A Espanya hi ha tres partits polítics que, en les seves posicions de dreta i d’extrema dreta, competeixen a veure qui ho fa més fort, però fa poc han demostrat que poden manifestar-se i treballar junts. Possiblement aquests tres partits, d’una manera o altra, decidiran el destí d’Espanya després de les pròximes noves eleccions.
Pablo Casado, el cap del Partido Popular, ja ha anunciat que el seu partit, en el cas d’una victòria electoral aplicarà altra vegada a Catalunya l’article 155 de la Constitució espanyola. Això es deu haver de comprendre com que altra vegada serà dissolt el Parlament de Catalunya elegit democràticament, i seguidament el president executiu català, Quim Torra, i els consellers, igual que el president del Parlament, Roger Torrent, seran internats en presó preventiva i condemnats a llargues penes de presó, sense cap base legal per fer-ho.
El partit neofeixista Vox encara va més enllà i a més vol suprimir o essencialment reduir encara més drets humans del poble català, garantits tant pel dret internacional de les Nacions Unides com per la Constitució espanyola de 1978.
El partit Ciudadanos, profundament antiliberal i parcialment d’extrema dreta, que fa pocs anys va cridar l’atenció per les declaracions xenòfobes i crítiques dels seus dirigents polítics contra la Unió Europea i que té com a raó fonamental de la seva existència destruir d’una vegada per sempre la nació catalana, la seva llengua i la seva cultura, assimilant-la per la força a Espanya i a la llengua espanyola, ha deixat clar, fins i tot al Parlament català, que desitja una nova aplicació de l’article 155 a Catalunya. Només així s’entén que la seva discutida dirigent, l’espanyola procedent d’Andalusia Inés Arrimadas, vulgui deixar Catalunya, que durant un temps ha estat la seva pàtria d’elecció, i que es prepari per prosseguir a Madrid la carrera política com a figura capdavantera del partit Ciudadanos, perquè ha de partir de la base que si es produís durant anys una suspensió de les estructures democràtiques a Catalunya, hi perdria també fàcticament el seu escó de diputada.
Una cosa que molts periodistes estrangers encara no volen entendre és que l’«obligació unitària» de l’article 155 de la Constitució espanyola de 1978, en determinades condicions, permet que el govern central a Madrid pugui imposar directives al Govern català, però que no és, de cap manera, una base constitucional per destituir-lo i per la suspensió d’una llei orgànica de l’Estat espanyol. Amb tota la raó, l’aplicació de l’article 155 pel govern minoritari de Mariano Rajoy i el Senat espanyol es pot definir com un cop d’estat des de dalt, com un atemptat contra la democràcia i als drets humans de dimensions colossals com des de fa dècades no s’havia produït a Europa.
https://www.change.org/p/12429466/u/21763876
Una nova dissolució del Parlament català, fent ús de violència policíaca o militar, seria una gravíssima infracció del codi penal espanyol (Art. 472, § 4) per part del govern espanyol. Però això certament no seria cap obstacle per passar als fets per part dels tres partits espanyols de dreta, ja que poden estar segurs del suport de les seves activitats polítiques per una justícia que no és de cap manera independent i sí parcialment corrupta.
https://www.change.org/p/12429466/u/21847786
Des de fa anys, el poble català persegueix l’autodeterminació, pacíficament i en concordànça amb el dret internacional, i l’Estat espanyol li ho denega fins i tot amb l’ús de violència física. Però els catalans no són xais que es deixin portar a l’escorxador. Fins ara han tingut molta paciència i amb tota seguretat faran el que puguin per tal de solucionar aquest conflicte polític amb Espanya de manera pacífica i política. Però si Espanya, vulnerant altra vegada el seu propi dret orgànic, suspengués l’autonomia de Catalunya per un parell de períodes electorals del Parlament català i empresonés els dirigents actuals, les conseqüències serien imprevisibles i molt greus per a tota Espanya.
De com tracti la Unió Europea la crisi catalana en dependrà a llarg termini si es mantindrà o si es trencarà. Una Unió Europea que calli mentre contempla com un dels seus estats membres vulnera massivament una sèrie de drets humans, perd els motius morals d’existència i el seu sentit. Si segueix actuant així, perdrà a llarg termini el suport de la gent d’Europa i la credibilitat moral en el món.
Ja que fins ara Europa s’ho mira i calla, es pot esperar que Espanya, ja abans de les següents mesures de violència i repressió contra Catalunya, s’assegurarà amb callada diplomàcia el suport dels senyors Juncker, Tajani i Tusk i dels estats grans de la Unió Europea, per tal que aquest silenci i la nova doctrina del final de l’universalisme i de la nova restricció i privació de drets humans per part de la Unió Europea i els estats membres pugui continuar. La culpa i la responsabilitat morals que es carreguen damunt d’ells els alts representants de la Unió Europea i els estats d’Europa en el conflicte català passarà als llibres d’història. Qui calla davant de les massives vulneracions dels Drets Humans a Espanya, les aprova!
Original alemany:
La política internacional és un món hipòcrita, fins que Catalunya no sigui un veritable problema, la UE no farà res. De moment està causant un dany profund a la imatge, països com Turkia i la Xina aprofiten el silenci europeu per a avisar que la UE deixi de reclamar respecte als drets humans als seus territoris. I el pitjor és que tenen raó.
Però la UE actual és com un pollastre sense cap, hi ha una sèrie de vividors i sàtrapes al dictat dels Estats. L’europarlament és una broma, ni té poder per a res, en comparació amb la Comissió, ni els seus grups estan a l’alçada moral de res, quan no són ni capaços d’ordenar el desgavell i enorme gasto de tindre dues seus. De fet no van ser ni capaços de renunciar a viatjar en primera classe en el més cru de la crisi econòmica.
Però sense Europa encara seria pitjor, Espanya ni tan sols intentaria aparentar. Cal per això una regeneració profunda, que només pot vindre exposant la veritat als ciutadans europeus i que aquests votin i facin neteja d’apoltronats. Si el sistema fos com el britànic, en que cada diputat respon del seu districte electoral, i no al partit, seria un gran primer pas.