Llegeixo esparverat que l’advocadessa iraniana Nasrin Sotoudeh, per defensar la seva llibertat i els drets de les dones, ha estat condemnada a 38 anys de presó i, a sobre, a 148 fuetades amb tant de dany físic com moral, pena imposada per escarmentar les dones, no fos cas que altres es vulguin també aixecar reclamant els seus drets a poder conduir, anar soles, parlar en públic, portar faldilles o pantalons, ensenyar el cabell, no portar hijab o burca o a un no voler estar sempre sota la tutela dels mascles, que pel que volen estan ancorats en el segle XV i per al que els convé, en el XXI, viatjant arreu, amb mòbils de darrera generació, bevent i fornicant lliurement.
De res li ha servit a la Nasrin el premi Sàkharov del 2012, ni tot el moviment feminista que va quallant arreu del món, en llibertats individuals, i col·lectives també, però encara amb estats que, sota excuses de religió i tradicions ancestrals, involucionen en allò que els interessa. Estats que són conscients que els seus petrodòlars condicionen la resta dels estats anomenats “democràtics” que, per diplomàcia, toleren aquestes vergonyes a canvi de la tranquil·litat en els preus de mercat del carburant i a canvi de no donar suport a moviments socials i polítics de l’Orient Mitjà i altres que clamen l’exercici efectiu de drets i deures. L’ONU, la UE, Rússia, Xina i altres institucions internacionals fan els ulls grossos o no són prou bel·ligerants davant aquesta vergonyosa actuació dels estats que vulneren drets, vulneració que aquí no tolerem, però si ho fan allà, es deixa passar hipòcritament. Prioritzen els interessos d’estat per sobre dels de les persones.
Els estats es relacionen per tractats bilaterals o multilaterals. A manca de regulació concreta, s’aplica el Principi de Reciprocitat, pel qual un estat atorga beneficis i garanties als ciutadans d’altres estats o a persones jurídiques d’aquest, a canvi que l’altre estat compleixi també amb les mateixes obligacions i drets, en cas d’incompliments es preveu un règim sancionador.
És evident que molts dels estats de l’Orient Mitjà i altres, no compleixen els nostres estàndards democràtics, com és el cas, ara, de la Nasrin. En aplicació del Principi de Reciprocitat, els nostres estats podrien pressionar aquests països i exigir-los de canviar de criteri, l’absolució, i evolucionar d’una vegada a la normalitat: la igualtat entre els éssers humans, i deixar la religió i la sexualitat a conductes internes de cadascú, sense discriminar ningú per raó de raça, religió o inclinació sexual.
A la UE assistim darrerament a un gran flux migratori. Dissortadament, als països d’origen els convé aquesta migració, i fan ben poc per aturar-la. S’estalvien construir escoles i hospitals, pagar mestres, metges i tenir una estructura social avançada. En expulsar-los en origen, traslladen el problema a la UE i/o a altres estats més benestants. A canvi de què? De res. Al contrari. Els migrats que tenen una mica de sort envien divises al país d’origen, que obté doble benefici, no paga serveis als migrats i cobra divises. Si té petroli o gas, un bé natural propietat de la gent de les nacions primigènies i no pas dels estats (purs administradors del bé públic) el venen a guany, compren finques arreu del món i creen fons voltors especuladors, sense cap benefici per a la societat d’aquests estats d’on migren per pobresa o estralls.
Contràriament, si nosaltres anem a fer el turista a aquests països, ens aconsellen respectar els seus costums, la seva religió, vestir les dones amb pudor, no fos cas que els ofenguéssim. Si per desgràcia emmalaltim, cal que portem una bona assegurança de salut i tinguem força sort. Si hi volem fer estada, per feina o per altres raons, ens haurem de buscar escoles privades i pagar-les, res és de franc, potser només les alliçonadores madrasses i, per negoci, us deixaran viure en bombolles o barris europeïtzats on poden beure alcohol i comprar marques, i nosaltres, encara en presumim d’això! Que trist. No hi ha doncs reciprocitat. Pertocaria aplicar a aquests estats una normativa sancionadora, estat-estat. Tots tenim el dret a rebre el mateix tracte que donem a altri.
Pel que fa a drets i deures dels ciutadans, ja que aquí tenim llibertat d’expressió, de vot i altres, potser també s’hauria d’exigir el mateix tracte als altres estats per part del nostre estat o de la UE, d’acord amb el principi de Reciprocitat. Si nosaltres viatgem als seus països, hem de poder anar-hi vestits i dir-hi el que, amb respecte, ens convingui, en igualtat de tracte i reciprocitat. Quan ells venen aquí, rics o pobres, magnats o financers, dones incloses, molts van guarnits amb el seu vestit regional i, en canvi, nosaltres no podem anar allà amb la mateixa llibertat. Què falla, doncs? La hipocresia estatal, això és el que falla, vist que, pel Dret Internacional i la DUDH, els ciutadans tenim dret a ser respectats arreu del món, però els nostres estats i la UE, donen prioritat als interessos polítics i de govern per damunt dels interessos dels ciutadans als quals es deuen. Si realment atenguessin els interessos de les persones individuals i col·lectives, haurien de prohibir l’entrada de tot mandatari estranger dels quals estic parlant que vulnerés el Principi de Reciprocitat, i no se li hauria de comprar a aquest estat incomplidor cap matèria primera, ni cap servei fins que s’avingués a tractar la gent igualitàriament, sigui quin sigui el gènere i religió de cadascú. Tampoc els hauríem de vendre armes.
Aquests estats que encara els convé aparentar viure en l’Edat Mitjana quan de fet gaudeixen de tots els avantatges tecnològiques del món globalitzat, han de decidir: o restar aïllats en el seu món, o en ple segle XXI, quan les persones són lliures i iguals, regulat per normes democràtiques. Que triïn bé. I que el nostre actual estat, o la nostra autonomia vigilada, també la UE, actuïn en conseqüència, en aplicació estricta dels principis de subsidiarietat i de reciprocitat. Entre estats: Do ut des. Do ut facias. Tal faràs, tal trobaràs.
