Els resultats de les diverses eleccions d’ahir tanquen el cicle electoral encetat a les espanyoles del 28 d’abril i permeten diferents anàlisis prospectives:
En primer lloc, el PSOE en les seves diverses variants segons els territoris dels Països Catalans (PSC-PSIB-PSPV) és la principal força política amb un paper ambivalent: al Principat és el capdavanter i aglutinador del bloc del 155 CE i principal garant de l’ordre espanyol, mentre que al País Valencià i les Illes Balears és el component essencial dels respectius tripartits que aturen l’espanyolització forçosa via PP i els seus supletius C’s i Vox. Arreu, però rep un benèvol tractament mediàtic com a partit “d’esquerres” que contrasta amb l’animadversió amb què hom tracta els “post-convergents” de Junts per Catalunya. Arreu, tard o d’hora, el PSOE és o serà l’enemic de la reconstrucció nacional dels diversos territoris de la comunitat nacional catalano-parlant ja que essencialment té l’integrisme d’estat com a ideologia. Els neofranquistes del PP-C’s-Vox han evidenciat, sobretot a Catalunya, una manca d’arrelament social que els converteix en marginals.
En segon lloc, l’independentisme cívic i polític ha guanyat posicions a totes les eleccions (cambres de comerç incloses) amb una interpretació diferent: els èxits d’Esquerra són d’un partit que prioritza l’assoliment de la seva hegemonia mentre que la victòria de Junts per Catalunya a les europees és un triomf al servei del país. ERC és el principal partit independentista però oculta la seva estratègia (en cas de tenir-la), només deixant clar que no estan ni per la unitat ni per la unilateralitat. Junts per Catalunya té la internacionalització i la persistència en el conflicte amb el poder espanyol com a idees-força, però no té organització territorial. La Crida Nacional per la República haurà de restar com un organisme de coordinació i reflexió estratègica però no pot fer el pas a la política electoral perquè no hi haurà mai una entesa amb Esquerra. El PDeCat hauria de ser dissolt, ja que no abasta tot el ventall electoral que té com a referent Carles Puigdemont i serveix de quinta columna als seus enemics. El Consell per la República hauria de ser la punta de llança del cas català a Europa però ERC s’hi oposarà ja que a partir d’ara la seva prioritat és “sacrificar” Puigdemont en unes properes eleccions autonòmiques.
En tercer lloc, la CUP travessa una crisi que ja va ser evident arran de l’aparició de l’efímer Front Republicà i que ahir va tenir l’expressió més punyent amb la lamentable inhibició a les europees de dirigents fallits com la candidata Saliente a Barcelona. L’esquerra independentista anticapitalista no té clares les prioritats i ha d’optar entre compartir estratègia amb Junts per Catalunya o esdevenir un satèl·lit d’Esquerra.
En quart lloc, dissortadament l’experiència de les candidatures de Primàries Catalunya no ha reeixit, ja que el seu èxit hauria servit per contrarestar el sectarisme de partit que practica ERC (nepotisme i cooptació impropis del republicanisme) i obrir un espai de participació al sobiranisme cívic.
La idea inicial de Primaries no era pas crear un partit politic per a fragmentar el vot i ajudar el PP i Ciudadanos a guanyar regidors, la idea inicial era fer que ERC, CUP i JxCat anessin junts.
Esta clar que el partit politic Primaries a fracassat, l han votat menys del 10% dels catalans,quasi tot vots llencats al no treure representacio. Creuem els dits per a que no sel s acudeixi de presentar Primaries a les eleccions catalanes, la majoria independentista al Parlament catala penja de dos o tres diputats, i tot que ERC i JxCat no inplementaran la Republica inmediatament, de moment bloquejen un pacte PSC-Ciudadanos-PP, a llarg termini tenim les de guanyar mentre el poder politic sigui independentista.
La Republica Catalana sempre ha sigur una lluita de llarg termini i no quelcom que acconssegueixes en dos dies. A banda que la via unilateral ja la defensa la CUP, no cal el partit Primaries per a res.