No per casualitat va ser un 26 de gener el dia que les tropes franquistes entraren a Barcelona per la Diagonal l’any 39. Aquella data era una espina clavada, objecte d’estudi a l’acadèmia militar espanyola: l’única batalla militar rellevant en la qual els catalans els havien derrotat.
Va ser el 26 de gener de 1641 quan es lliura la batalla de Montjuïc, on les tropes enviades pel comte duc d’Olivares i Felip IV hagueren de tornar enrere vençuts per les milícies de la Coronela que, rere muralles, des de Montjuïc i amb els reforços que a última hora ens enviaren els ara aliats francesos, refusaren l’intent de prendre la ciutat per part d’aquell temible exèrcit de prop de 30.000 soldats, els terços espanyols, disposats a rebentar les muralles de la ciutat a canonades. Pau Claris, acabat de ser proclamat president de la República Catalana feia deu dies per la junta de Braços, sortosament havia demanat auxili al totpoderós Richelieu, proclamant el rei de França Louis XIII comte de Barcelona.
La tradició de rematar la història militar rectificant les efemèrides, convertint les dates de derrota en dates de victòria i reescrivint així la història al nostre gust deu venir de lluny; mirem l’onze de setembre sense anar més lluny. Els que vam sentir el primer d’octubre com una victòria, votant i guanyant, en contra i a pesar de l’Estat espanyol que utilitzà en va recursos policials, militars, jurídics, mediàtics i guerres brutes per intentar frustrar-lo, ja commemorem l’1-O a l’espera del suport definitiu de l’opinió pública majoritària del món democràtic i de la condemna de l’Estat espanyol per tanta ineptitud.
Lluny de rectificar, sembla que ni tan sols el gruix de l’esquerra espanyola s’atreveix encara a defensar amb rotunditat i sense tebieses els drets humans dels nostres presos i exiliats, retirant-se almenys d’aquest plet brut, esmenant la fiscalia i desdient-se d’aquesta aberració tan contraproduent. Ni semblen voler-ho, ni semblen atrevir-s’hi, temorosos del furor nacionalista i de perdre el suport de milions d’espanyols educats tradicionalment en la possessió de Catalunya costi el que costi, tot i a pesar de les conseqüències de desprestigi democràtic que això els està comportant.
Persistiran a enrocar-se en el seu principi químic preferit, la indissolubilitat de l’estat, segon article de la Constitució, com a precepte màxim per sobre dels altres drets fonamentals, tornant enrere en el temps i sufocant, com feren àustrias i borbons, les desmesurades aspiracions d’aquest poble díscol i rebel.
Tampoc seria cap casualitat que Felip V, conclosa la guerra de successió i ja imprès el Reial Decret de Nova Planta, s’esperés fins a tres mesos a publicar-lo com a Reial Cèdula, just per a fer-lo coincidir exactament amb una altra data clau, el 16 de gener, en aquest cas la mateixa que, 75 anys abans, l’any 1641, Pau Claris havia estat proclamat president de la República.
El primer d’octubre és, per l’independentisme català, l’única data de victòria contemporània a celebrar, com podria ser-ho el 26 de gener per la batalla de Montjuïc, si no l’hagués esmenat Franco 298 anys més tard, prenent, aquest cop sí, Barcelona sense possibilitats de resistència el 1939.
Cal tenir ben clar que en aquests episodis de la història el rerefons va ser la vindicació de drets i llibertats constitucionals que s’estaven reclamant de feia anys, i amb Pau Claris, a més, l’exigència de la retirada de tropes de soldats canalles i assassins que, al marge de la guerra contra França, detestada aquí, sotmetien els nostres pobles al terror.
En ambdós casos s’exigia la posta en llibertat dels representants del poble empresonats i en aquell cas el diputat Francesc de Tamarit va ser violentament alliberat de la presó, linxat el virrei de torn, i vençuda la guàrdia per la força de les masses en aquell Corpus de sang del juny de 1640.
El comte duc d’Olivares hi envià aleshores els terços Espanyols a envair Catalunya pel sud. Van haver de batallar uns mesos fins a arribar a Barcelona per prendre la ciutat, i van ser finalment derrotats a la batalla de Montjuïc aquell 26 de gener de 1641, amb l’inestimable ajut d’última hora dels soldats de Richelieu i Louis XIII, ara proclamat nou comte de Barcelona, tot jurant les constitucions com ho van fer també posteriorment els seus successors Louis XIV i Felip V, l’any 1701.
La història mai no es repeteix igual però patrons com aquests es reprodueixen tossudament i el vell litigi s’ha tornat a encendre com una flama en l’actual context contemporani, un marc globalitzat i menys violent, que sortosament permetrà l’emissió en directe del procés als independentistes catalans.
