image_pdfimage_print

Els articles del senyor Sala i Cullell al diari digital VilaWeb són molt instructius. A poc a poc contribueixen a treure la palla de l’ull a l’opinió pública tan enlleganyada per mil i un sentimentalismes i especialment per la desinformació. Hem estat als llimbs dels innocents durant massa anys. En Sala i Cullell en té prou a fer servir els números i el sentit comú per argumentar sobre la immigració massiva i deixa a banda el relat de bons i dolents tan recorrent per prejudicis morals i altres interessos. Els seus escrits dels dies 9 i 16 de gener són recomanables i convido a rellegir-los perquè serviran per entendre també millor els matisos que hi faig. VilaWeb

L’opinió del senyor Sala i Cullell és interessant per superar les conseqüències de la censura i l’autocensura practicada des de fa més de mig segle sobre el negociat de la immigració. Un fenomen econòmic que ja ha esdevingut una sòlida tradició d’un sector que ha estat blanquejat sovint amb quatre frases fetes ximpletes com les de “Som un país de pas” o “Una terra d’acollida” o “És català qui viu i treballa a Catalunya” que en realitat només ha servit per protegir la robusta plataforma de negocis en què s’ha convertit el país. No hi ha manera que els establerts puguin eludir el bucle mental imposat per la nomenclatura i ser capaços de crear un discurs alternatiu que contempli, per exemple, com evitem la minorització. Aquests articles poden ajudar al canvi de paradigma tan necessari.

Ambdós escrits són importants per entendre les repercussions que patim a conseqüència de la immigració massiva i per començar a normalitzar un debat en termes de racionalitat. Dos i dos són quatre, ho digui Putin, Trump o la Mare de Déu de la Concòrdia. De moment el periodista gironí i professor de secundària a Trondheim (Noruega) centra el seu argumentari en els efectes econòmics i sobretot ens explica a qui beneficia aquest controvertit fenomen que, a excepció d’alguns economistes, una part immensa del país aplaudeix i calla prudentment des de fa decennis. La prudència és una virtut necessària a la Catalunya autonòmica sobretot si vols vestir-te de progre.

Publicitat
Llibre: El Judici - Lluís Busquets

És clar que aquesta desmesura té conseqüències socials i nacionals. Potser més endavant hi dedicarà atenció. N’estic convençut que ho farà perquè una cosa ens du a l’altra i també se’n pot parlar amb senderi. També estic convençut que ho farà al marge de la plantilla ideològica dels anys vuitanta que ha anat evolucionant malaltissament cap el detecta-feixisme compulsiu i sovint ridícul.

En general, els arguments són incontestables. Sala i Cullell diu que la immigració massiva i intensiva és, a grans trets, un negoci d’uns quants sectors econòmics que provoca efectes molt negatius a la major part del país. La immigració és conseqüència directa de la cobdícia de molts sectors i els inconvenients econòmics que causa se socialitzen gràcies a la col·laboració de l’administració, és a dir de la política. On no arriben els salaris porqueria, ho compensa la societat amb recursos que haurien d’anar destinats a altres negociats i serveis.

El diagnòstic que fa és claríssim, però voldria aprofitar la seva anàlisi per afegir algun matís complementari.

Primer. El model d’immigració no és només patrimoni del senyor Aznar, del PP o de l’Espanya castellana, amb el PSOE i els comunistes com abanderats de les bones causes que també fan el paperot. L’Espanya catalana, l’autonòmica, també ho aplaudeix incondicionalment des del primer moment. Uns ho fan en nom del PIB i el progrés i la resta en nom de la solidaritat. Catalunya és una economia subsidiària d’alta extracció fiscal i tothom, l’esquerra i la dreta, els bons i els dolents, van abraçar la globalització de manera unànime a finals de la dècada dels 90. Dogmàticament. Per aquest motiu no hi ha debat i qui s’atreveix a sortir del clos mental establert esdevé un proscrit en els circuits autonomistes habituals. Recordeu Heribert Barrera, una antifeixista dels de debò. Des del virrei fins als comunistes, aquests agressivament, li van girar l’esquena o el van increpar físicament. No és forassenyat apuntar que el model d’immigració és el model Aznar-Pujol que es consolida al pacte del Majestic. Amb el vistiplau del PSOE català, queda clar, i del comunisme històric. Aquella època va ser un bon moment per parlar d’economia i per fer negocis després de la ressaca olímpica. És possible que fos una proposta del mateix sector social que el president Jordi Pujol representava i de la nomenclatura postfranquista catalana després de la gran experiència dels dos milions i mig de persones provinents d’Andalusia i Extremadura. Una gran experiència econòmica pels sectors que no van perdre la guerra i del franquisme català no productiu —més vaporós que l’altre—, que després es van apuntar a l’apassionant món de les esquerres. Economistes, historiadors, filòsofs i molta gent relacionada amb el món universitari es van saber ressituar com cal amb tot el dret del món.

Segon. El País Basc també es regeix per l’economia de mercat com pràcticament a tot el món.  Com a Catalunya. Com el Principat està sotmès a l’estructura institucional hispana amb el vèrtex de la Corona i la Constitución que ells no van aplaudir com ho va fer la majoria dels nostres. Es pot parlar d’Àustria o de Noruega com ho fa Sala i Cullell per analitzar la disbauxa demogràfica catalana, però la comparació amb el País Basc crec que és més interessant. Els anys 80 també eren una força industrial important, com ho era Catalunya. El seu increment demogràfic ha estat del 6/7% en els darrers 25 anys, en contra del 26% a Catalunya. Ara són més rics, socialment més cohesionats, tenen un millor PIB per càpita i una millor renda personal. Tot indica que els seus patricis i els polítics en general d’aquella “autonomia” no han estat tan cobdiciosos com els nostres patriotes de tocador i no han volgut jugar a aquesta destructiva economia del volum.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here