Repetim la història com babaus

Lamento veure-ho així, però ara mateix tinc el convenciment que aquest darrer 28 d’abril hem tornat a cometre com a poble el mateix error que el 6 de desembre del 1978. He trobat atribuïda a George Santayana aquella frase tan repetida i tan pertinent en aquest cas: «Those who cannot remember the past are condemned to repeat it».

En quin sentit ho dic? En ambdós casos hem caigut en el parany de votar el que no ens convé sota una forta pressió de la pinça bastó-pastanaga. El 78 vàrem renunciar a la ruptura amb la dictadura i li vàrem obrir la porta a la seva supervivència fins avui. Enguany hem donat la majoria als partidaris de la rendició. En ambdós casos la pastanaga ha estat una promesa etèria (el 1978 fou la promesa d’autonomia i estatut i ara és que la rendició serà recompensada amb un referèndum d’autodeterminació concedit pels del 155, els mateixos que el 1978 prometien una autonomia que ara no oculten que volen eliminar)  i el bastó ha estat una escenografia muntada pel règim per a recordar-nos l’odi que ens tenen (el 1978 amb l’amenaça pertinaç de terrorisme militar, mentre que el 2019 han descongelat el cadàver del criminalísimo en forma de VOX).

He d’admetre que ens hi ajuden, a ignorar la nostra història, perquè no paren de reescriure-la. Per exemple, han arribat a fer creure a molta gent que el 1978 vàrem votar amb garanties democràtiques (totalment inexistents) i que el 90% dels catalans van votar sí (en realitat no va arribar al 61% del cens, aproximadament, perquè el cens va ser un altre dels misteris d’aquelles dates).

Publicitat

Per aquest motiu, el nucli central d’aquest article no serà meu, sinó tret del redactat dels que ens van lliurar desarmats a l’enemic: el Consell executiu de la Generalitat provisional. És molt important que la gent sàpiga que el nostre Govern va fer campanya pel sí (cosa impensable en una democràcia), va donar credibilitat al terror i va fer promeses que s’ha demostrat que eren fútils.

Doncs, crec que és convenient recuperar la notícia de l’Avui del 22 de novembre del 1978, en plena campanya, en què els col·laboracionistes van demanar el sí des dels seus càrrecs del govern de la Generalitat restaurada. La notícia inclou el comunicat (especialment bel·ligerant amb l’opció de l’abstenció, defensada per tots els partits democràtics que no s’havien venut a la dictadura). A més, aquest comunicat s’encarregava de reforçar la credibilitat del bombardeig de notícies diàries sobre allò que l’autocensura dels mitjans va anomenar ruido de sables.

Considero negatiu que el 28A hagi guanyat la rendició, des de la lectura que renunciar a la independència és destruir la més gran victòria del nostre poble des del 1714: el Primer d’octubre. I aquesta lectura es basa en la convicció que acceptar la bilateralitat és rendir-se. Si el meu fill em demanés permís per a anar-se’n a viure pel seu compte, li denegaria perquè si necessita el meu permís, no està preparat per a viure sol.

El 1978 vam votar sota el xantatge permanent del terrorisme militar. Ara ens ha tocat votar sota una ofensiva de terrorisme judicial sense precedents i l’exhibicionisme obscè d’un partit que en una democràcia seria il·legal. No amaguem el cap sota l’ala, diguem-nos la veritat: estem en guerra, una guerra en què no han mobilitzat la División Acorazada Brunete perquè encara recorden com Javier Solana va coordinar els preparatius polítics que desembocaren en el bombardeig d’infraestructures militarment crítiques de Belgrad. Una guerra en què les armes són togues i la desmoralització de l’enemic es promou amb la intoxicació informativa, en tots els fronts.

I un altre perill que correm de repetir és el de la república fraternal espanyola del 1931. Hem de recordar que la fraternitat borbònica és fratricida.