L’escenificació de la vista oral promet un espectacle històric. A la banqueta d’acusats veurem demòcrates honrats, cultes, escollits pel poble i carregats de raons polítiques que fa més d’un any que són utilitzats com a ostatges. A la banda acusadora veurem fiscals de tarannà inquisitiu i d’extrema dreta, d’aspecte antic i anacrònic, i al bell mig de la sala un tribunal de jutges d’honorabilitat dubtosa, directa o indirectament triats pels principals partits —part en el procés—, un procés instruït amb proves falses d’una violència inexistent.
Sens dubte avergonyiran la societat democràtica. Alguns amics em diuen càndid perquè, més enllà de confiar en possibles indults o absolucions, guardo una darrera esperança: que la pressió social que aquesta ignomínia generi en l’àmbit internacional, s’acabi traduint en la palanca mediàtica que propulsi una exigència massiva als governs perquè intervinguin forçant la mediació, l’única sortida possible per a començar a negociar el referèndum i evitar de desfermar la disbauxa.
No es pot esperar res d’uns polítics europeus que estan baixant pel mateix pendent que els espanyols. El que havia de ser un revulsiu suprademocràtic, la Unió Europea, s’ha convertit en una recreació a l’engrós de la política espanyola, on els partits espanyols, per alguna raó, tenen un gran poder de decissió/coacció.
Altrament, potser cal recordar els grups de pressió que han finançat campanyes electorals, no només els iranians amb Vox, o milionaris ultraconservadors amb C’s, també l’Opus espanyol a altre països europeus. I al marge dels diners als partits, és senzill dirigir l’opinió pública, i tenim l’exemple a Espanya, si es controla la informació (els mitjans de comunicació) es controla la societat, a por ellos, oé.
Hi ha exemples històrics per donar i vendre d’odi atiat des de campanyes constants de determinats mitjans de comunicació sovint ultracatòlics, a Polònia, per exemple, o durant el genocidi entre Hutis i Tutsis. No cal parlar d’Espanya.
Amb aquest panorama, es pot esperar gaire de la projecció pública dels judicis? No seria gaire optimista. Només contraprogramant la informació que s’aboca amb subtilesa des dels mitjans del grup Planeta, o sense subtilesa a diaris que viuen de la subvenció com l’ABC o La Razón, potser es podria fer reflexionar als espanyols sobre l’abús comés a Catalunya. Però tot i així, després de segles de catalanofòbia, no serviria de gran cosa. Primer són les coses de menjar, la mamella que munyen, i hom prefereix tancar els ulls i fer cas omís a qualsevol argument català.
Per això les campanyes informatives han de dirigirse a la societat europea, i comprometre les supraformacions europees, el Partit popular europeu, el partit socialista europeu, l’Alde, etc., que han de veure perillar la seva imatge. La societat europea ha de ser conscient que els polítics que han votat no cerquen cap benestar social ni comú, cap ètica democràtica, sinó només el propi benestar en forma de sou d’eurodiputat.
No cal un gran dispendi, només exposar fets irrefutables en anuncis a mitja plana o tota plana en diaris importants de tota europa, assenyalant directament quins polítics del país en qüestió estan fent què. I en conseqüència, el votant europeu pot pensar que desprès dels catalans, poden seguir altres grups socials, ells mateixos. La veritat cou i molt, i només mostrant les vergonyes dels polítics europeus potser s’aconseguirà quelcom.
I si no es pot esperar rés dels europeus, on queda l’esperança?
I si és tant senzill controlar l’opinió pública, per què no van poder amb la nostra, al llargs de tants anys?
Potser el control del pensament no és pas tan fàcil! Altre cosa és el procedir dels governs, que com tota maquinària tenen vida pròpia, però fins i tot amb la seva propaganda, tard o d’hora sempre cauen, i és pel poble.
El poble al capdavall acabarà decidint. Massa tard segurament, com ens està passant amb les migracions, les guerres i el canvi climàtic, però els governs que sacrifiquen llibertats i democràcia per preservar-se, sempre acabant caient.
El govern d’Espanya va camí d’Estrasburg, tot de camí disparant-se trets al peu. No crec que cap altre govern, al marge de les posicions tàctiques i conservadores inicials, els faci costat, una vegada l’opinió pública- que ara tant a sovint menystenim- es decanti majoritàriament per criteris democràtics, que no pas d’estat.
Sempre hi haurà qui preferirà no creure en rés: “ -Que si no ens comprenen, que si no ens en sortirem”, però si hem arribat fins aquí, que no és pas poc, deu ser perquè els europeus –que no els governs- encara tenim alguna cosa a decidir.