retrocés. Han caigut candidatures com les AE Cornellà amb 1.344 vots, que es queda fora de l’Ajuntament, o l’AE de L’Hospitalet, que també queda fora, com la CUP i ni sumant els vots de les dues candidatures mantindrien el regidor que tenien, o retrocessos com Tots Fem Badia que passa del 24 al 20% però veu com d’haver tingut l’alcaldia ara el PSC treu majoria absoluta. Ripollet —amb Ara Decidim Ripollet— ha estat l’excepció per a les CAV, com Berga per a la CUP.

De fet els resultats són una esmena al projecte polític de la CUP, que va decidir tancar-se a tota intervenció política (ni europees, ni generals) que no fos “concentrar-nos en les properes municipals” perquè —es va dir— som essencialment això, municipalistes. Així es va afirmar i així es va negar el debat a organitzacions que estàvem treballant amb la CUP-CC (ja no calien ni grups d’acció parlamentària on discutir). De fet, es volia tancar portes endins de l’organització una crisi interna que saltava per la finestra —i de males maneres— a la primera de canvi, quan Poble Lliure es presentava a les generals amb Front Republicà. Més tard, quan tres candidatures impulsades des de la CUP s’afegien als recomptes supramunicipals d’ERC, com són Badalona primer, i Argentona, Borges Blanques i El Vendrell després, en lloc dels propis, incomplint els acords de l’assemblea nacional.

perquè dit en tota aquesta lògica, és tornar a amagar que l’octubre del 2017 hi va haver una traïció —amb noms i cognoms, d’ERC i JxC—, a partir de la qual es vol esborrar l’1-O i el 3-O que deien ruptura per imposar la reforma pactada que vol la burgesia catalana i l’IBEX-35.

I aquest cinturó industrial que la CUP menysté serà la garantia d’un camí a la independència o no serà. Ho estem repetint fa molt de temps, que sense la classe obrera, no hi haurà República. Això és un fet objectiu que ens hauria de marcar a ferro per fer política si volem respondre honestament a les dues qüestions. Però, a més, ara, això s’evidencia amb els resultats a la mà.

“dona, de classe obrera, menor de 40 anys i que a 2011 havia votat laborista” (Escòcia lliçons i debats, Nov. 2014: http://www.luchainternacionalista.org/spip.php?article2375).

I això que va començar a aparèixer a les eleccions del 21D, les del 155, amb el que es va anomenar “el vot Rufian”, avui consolida l’avenç d’ERC. I la CUP no ho ha aprofitat.

. I pel que fa als continguts, és dolorós veure els estralls d’una política que creia que podia abandonar la política general, sense debilitar el municipalisme: una cosa va de la mà de l’altra, i és cada cop més imperiós corregir el rumb, perquè cal construir una alternativa republicana i de classe. En aquesta tasca seguirem apostant perquè les CUP siguin el marc base.

CUP-Capgirem BCN

La CUP perd la representació a Barcelona, on passa de 51.889 vots a 29.335, i perd el 43% dels suports i els regidors que tenia. Òbviament, el BCAP-PRIMÀRIES de Graupera pren un espai de 28.230 vots (3,74%) que pot afectar la CUP, però no exclusivament. La CUP perd a tots els districtes, però amb més força en aquells on tenia més percentatge de suports (Gràcia, Eixample i Ciutat Vella).

Totals 29.335 3,89% 51.889 7,42% -22.554 -3,53%

La campanya l’hem viscut de prop perquè hi teníem companyes a les llistes i des de Lluita Internacionalista hem participat en actes, piquets, encartellades, etc.

No va ser així, al contrari, hi ha una dualitat que amaga una dura realitat. A les places, als actes, sí que sents a dir que els i les companyes parlen de classe obrera o de treballadores, però la veu que arriba a les cases, la propaganda o la del debat de TV3, allà ni la classe obrera, ni les treballadores no s’hi troben: en el tríptic que arriba a les bústies es parla de “veïnes” del principi al final, en un triat vocabulari femení sí, però desclassat també.

D’actes se’n van fer moltíssims, que feien anar a les companyes, com un gira-gira, per barris i places, però la majoria, començant pel d’inici, central i el final de campanya, fluixos, de consum intern, per la pròpia militància, on sí que es parlava de treballadores, perquè també era el que es volia escoltar, però sense un pla determinat per arrossegar el de fora.

El discurs que tenyia el missatge de campanya es limitava a dir que la CUP pressionaria a l’esquerra ERC o els Comuns, en lloc de presentar-se com una alternativa de classe. I en un marc polaritzat i per tant difícil, només falta que la línia que es dibuixi per la tàctica concreta sigui oferir-se com a “grup de pressió” perquè qui giri a esquerra sigui Colau o ERC, és a dir potenciar encara més la polarització, òbviament a costa de dissoldre’s com a alternativa. És el que s’ha fet a Barcelona: exactament el mateix que Pablo Iglesias amb Sánchez. El resultat, per més esforç militant que s’hi posi, és impossible de compensar.